Pobresa juvenil
• Un de cada tres joves d'edats compreses entre els 16 i els 29 anys ja és pobre o està en risc de ser-ho • El 18% dels valencians joves viuen en llars en els que es retarden amb els pagaments de l'habitatge o no poden mantenir la temperatura adequada a l’hivern • I ara que fem? Com movem a una societat més bé queda per defendre allò que ens han robat?
No cal anar massa lluny. Qualsevol coneix a un jove d’entre 16 i 29 anys. Si analitzem a situació de qualsevol d’aquestes persones ens podem trobar en diverses situacions. En primer lloc, els qui han acabat els estudis, siguen o no obligatoris, i tenen un treball, estos no compten hui en esta columna. En segon lloc, els qui havent conclòs els estudis o no, busquen una feina i no la troben, dificultant aquesta situació molt la independència i emancipació. I en tercer lloc, els qui tenen una ‘faeneta’ o diversos ‘minijobs’ per poder tindre un ‘mig sou’, que en la major part de les ocasions tampoc permeten arribar a fi de mes. La conseqüència és que molts seguixen vivint amb els pares o amb companys de pis. Açò és el que podem veure, ara venen les xifres que donen una idea de la precària situació que milers de joves tenen en el seu dia a dia.
Un de cada tres joves de les edats comentades al principi de l’article ja està immers en la pobresa o està en risc de ser-ho. Aquesta data extreta de l’estudi anual de conjuntura ‘Anàlisi i perspectiva en la Comunitat Valenciana 2015’ fa referencia a les persones les quals tenen una renta mínima inferior al 60% de la renta mitjana.
El 18% dels valencians joves viuen en llars en els que es retarden amb els pagaments de l’habitatge o no poden mantenir la temperatura adequada a l’hivern
Recuperació? On? En la precarietat laboral? En la necessitat de fer tres o quatre feines per aportar alguna cosa a l’economia familiar minvada? Ens trobem en l’espantosa situació de veure com els iaios mantenen a famílies senceres amb la pensió que cobren i com els joves plens d’energia, il·lusió i ganes per menjar-se el món es queden a casa desesperats per no trobar una feina digna.
I aleshores davant d’esta situació em ve al cap el meu iaio, manyà de professió, d’esquerres per devoció. I pense en tot el que ell va haver de lluitar perquè els meus pares pogueren tindre uns drets laborals dignes. Les revolucions que van haver de fer les generacions anterior per demanar uns sous i unes jornades laborals que els permeteren viure com un dret que tot ciutadà deu tindre. Pense en tot allò que ens varen prometre als joves. Que si estudiàvem tendríem una bona feina per poder comprar un pis i viure amb tranquil·litat, viatjar i anar de vacances on volguérem. Que l’esforç vendria acompanyat d’una bona recompensa. I en canvi amb una sobre formació, el que s’ha pogut permetre pagar uns estudis, ens trobem que un de cada tres joves és ja pobre. Abans inclús que haja tingut l’oportunitat de demostrar la seua validesa.
I ara que fem? Com movem a una societat més bé queda per defendre allò que ens han robat? Com tanquem a la presó als qui han desfet la societat del benestar? Vergonya, senyors, vergonya.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi