Foradia

Distopia 2034: el TTIP i la Corporació

Relat literari futurista inspirat en el TTIP

ttipreportatge

Vaig superar les proves educatives, solament un 7% de la població ho aconseguia ¿Com no estar exultant? El meu pare també ho estava. Però la meua mare no. Després la vaig comprendre.

Amb 14 anys, vaig ser classificada classe ciutadana C. Va ser una gran notícia. Significava que seria contractada per la Corporació. Aqueix mateix dia seria internada. Si tenia sort i m’esforçava, que per descomptat ho anava a fer, podria assegurar-me allí un bon període de la meua vida, fins i tot potser la vida sencera.

No sabia en quina secció em tocaria. Alimentació, neteja, roba, farmàcia… Esperava que no em tocara desaprofitaments, havia sentit parlar que era repugnant. Encara que l’alegria de tenir una oportunitat així en la vida m’eclipsava tan nímia preocupació. Al final vaig tenir sort, em va tocar alimentació.

Les condicions de vida en la Corporació eren dures: des que t’alces fins que et fiques al llit treballant. Una falta de la disciplina era motiu d’expulsió permanent de la Corporació. Però estava preparada, en l’escola em van preparar per a complir els meus deures i obligacions rigorosament, a dedicar la meua vida a l’augment de la productivitat.

La meua alimentació i les meues condicions de salut van augmentar en la Corporació considerablement. Ja no menjava els mateixos transgènics cada dia. Una vegada al mes, inclús, ens donaven productes tan sols un 10% transgènics. El seu sabor i la seua textura era meravellós, fins i tot la seua digestió.

No em va donar temps a acomiadar-me de les meues amigues. La majoria van ser classificades classe D.

No em va donar temps a acomiadar-me de les meues amigues. La majoria van ser classificades classe D. Haurien de fer la vida al carrer: amb sort podrien accedir a les zones de ciutadans i ser apadrinades com a servents. Era probable que durant una part de la seua vida foren dependentes o cambreres de filials de la Corporació. Però el més probable és que, amb el temps, a mesura que anaren envellint, hagueren de sobreviure dia a dia amb la revenda i reciclatge d’objectes de desaprofitament.

ttip

Recorde que anava amb els meus pares camí a l’estació de tren. El meu pare s’havia posat el seu únic tratge formal, ja desgastat. Encara que una mica espantada, estava il·lusionada. Em sentia triomfadora. Era la primera vegada que pujaria en tren. El meu pare somreia tímidament. La meua mare tenia cada de sofriment, d’impotència. Jo suposava que era perquè no em tornaria a veure fins passats els 6 mesos, que em deixarien un permís de dos dies per a visitar-la.

Amb les llàgrimes en els ulls, va començar a parlar-me:

la culpa és nostra, ho sent Nadia. Vam haver de fer alguna cosa quan vam poder. Però ens van enganyar. Ens van enganyar i estafar.

El meu pare va intentar callar-la ràpidament:

calla Maria, per favor. No parles d’açò ara, saps que ens poden escoltar i detenir.

M’és igual!– va xisclar amb fúria la meua mare, alarmant-me-. Ja em dóna tot igual. Portem anys de silenci i la xiqueta té dret a conéixer per què les coses són així. Té dret de saber que podrien haver sigut d’una altra manera.

Quan va dir açò jo ja sabia a què es referia: política. Algunes vegades els havia escoltat parlant amb els seus amics sobre política. Una vegada, era jo xicoteta, estaven a casa sopant, conversant. Van parlar de política, del passat, de quan es podia parlar de política, de quan les condicions de vida eren millors. Ho van fer en veu baixa. Però els sensors ho van captar. Va venir la policia, va entrar bruscament a casa i els hi va portar. Fins passats els dies no vaig saber gens d’ells. Em vaig quedar a casa, sota el llit, sola.

abans la vida no era com ara: no existien totes les malalties artificials que patim, a ningú li queia la pell de la humitat, les al·lèrgies i les asmes eren poc freqüents. El menjar era natural”

T’ho explicaré tot, filla em va dir entre llàgrimes-.

Has de saber que abans la vida no era com ara: no existien totes les malalties artificials que patim, a ningú li queia la pell de la humitat, les al·lèrgies i les asmes eren poc freqüents. El menjar era natural, venia de la terra, no de laboratoris. Les persones podíem viure i treballar sense que ens faltara de res. Bevíem aigua natural. Ens podíem dutxar cada dia. Les cases estaven netes, els carrers també. Hi havia llum a les cases i als carrers. Els carrers no eren perillosos. Teníem vehicles per a viatjar. La majoria de la gent vivia tants anys com els de classe A i B, entre 75 i 90 anys. Ara, per ser ciutadans de classe C no passarem dels 60.

Jo estava perplexa. Com quan li expliquen un conte a un xiquet i té la percepció que el que succeeix en la història és real.

Però ens van enganyar continuava la meua mare- els polítics ens van dir que signarien un tractat internacional entre Europa i EE.UU que milloraria les nostres condicions de vida: ens van dir que crearia llocs de treball, que milloraria l’economia, que avivaria el comerç. Era un acord secret, el TTIP. Ningú ho va poder llegir, excepte les corporacions que ho van realitzar i els polítics que ho van aprovar.

SSVAl cap de poc temps d’aprovar-ho van començar a introduir en els nostres supermercats productes alimentaris molt barats, amb sabors peculiars, extremadament barats. Es va crear una eufòria social. Tothom va canviar els seus hàbits de consum: els productes tradicionals van quedar en molt poc temps en un segon pla, en un tercer, es van relegar a l’oblit. Les empreses tradicionals i els comerços no podien produir ni vendre sense intermediació de les corporacions. I molt menys competir contra productes tan barats. Van començar a tancar en massa.

Sense adonar-nos, va arribar el moment en el qual tota la població, excepte la classe A, es nodria a força de productes de laboratori. Ja no hi havia alternativa. Productes de laboratori que als pocs anys van començar a generar malalties i problemes psicològics.

Es van organitzar moviments ciutadans denunciant les empreses productores de transgènics. Però ningú els escoltava, la llei ja no protegia als ciutadans. El TTIP va fer que la llei foren les corporacions.

El meu pare intentava tranquil·litzar a la meua mare, però en va. Estava exaltada de ràbia i indignació, nerviosa perquè sabia que les seues paraules li anaven a costar la detenció. Potser anaren les seues últimes paraules. Però creia fermament que me les havia de dir. El meu pare, en el fons, també.

Mentrestant, la porta del tren s’obria esperant que entraren els passatgers. Tots de classe B, excepte jo. Des del lluny, quatre policies venien cap a nosaltres ràpidament.

la vida dels ciutadans va passar a dependre de les corporacions. Elles posseeixen tots els diners, els mitjans per a produir aliments, elles posseeixen les escoles, les universitats, els Estats”.

La meua mare, cada vegada més nerviosa, pujava el volum i el to de veu:

– així és com la vida dels ciutadans va passar a dependre de les corporacions. Elles posseeixen tots els diners, els mitjans per a produir aliments, elles posseeixen les escoles, les universitats, els Estats. Les ciutats van passar a ser de la seua propietat. Els ciutadans passem a ser de la seua propietat. Elles són les responsables de la nostra miserable vida. I també de les nostres morts, de les misèries que patim, de les nostres malalties.

Commocionada, plorant, em va abraçar i es va acomiadar de mi, potser per sempre, just abans que entrara al tren.

Amb el tren ja en marxa, des de la finestreta vaig poder veure com els policies van agafar als meus pares, els van emmanillar i els hi van portar.

Avui recorde les seues últimes paraules:

solament volia dir-te açò, filla, perquè tens dret a conéixer la història real. Perquè sàpies que, en el passat, un món millor va ser possible.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *