Foradia elgrat

Tota una vida enganyant a Remigio

La seua tan merescuda pensió de 600 € està en perill (...) La lluita social és ineficaç, i la solidaritat col·lectiva no existeix, així li l'han fet veure a Remigio (...)

remigio enganyat alcoiEntre les pronunciades arrugues de la cara de Remigio es poden llegir cadascun dels 53 anys de treball dedicat al sector de la construcció. 19.345 dies dormint sis hores, treballant 12, carregant sacs i eines, pastant pasteres de ciment, pujant i baixant de bastides, construint les infraestructures del nostre país.

La seua tan merescuda pensió de 600 € està en perill, diuen en televisió els experts econòmics. El que Remigio no sap és que són experts econòmics que treballen per a ampliar els beneficis d’empreses financeres privades. Els telediaris l’insinuen, els tertulians més conservadors (la gran majoria) ho amenacen, diferents programes que es fan passar per apolítics ho afirmen, fins i tot en els esports ho plantegen.

En els bars és un fantasma que espanta els nostres majors:hi ha molta desocupació, creix la corrupció, la desigualtat, la precarietat, però tenim el millor dels governs possibles. Aquest govern, encara que ens encarisca la vida, encara que ens elimine drets socials, encara que hipoteque el futur dels nostres fills i néts, va a mantenir l’equilibri, ens va a mantenir el poc que tenim. Qualsevol canvi pot suposar jugar-s’ho tot, la pensió. Més val roín conegut…”. Un fantasma artificial, però molt real per a qui ho veu: aterridor.

A Remigio mai li ha agradat la política: el dictador al qual tant respectava la seua família ja ho deia: “hagan como yo y no se metan en política”. El seu substitut, el futbol. El sentiment de pertinença humana que vius quan guanya el teu partit de futbol és un succedani del qual vius quan contribueixes amb els teus a un avanç històric, quan participes en la conquesta d’un avanç social. Però Remigio, encara que sí que ho ha fet, no recorda haver contribuït a aconseguir cap avanç social, mai ho ha sentit. Ningú li’l va dir mai: cap professor, cap telediari, cap govern.

Aqueixos avanços socials (la seua pensió sense anar més lluny, però també el dret al treball, a un habitatge, a l’educació dels seus fills, a la salut de la seua família) per a ell, van venir solos. Els drets socials són, per a ell, com un fenomen metereològic: algunes temporades plouen; i unes altres hi ha sequera. Ara toca sequera, però demà potser ploga: “no està en les nostres mans”, pensa Remigio.

Ningú li va explicar a Remigio que l’Estat del Benestar, encara que molt deficient en comparació d’altres països, forma part d’un fet històric adquirit a través de la solidaritat col·lectiva i la lluita social. La llei es va inventar per a defensar als febles; quan protegeix als forts, ha de ser canviada. Però açò Remigio, possiblement, mai ho sàpia.

En algun moment de la història algú es va encarregar d’extirpar del record col·lectiu la idea de la lluita de classes. El dictador no era el guàrdia dels privilegis dels més poderosos, era un bon home al qual la història li havia col·locat un guant de ferro que havia d’utilitzar, i vaja que si ho va utilitzar, contra els desobedients (aquells que demanaven algun tipus de justícia) i els pobres (que no eren persones sense oportunitats, sinó vagues i delinqüents).

La lluita social és ineficaç, i la solidaritat col·lectiva no existeix, així li l’han fet veure a Remigio durant tota la seua vida els mitjans de comunicació (fills i cosins llunyans de la dictadura) i el cinema conservador (arma de construcció social massiva). Les persones actuen únicament pels seus interessos individuals: ningú dóna gens per ningú. La societat no existeix, idea que Margaret Thatcher, amb ajuda d’un entramat cultural transcontinental, va instal·lar en tota una generació. Ningú dóna gens pel ben comú.

La realitat evidencia que alguns estan balafiant els recursos que falten a la gran majoria de la societat, Remigio és conscient: però no és per a tant, res té a veure amb la lluita de classes. A més, Remigio s’ha acostumat a tenir un amo, un pare protector que, encara que ens castigue i ens faça pagar a justs per pecadors, no és tan dolent (la síndrome d’Estocolm, ho nomenen els psicòlegs). Ell solament vol poder jugar, junt el seu xat de vi, la seua partida de dòmino diària i, en arribar a casa, tenir un bon plat de calent. Per açò, el 20 de desembre, la mà robusta i desgastada de Remigio introduirà en l’urna la papereta del Partit Popular.

Font: Rodrigo Paños./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *