Foradia elgrat

La globalització a Alcoi, com superar-la?

Alcoi ha destacat històricament per la seua capacitat industrial. L'esplendor industrial alcoià va durar fins a la dècada dels 70’(...) La globalització neoliberal, en la qual no es tenen en compte ni els paràmetres ecològics, ni energètics, ni socials, sinó únicament els econòmics (...) la destrucció d'un sector industrial local cada dia més desprotegit (...)

alcoi industrial

Alcoi ha destacat històricament per la seua capacitat industrial. Comença l’apogeu de la indústria manufacturera en el s. XVI; consolida un potent model fabril durant la Revolució Industrial del s. XIX; i durant el s. XX viu l’Edat d’Or industrial en la qual va destacar una producció permanent de tallers mecànics, foses, fàbriques de tèxtil, de maquinària, de carrosseria, de paper, d’espardenyes i de molts altres productes.

L’esplendor industrial alcoià va durar fins a la dècada dels 70’, quan va esclatar una crisi internacional arran de la pujada de preu del petroli per part dels OPEP (Organització de Països Àrabs Exportadors de Petroli), la qual cosa va suposar un fre en el creixement econòmic a escala internacional. Per a superar aquesta crisi els organismes supranacionals, amb el FMI (Fons Monetari Internacional) al capdavant, van optar per la desregulació dels mercats financers i l’impuls del lliure flux de capitals i mercaderies a escala internacional, la qual cosa va suposar una reculada de les polítiques d’expansió econòmiques basades en l’intervencionisme i el proteccionisme estatal.

Comença així l’etapa de la globalització neoliberal en la qual la llibertat del comerç internacional obri les portes als productes fabricats en les economies emergents Xina, Índia, Brasil, etc.). Ni la indústria espanyola, molt feble per cert, ni l’alcoiana en concret, poden competir contra la producció d’una indústria que es basa en la mà d’obra barata d’una població que pràcticament desconeix els drets socials i laborals (segons el periòdic digital diario.es, un treballador tèxtil a Bangladesh té 31 euros com a salari mensual mitjà; Brasil denunciava l’any passat treball esclau en una subcontracta d’Inditex; un 30% de les treballadores d’una proveïdora de la mateixa corporació al Marroc treballa una mitjana de 55 hores setmanals).

alcoi industria

D’aquesta manera, davant un Estat que deixa als mercats locals en la més absoluta desprotecció, a mesura que els productes internacionals comencen a competir amb els locals, la indústria local comença a minvar: tancament de fàbriques i sectors adjacents, deslocalització d’empreses a països en els quals la producció resulta més rendible, pèrdua de l’especialització i de la cultura industrial per part de la societat…

Per a més inri, durant els 90’ i 00’, l’entrada en Unió Europea suposa la cessió de la sobirania monetària espanyola (des de llavors manquem d’un Banc Central i d’autonomia en polítiques monetàries) i els Tractats Europeus ens brinden un sistema fiscal desproporcionat entre els països membres de la Unió. Tota la qual cosa ha influït en les múltiples crisis per les quals estem transitant.

Les regles del mercat global en l’actual fase del capitalisme, la globalització neoliberal, en la qual no es tenen en compte ni els paràmetres ecològics, ni energètics, ni socials, sinó únicament els econòmics, afavoreixen que la indústria es concentre en aquells països en els quals els costos de producció són més rendibles, i que el consum de tals indústries internacionals s’oferisca en localitats distribuïdes per tot el món. El resultat és la desindustrialització dels països i territoris que no poden, pel valor de la seua moneda en el mercat global i pel seu avanç en matèria de drets socials i laborals, competir amb altres països en els quals, a més, les matèries primeres són més accessibles i abundants. En aquest sentit, la indústria alcoiana difícilment puga ressuscitar.

industria alcoi

Aquesta realitat exigeix canvis profunds en l’esfera política nacional i internacional, que han de posar vedats als mercats financers i bregar per la descentralització del poder polític. D’una banda, s’ha de legislar a favor de la desglobalització del poder i dels mercats, és a dir, cap a l’increment de les competències polítiques locals i cap a l’impuls i la protecció dels sectors productius locals.

D’altra banda, en paral·lel, s’ha de propugnar per un marc legal internacional que regule estrictament els mercats en funció als drets humans i a les exigències ecològiques. Les institucions polítiques han de ser capaces d’exigir responsabilitats socials (que la seua funció siga el progrés de les societats cap a majors estats de benestar) i ecològiques (que el seu funcionament passe per una gestió responsable dels recursos del planeta).

Tot el contrari, per cert, al que l’Occident actual està implementant.Sense anar més lluny, el nou tractat internacional entre Europa i EUA, l’Acord de Comerç i Inversió (TTIP), que s’està coent en els despatxos tancats de les institucions supranacionals (lluny dels pobles i dels principis democràtics) va a significar, a més d’una desregulació comercial i financera més feroç de la present, una nova volta de rosca en la cessió de les competències i sobiranies nacionals: més desplaçament del poder des de les nacions cap als grans mercats (empreses financeres, multinacionals i grans accionistes) i cap a les institucions supranacionals (UE, FMI, BCE, etc.). Per assenyalar una de les clàusules del TTIP, els organismes supranacionals tindran l’obligació de sancionar a aquelles nacions que impedisquen la generació de beneficis econòmics a les corporacions multinacionals. Per exemple, Espanya podria ser sancionada per intentar incrementar (o fins i tot protegir) els drets dels treballadors o els del medi ambient.

Davant aquest escenari, els àmbits locals tenen un marge d’actuació molt limitat, tant per part dels municipis, que depenen d’una legislació cada vegada més centralitzada a escala supranacional, com per part de les empreses locals, la capacitat de les quals per a competir amb les grans empreses resulta pràcticament anecdòtica.

Per a contrarestar aquesta realitat, els municipis podrien procurar l’estudi de la implementació de mesures desglobalitzadores, com per exemple, l’impuls de monedes locals que funcionen en paral·lel a la moneda europea, les quals obligarien al fet que la riquesa circulara per la ciutat, dinamitzarien el mercat local, incentivarien el consum de productes pròxims i afavoririen al seu torn una cultura d’emprendiment social.

industria

Per la seua part, la indústria local, d’una banda, hauria d’apuntar cap a la recerca i el desenvolupament de productes innovadors que no tinguen competència en el mercat. Però ací de nou ens trobem amb una forta dependència de l’administració central, que és la que gestiona (des de fa anys retalla) els pressupostos, subvencions i ajudes al sector R+D+i. I d’altra banda, amb ajuda de l’administració (des de la local fins a l’europea), hauria d’apostar per un dels sectors amb major potencial a Espanya, les energies renovables (tan eòlica com a solar). L’impuls de les energies, com sempre ha ocorregut en la història, podria ser el motor que impulsara a nombrosos sectors productius que no podrien sorgir o ressorgir d’una altra manera.

A manera de conclusió, des de les últimes dècades fins a l’actualitat, el servei polític nacional i supranacional ha provocat (i segueix en la mateixa adreça), a més d’una reculada en els principis democràtics, en les condicions laborals, en els drets humans i en respecte mediambiental, la destrucció d’un sector industrial local cada dia més desprotegit. Les realitats locals difícilment poden fer front a aquest problema, que depèn d’instàncies polítiques i econòmiques nacionals i internacionals.

Per açò, defensem que la societat també té ací la responsabilitat d’exigir a les institucions polítiques competents una legislació encaminada a protegir els sectors locals. La qual cosa ha de passar primer per la presa de consciència de la problemàtica que suposa la globalització neoliberal, per a avançar, en un segon pas, al debat de les solucions pertinents, que seran materialitzades políticament només amb la pressió d’una societat compromesa i organitzada.

Font: Rodrigo Paños./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *