Foradia elgrat

Que no et furten la pensió pública

Les tesis que pretenen demostrar que les pensions públiques són, a mitjà termini, insostenibles, són falses i estan contaminades d’interessos econòmics (...) el problema de les pensions forma part d’un problema global: el poder financer s’ha proposat fer negoci amb els drets socials (...) Si la majoria de la població sabera que li estan prenent el pèl per tal de fer negocis amb les seues vides i la pensió apostaria per donar suport a organitzacions i plataformes polítiques i socials que reialment defensen els interessos de la gent (...)

dolar

En els darrers anys, els poders financers han promogut una campanya ideològica per tal de convéncer a la gent de què les pensions públiques són inestables i les privades segures. Però, com demostren experts en economia i sociologia, com ara Juan Torres i Vicenç Navarro, les tesis que pretenen demostrar que les pensions públiques són, a mitjà termini, insostenibles, són falses i estan contaminades d’interessos econòmics. El sistema de pensions públic és un negoci molt lucratiu que companyies financeres i grups bancaris ambicionen i no estan dispostes a deixar en mans de l’Estat.

Amb la irrupció de la crisi financera, aquestes grans companyies (entre les que consten bancs i asseguradores, amb la connivència dels mitjans de comunicació i els polítics dirigents tant d’Espanya com d’Europa) han tingut l’oportunitat de donar una nova volta de rosca a la privatització de les pensions públiques.

L’argument principal és que l’Estat ha viscut per damunt de les seues possibilitats i que, agrejada la situació per un atur d’un 27% i una piràmide poblacional envellida, no pot continuar finançant les pensions dels nostres majors. Però aquest argument és completament fals: si fora veritat que el problema és que l’Estat no té diners per a mantenir-les, la solució seria molt senzilla: que recapte més diners. Pot, per exemple, fer pagar impostos a les grans fortunes i les grans empreses, que segons el sindicat dels funcionaris d’hisenda, GHESTA, defrauden anualment 80.000 milions d’euros a l’Estat espanyol.

I és que el problema no és ni demogràfic ni econòmic, sinó de poder. Des del final de la segona guerra mundial, els països occidentals, van crear els Estats de benestar per tal que les seues poblacions gaudiren drets socials bàsics, com són la sanitat, l’educació, la seguretat social i les pensions. El manteniment d’un Estat de benestar té una condició bàsica: un sistema fiscal redistributiu, és a dir, un sistema d’impostos en el que tots els ciutadans contribueixen a la hisenda pública de forma justa i equitativa (on els que més tenen han de pagar, a proporció, més que els que no tenen). Això va funcionar relativament bé (millor en els països nòrdics, com Noruega i Suècia, que en els països mediterranis, on el conservadorisme de les dictadures va frenar el seu desenvolupament) fins a la caiguda de la Unió Soviètica.

Quan existia el sistema soviètic, on tot el poder residia en mans de l’Estat, els rics i les grans empreses occidentals estaven dispostes a donar una bona part dels seus guanys a la hisenda pública per tal de mantenir el benestar de les majories socials, les quals, d’una altra manera, es rebel·larien en contra d’ells demanant sistemes que garantiren els drets socials, com era el cas (amb matisos) del sistema soviètic. En altres paraules, els rics tenien por de la qual el sistema soviètic es contagiés a Europa, ja que significaria la seua despossessió, per aquesta raó aportaven diners a l’Estat per tal que les pensions públiques, i els altres drets socials, funcionaren.

El problema va vindre amb la caiguda del mur de Berlín: es va trencar la correlació de poder existent entre el capitalisme i el comunisme. El poder econòmic occidental va perdre la por i va començar a carregar en contra dels interessos de la població. Va prendre el control del sistema econòmic i el va pervertir de tal manera que l’economia reial (els diners d’anar pel carrer) pràcticament ja no té quasi valor per a ell. Els negocis, pedra angular del capitalisme, han passat de l’àmbit de la producció a l’àmbit de l’especulació. La banca, per exemple, ja no té interés a finançar les petites i mitjanes empreses, perquè fa més guanys especulant amb el deute públic o amb els segurs i les pensions.

En resum, el problema de la pensió forma part d’un problema global: el poder financer s’ha proposat fer negoci amb els drets socials. Com?, privatitzant els sistemes de benestar dels països occidentals.

És clar que, des que vam entrar dins de la Unió europea, Espanya ha perdut tota la seua sobirania monetària, ha empobrit l’economia dels ciutadans, ha desmantellat la seua industria i l’agricultura ha passat a estar en el control d’unes poques mans. És a dir, la Unió Europea, amb totes les seues institucions, pactes i lleis (poc o res democràtics, per cert) ens ha convertit en un país basat en el sector dels servicis completament depenent del sistema financer internacional. Per això, per tal de donar solució als problemes del país, no podem eludir el debat de la necessitat de construir una altra Unió Europea, la dels pobles i no la dels mercats.

pensionesAmb tot això Que podem fer els ciutadans? Una de les tasques importats consisteix en l’adquisició i creació de la consciència ciutadana crítica: que la gent conega quins són els problemes reials del país i com solucionar-los, i així no li prenguen el pèl els mitjans de comunicació, els quals estan al servici dels poders financers i pretenen convéncer-nos de què no hi ha alternativa, que les pensions públiques (i l’Estat de benestar) són insostenibles. Si la majoria de la població sabera que li estan prenent el pèl per tal de fer negocis amb les seues vides apostaria per donar suport a organitzacions i plataformes polítiques i socials que reialment defensen els interessos de la gent i evitaria que els poders financers se sortiren amb la seua.

Encara que els poders econòmics, nacionals i internacionals, són cada dia més forts i estan més organitzats, tenim una dada positiva i esperançadora: a mesura que passen els dies som més gent, més organitzacions, més col·lectius políticament conscients i ben organitzats. I com tots sabem, el poble unit, mai serà vençut.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *