Foradia

Entrevista a José Jaime Bernabéu, Alferes Moro per la filà Els Verds

José Jaime Bernabéu Verdú, l’Alferes Moro d’enguany per la filà Els Verds, ens comenta com està vivint l'experiència, l'organització, com serà el boato, la música... I algunes sorpreses i dades interessants

José Jaime Bernabéu Verdú serà l’Alferes Moro d’enguany per la filà Els Verds. Amb 66 anys ha treballat durant tota la seua vida d’empleat de banca. Amb les seues paraules, durant els 47 anys que porta a la filà Els Verds, ha “fet de tot: d’esquadra de negres, de glorier dues vegades, sóc Verd d’honor, sóc conseller d’honor de l’Associació…”

Entre altres familiars, participaran del càrrec també els seus fills, Maria i Jorge, i tres dels seus néts, Abril, Martina i Blanca (el més menut finalment no eixirà).

– Bon dia José Jaime, finalment seràs tu l’Alferes Moro d’enguany…

Sí, l’últim que creia que anava a fer era l’esquadra centenària, que em feia molta il·lusió fer-la. Però després em van enredar, sobretot els meus fills i els meus amics. I al final em vaig decidir.

– Com et vas decidir?

Els meus fills són els culpables que jo faça açò i les meues nétes són les que més m’han insistit.

– Perquè acabes de passar una mala època, veritat?

He tingut un limfoma. En les últimes revisions que em van fer, m’han dit que ja està superat, els metges m’han dit que ja està tot bé, però sí que he d’acabar el tractament que estic fent. El dia 11 d’octubre vaig ingressar en l’hospital i el dia de la presentació dels càrrecs em van haver de donar permís per a poder anar.

– Quan et vas assabentar de la decisió de ser l’Alferes?

Va ser en el Mig Any del 2015. Eixe dia van començar a insistir-me en la Glorieta, molta gent em va animar. Jo encara no ho tenia clar. I a la setmana següent vam fer la presentació del tratge de l’esquadra. Va ser quan la meua dona em va dir “ja està bé, o blanc o negre, decideix-te”. I eixe dia, amb els amics que em van dir que si jo eixia ells eixirien amb mi, al final vaig dir que sí.

– Una vegada la decisió presa, vas començar a organitzar?

Jo tenia pensat des de fa temps com m’agradaria fer les coses. El que passa, que penses “si alguna vegada fera algun càrrec m’agradaria…” En el moment que vaig dir que sí ja tenia clar el què volia i com el volia. Vaig anar directament a buscar a una persona que plasmara les meues idees.

– Vas buscar algun professional?

Si vas a un professional, d’alguna manera ell voldrà fer-ho tot a la seua manera. Si agarres a una persona que no ha començat encara, és més senzill que faça el que vols tu. A través de la meua filla, vaig contactar a un dissenyador que està començant, Antonio Aracil. Ell em va fer el meu tratge, el de la meua filla, els de les meues nétes, els cavallers, les carrosses… Al final ho fa tot ell, menys l’esquadra de negres que va per lliure. I estem molt contents.

– L’heràldica també l’ha fet ell?

Sí, també. Va ser del primer que ens va fer. S’ha basat en l’escut de la filà però l’ha adaptat a un disseny més innovador.

– Quines característiques tenen els tratges?

No són tratges guerrers, són molt senyorials. Perquè l’ambient és molt de palau. A banda d’això m’agraden els tratges còmodes i que no siguen pesats, sense metall.

– Com som les marxes?

Són tradicionals. Són peces de més de 100 anys, peces de les què no se senten pel carrer. Són d’acompanyament, que no necessites marcar el pas. Jo baixe amb “Mora de Granada”. I la meua filla baixa amb l’entrada de la “Kabila Ben Kurda”.

– Per alguna raó?

Són marxes que m’agraden i que no es toquen més que als concerts.

– I l’ambient? Com serà?

La idea nostra és fer-la marxa el més curt possible. Perquè al ser a la vesprada, i quasi la nit, la gent ja està cansada. Així i tot, ixen més de 100 persones de boato. Però intentarem agrupar-lo tot. No anem a carregar-lo de ballets. Perquè ja són hores que la gent vol anar-se’n a casa.

– Com seran els ballets?

Un de xiques joves i altre de més majors.

– Com va l’organització?

Jo estic prou desconnectat perquè delegue molt en el meu fill. Perquè jo ara mateix passe molt de temps a l’hospital. Però està desenvolupant-se tot prou bé, els tratges, els disseny, l’ambient. Està tot ben encaminat.

– Supose que ho gaudiràs de bon gust.

Sí, l’únic que no vaig a fer és el tema del disparo, i el meu fill tampoc, així que ho farà el meu gendre.

– Llavors és un càrrec familiar, veritat?

Tots els familiars ixen de cavallers. Ixen germans meus, amics, germanes, cunyades… Tots menys la meua dona, que diu que si està en un lloc no ho pot veure tot, així que a ella li agrada menejar-se d’un lloc a un altre a veure’l tot. A més tot està consensuat de manera familiar.

– Quin ambient es respira en els sopars familiars?

Molt il·lusionats. Perquè jo al principi em preguntava “on m’he clavat?” Però ara amb el temps, veient els tratges, els dissenys i tot, vas animant-te. I ara estic molt il·lusionat.

 

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *