Foradia

El llarg alé d’un Podemos amb memòria

• Article d'opinió de Vicenta Jiménez, senadora per Podemos

En èpoques de crisis, el desarrelament polític i la desmemòria del passat històric de les classes populars sempre ha sigut, per desgràcia, bon fermente perquè sorgisca el monstre del feixisme. Quan el descontentament dels de baix, sempre els més colpejats pels excessos d’aquesta agressió continuada i planificada que estem patint per part de les elits neoliberals, és arreplegat pels qui ofereixen solucions fàcils apuntant a enemics equivocats, el plat està servit. I per a mostra, el botó Trump o el fantasma xenòfob que s’enrosca en l’espina dorsal d’Europa i que condemna al gel i a les tanques a milers de refugiats en les nostres fronteres, tenyint de vergonya el nostre present i apuntant a un futur esgarrifós.

Per fortuna, com s’ha dit, a Espanya el 15-M ens va vacunar contra aquesta deriva. Perquè, en el seu “som els de baix contra els de dalt” va saber superar el desacord del poble amb el bipartidisme de les retallades i va asseure les bases per a reivindicar un espai que anava més enllà de l’eix tradicional esquerra-dreta i amb el qual es van identificar ràpidament les classes populars i les classes mitjanes empobrides del nostre país.

Per què el 15-M va llegir correctament la crisi del 2008 i va afirmar resoltament “no som mercaderies en mans de polítics ni banquers”? Entre altres causes, perquè es va alimentar des del seu origen d’un cabal plebeu i emancipatori pel qual van transitar afluents com a Joventut Sense Futur, Democràcia Real Ja o ATTAC, vinculats al Fòrum Social Mundial i de tint progressista i antineoliberal. El 15M va tenir una connexió primerenca i decisiva amb una tradició de lluita pels drets dels de baix. Si pensem en la trajectòria particular de partits polítics de l’esquerra tradicional o en la dels sindicats majoritaris a Espanya, aquest fil conductor té les seues llums i les seues ombres (com tot en aquest món), però existeix. I els que treballem en la direcció del canvi no podem romandre de costat. I molt menys caure en plantejaments prepotents ni adanismes excloents.

Si som capaços d’imaginar i somiar amb una societat més humana…

Perquè l’èxit de Podemos no pot entendre’s sense atendre al teixit social preexistent i abonat per l’influx del 15-M.

Pretendre transformar la nostra societat malalta en un món més just és la sana i legítima aspiració de la gent de bé. Pretendre que aqueixa transformació siga aconseguida únicament des del color -per molt morat que siga- d’una sigla és, o tan ingenu que despista, o tan sectari que espanta.

Llegir el nostre dolor com a societat i intentar organitzar a la societat mateixa perquè es defense pretén superar aquest marc d’anàlisi partidista. Apostar per enriquir espais oberts i comuns va en la direcció d’alçar ponts i no murs. El moment històric ho requereix. El sentit comú ho reclama. Entendre que els partits són meres eines que es construeixen per a ser usades per la gent i no són una fi en si mateixos. Açò és alguna cosa que la gent del carrer, fora d’interessos orgànics, entén molt bé.

Per açò, Podemos no pot limitar-se a ser un partit més.

Del primer Vistalegre va eixir una estructura organitzativa interna d’acord amb la necessitat dels temps: estructura sòlida. Oberta, però sòlida. Per al cicle electoral que ens esperava, era necessari tal pragmatisme. En aquesta nova fase, Podemos ha d’enfortir-se per baix, ha d’arribar a més gent. I per açò, ha de créixer, alhora que enfortir-se i obrir-se al teixit social germà preexistent al sorgiment de Podem. No ens resultarà difícil ni estrany treballar amb els qui ja compartim des de fa temps el carrer. I per a açò, Podem ha de ser generós, inclusiu, però sobretot, valent. No ha de tenir por a desdibuixar-se. Definir-se per oposició a uns altres pot donar sensació de seguretat i enfortir la nostra sensació de pertinença, però condueix al sectarisme i produeix competència i rivalitats. Construïm amb valentia, des dels valors de la cooperació i la fraternitat i serem capaces de transformar la societat en el camí de la fraternitat i la cooperació. Un Podemos gran i unit en defensa dels interessos de la majoria i en contra dels plans d’austeritat i el continuisme del Govern de la Triple Aliança PP-PSOE-C’s és l’objectiu immediat i l’horitzó al qual dirigir la mirada.

Per açò és de justícia connectar, reconnectar amb el nostre passat, amb el moviment sindical, amb els moviments socials, amb la PAH, amb les Marees, amb els partits que es van situar (amb llums i ombres, com tot en aquest món) a l’esquerra i enfront de la injustícia social.

Ens situem davant dels qui danyen als més vulnerables, i som néts i filles dels qui ens van precedir en la lluita.

Rendir aqueix tribut al passat ens honra, ens situa en la Història i ens arrela amb el més profund de la nostra raó de ser. Perquè tots som necessaris, però els qui ens van precedir en les lluites són imprescindibles i mereixen tot el nostre respecte i reconeixement.

Per açò, és essencial que en aquesta nova etapa, després de l’assemblea de Vistalegre II ens centrem a reconstruir espais i enriquir les relacions amb els moviments, recompondre els cercles i treballar braç a braç amb totes les persones compromeses amb un canvi vertader.

Si som capaços d’imaginar i somiar amb una societat més humana i ens organitzem des de la diversitat dels de baix per a dibuixar-la fraternalment, haurem començat a véncer.

Font: Article d'opinió de Vicenta Jiménez, senadora per Podemos


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *