lasarga ajualcoipresuparticipa

La inquietud de dibuixar de Javier Pérez Varquer

• Javier Pérez Varquer compagina la seua vocació de pintor amb la docència • La seua inquietud sempre ha sigut dibuixar • La seua especialitat és l'estètica collage i la seua obra es pot gaudir al restaurant La Pericana

Javier Pérez Varquer, de 50 anys, compagina la seua vocació de pintor amb la docència: és professor d’interpretació gràfica en l’IES Cotes Baixes i un prolífer professional de l’art plàstic. La seua especialitat és l’estètica collage: l’art d’assemblar diversos elements en un tot unificat. Comentem amb ell la seua trajectòria, la seua tècnica i els seus treballs.

javier_perez_vaquer_inquietud_dibuixar

Portes i finestres antigues com a bastidors. Damunt d’ells, gallatos, bosses, llibres, apunts, sabates, pantalons o qualsevol tipus d’objecte que represente a la persona retratada i al seu entorn concret. La tècnica d’art plàstic que utilitza Javier, el collage, té la peculiaritat no de representar les obres, sinó de presentar-les directament. Conjuga la realitat amb la representació, obtenint resultats sorprenents: “El collage m’aporta l’oportunitat de posar materials que saben més que jo del tema. El rellotge del meu avi i la seua partida de defunció, per exemple, són objectes reals que pots posar als quadres, no els has de dibuixar ni de pintar, simplement els poses i funcionen perfectament. Clar, cal integrar-los, i per això està la pintura, que ho integra tot”.

Però, abans de tot, investiguem un poc sobre com naix i creix la vocació artística de Javier: “Sempre m’ha agradat dibuixar: des de xiquet, des que recorde. El meu pare pintava paisatges i bodegons. Pintava molt bé en la seua època de jove; i jo ho veia, quan era xicotet, tot penjat per ma casa. Pot ser que això em donara per a voler imitar-ho. Sempre vaig estar dibuixant i dibuixant. Als meus ídols de la tele, per exemple. Els meus pares rebien una revista que es deia ‘Teleradio’ en la qual estaven les fotos i jo sempre les dibuixava amb boli en els cartons que trobava”.

Des de llavors, la seua especialització ha anat forjant-se, combinant els estudis amb la investigació, el treball i la pràctica: “Jo volia estudiar art però al lloc on estava, un poblet menut, era impossible perquè estava molt lluny de València. Havia de fer un COU però no m’agradava estudiar. Vaig fer FP per delineació, que era la rama d’estudi més aproximada al dibuix, i vaig descobrir el dibuix tècnic, que era un gran desconegut per a mi: em va agradar molt. Però la meua inquietud era dibuixar, dibuixar i dibuixar. Quan vaig poder, encara que ja estava treballant, vaig fer la carrera de belles arts, que és la que em feia il·lusió fer, i allí em vaig ensenyar un munt de coses. Ja pintava tot tipus de coses abans d’anar, però encara no feia exposicions”.

Si jo no pinte aquestes fotos, qui les ha de pintar? Si jo no conte la meua història, es perdrà

La carrera de belles arts va ser determinant per a Javier, per encarrilar la seua especialització i per a adquirir el bagatge necessari: “És una carrera en la qual, si no vols aprendre res, no aprens res; però si vols aprendre, n’hi ha tantes possibilitats… Jo conec gent que solament té el títol i ara està treballant en coses que no tenen res a veure. Però pots ensenyar-te pintura, escultura, vídeo, noves tecnologies… tot a través de professionals. N’hi ha de tot. Jo vaig tirar per la pintura, que és el que m’agradava a mi. I dins de la pintura, especialment el retrat, que sempre m’ha agradat; i el collage, que el vaig descobrir després. El collage em va atraure perquè el veia molt difícil, consisteix a integrar diferents coses a un format pla. Em vaig ensenyar molt. I quan acabes la carrera, comences a investigar, que has de fer-ho sense cap professor. En qualsevol cas, el que més ensenya són les hores i hores que dediques”.

El seu començament amb la tècnica del collage va vindre unida a la necessitat d’interpretar la seua història familiar: “Tenia unes fotos antigues dels meus iaios, d’anys anteriors i al voltant de 1900. Des de xicotet que les fullejava i vaig començar. Vaig començar per pensar ‘si jo no pinte aquestes fotos, qui les ha de pintar? Si jo no conte la meua història, es perdrà’. I vaig començar per un tema que era meu. Qualsevol pot fer qualsevol tema però aquest a soles el puc fer jo. Vaig començar per aquestes fotos portades a la pintura collage, realitzada amb materials vastos i que em dugueren a eixe temps: cabeços, sacs, fustes velles, claus rovellats… materials que havien viscut a eixa època: en compte d’estar en la brossa, vaig a donar-los una segona oportunitat per tal que em contaren la seua pròpia història. Vaig començar per ahí”.

I uns temes porten a altres temes: “Comence primer amb la meua família però després l’amplies i vas a altres temes, perquè compren temes transversals”.

La tècnica del collage va vindre unida a la necessitat d’interpretar la seua història familiar

Entre les sèries d’obres temàtiques realitzades per Javier podem trobar-ne: ‘Autorrecords’: “són els meus records perquè ja no existeixen”. ‘Cases nocturnes’, cases de camp abandonades que “són la mínima expressió d’una casa”. Hi ha una sèrie d’erotisme, ‘Xicones de got i navalla’. La sèrie de treballs dedicats als records i la història familiar, ‘Famílies de sac i fusta’. La sèrie ‘Arqueologia industrial’, que consisteix a representar fàbriques alcoianes abandonades. Retrats de persones damunt de llibres. I l’última sèrie, de retrats sense cap, ‘Soledats’, on “les persones retratades integren els seus escrits on conten la seua soledat”.

En una de les obres d’aquesta última sèrie, per exemple, es representa una dona davant un plat tallant els bitllets de 500 € que va menjar-se. El motiu d’aquest retrat: “N’hi ha gent que el seu hobby és menjar bitllets”.

Conjugant els objectes personals de les persones retratades amb l’estil plàstic de Javier obtenim unes obres d’art capaces d’invocar (metafòricament parlant) als espais o a les persones retratades i d’evocar-nos el seu entorn i les seues característiques més personals. “Si algú em recomana un retrat, li puc dir: donam, per exemple, folis de les oposicions que vas realitzar o qualsevol objecte que ens conte sobre la teua persona. M’agraden els retrats sense els detalls de la cara, el que persegueix és que siga la persona sense haver de tirar mà al detall de la cara: està la seua pose, el seu vestit… N’hi ha gent que no ho accepta, que li faig el retrat i em diu, però sense cara? Bo, si vols li faig la cara, i clar, el que paga mana, però si són gent que és més oberta, jo sempre els ho dic: això és més el meu estil”.

Però qualsevol que vullga gaudir de les seues obres pot anar al restaurant La Pericana, on sempre hi ha exposades obres seues; o, inclús, visitar el seu facebook. La pròxima exposició pública de Javier Pérez Vaquer, ‘Soledats’, serà al Buykafe, el dia nou de març.

Font: Rodrigo Paños./

reactivalcoi


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *