Primer la gent, després el capital financer
Eixa és la filosofia amb la qual Rafael Correa governa Equador des que en 2006 va eixir electe • El primer que va fer només arribar al poder va ser una auditoria del deute públic • En Espanya tenim el mateix problema, un deute públic que ha anat creixent durant els últims anys de crisi de forma exponencial • Perquè, ja sabem, un poble unit mai serà vençut
‘Primer la gent, després el capital financer’. Eixa és la filosofia amb la qual Rafael Correa governa Equador des que en 2006 va eixir electe. Des de llavors, ha disminuït l’índex de pobresa (d’un 37.6% en 2006 a menys del 25%) i el de desocupació (fins a un 5%); i ha augmentat el nivell de benestar, la qualitat de vida de les persones així com la qualitat i nivell del sistema democràtic.
Ha pogut ser així, perquè va dedicar totes les seues forces en recuperar la sobirania: en matèria financera (va recuperar les funcions del banc central, i així va poder enfrontar els problemes monetaris i econòmics); en política (va redactar una nova constitució en la qual va blindar l’estat de benestar); i en àmbit social (va protegir els drets de la gent per damunt dels interessos i abusos de les grans entitats).
El primer que va fer només arribar al poder va ser una auditoria del deute públic. D’aquesta manera es va comprovar que bona part del deute que asfixiava al poble equatorià era il·legítim perquè havia sigut contret sobre la base de frau i especulació.
Amb aquesta auditoria es va descobrir que els mateixos bancs que havien sigut rescatat amb diners públics durant la crisi dels 90’ eren propietaris del deute públic, amb el qual especulaven per a fer beneficis privats en contra dels interessos públics. Feta l’auditoria, molts banquers, polítics i especuladors van ser jutjats i condemnats per terrorisme financer.
Després, el govern d’Equador va fer una quita del deute, llevant-se de damunt una part important del deute públic, i donant així per fi oxigen al, fins ara, maltractat poble equatorià.
Les amenaces que deien que si Equador feia això es condemnaria a no obtindré mai més finançament dels mercats internacionals van resultar falses. Alguns pïsos dels BRICS (noves potències internacionals), com ara Xina i Brasil, es van oferir ràpidament a finançar econòmicament els projectes de progrés social programats pel nou govern (basats principalment en l’expansió de l’estat de benestar).
Aquest és el primer pas que Equador va donar per tal d’eixir de la crisi neoliberal, “la llarga i amarga nit neoliberal” li diuen allí, situació per la qual els països del Sud d’Europa (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) estem transitant: un pla d’ajustos estructurals basats en la reducció de serveis i ajudes públiques, desregulació de lleis laborals i comercials, així com una fiscalització que perjudica a les rentes baixes i mitges mentres premia a les grans i molt grans.
Equador, en este sentit, és un precedent esperançador per als pobles que transiten la crisi del austericidi (com diuen alguns premis Nobels en economia, minyonejats, per cert, per la Unió Europea), no tant per als entramats financers que especulen amb els recursos públics. Un exemple de la Història recent del qual hem d’aprendre molt.
Ara mateix, Grècia es troba en fase de negociació de les condicions de pagament del seu deute públic amb les institucions Europees. No ho tindrà senzill per eixir del pas, ja que els propietaris del deute públic són actors financers molt poderosos que no estan dispostos a perdre ni un Euro, encara que siga pel bé comú. No obstant això, el nou govern, està demostrant que està dispost a defensar els interessos del seu poble per damunt als interessos del capital financer.
En Espanya tenim el mateix problema, un deute públic que ha anat creixent durant els últims anys de crisi de forma exponencial: en 2007 teníem al voltant d’un 35% del PIB anual de deute públic. Avui tenim quasi el 100%, més d’un bilió d’euros. Això demostra que les polítiques d’austeritat no han servit per a millorar la situació del país; més aviat, tot el contrari.
En Espanya, paguem més de 30.000 milions d’euros anuals de deute en concepte d’interessos bancaris. Una xifra desorbitada. I és que estem pagant interessos amb interessos pels quals pagarem en el futur més interessos. Els mecanismes de pagament del deute públic ens ha ficat en una espiral de pagaments infinita de la qual, si volem superar l’actual crisi econòmica, hem d’eixir urgentment. Igual que va eixir Equador i ara està fent Grècia.
Per aconseguir-lo, la gent del carrer, primer que res, hem d’informar-se de què està passant realment. Perquè es dóna el cas que molta gent, per veure les notícies televisives o llegir els principals mitjans d’informació, pensa que està informada sobre el tema; quan realment, en moltes ocasions, està seient desinformada.
Això es deu al fet que els grans mitjans de comunicació, juntament amb els bancs i altres grans corporacions, formen part de l’entramat de poders financers que especulen amb els interessos de la societat (inclús amb el deute públic). Per això no ens conten tot el que hauríem de contar-nos sobre determinats temes i, a més, ens maregen amb informació intoxicada d’interessos o informació banal.
Per altra banda, si les persones del carrer volem contribuir a l’eixida de la crisi, hem de recolzar amb la nostra voluntat a les organitzacions polítiques que estiguen disposades a enfrontar valentament aquests problemes, com va fer el govern de Correa en Equador i està fent el de Tsipras en Grècia. Perquè, ja sabem, un poble unit mai serà vençut.
Carmen Linares: 
Exposición en Xàtiva – PÉREZ CONTEL – ESCULTOR: 
Arbre Colibre de la Pau: 
Comenta i participa-hi