Alcoi en quinze dies: les coses de menjar
• Una de les condicions clau perquè vinga un futur més pròsper, passa, com les coses de menjar, per l’economia. • Que no ens enganyen: no n’hi haurà recuperació econòmica (almenys no per a la gran majoria de la població) mentre no n’hi haja, almenys, tres requisits
El sentiment segons el qual Alcoi està experimentant una decadència està pou generalitzat entre la població. I crec que, puntualitzant alguns factors esperançadors, raons no en falten: descendeix la seua població, la indústria no repunta com caldria, el turisme no és màgic, el mot de ciutat universitària li queda massa gran i a soles de serveis i comerç no es pot viure (menys encara quan són les grans empreses i monopolis els principals benefactors).
Una de les condicions clau perquè vinga un futur més pròsper, passa, com les coses de menjar, per l’economia. No a soles de l’Ajuntament i del sector empresarial, sinó del poder adquisitiu de les famílies, que són les que han de comprar béns, contractar serveis i generar nous capitals humans.
En aquest sentit, hem de ser realistes i saber que el futur de la ciutat no depén tant del Govern de la ciutat com del Govern central, que és qui té les majors competències de fer que l’economia funcione com cal.
Ara bé, atenció a les xifres següents: de tota la riquesa que s’ha generat en Espanya durant l’any 2017, el 40% ha anat a parar a l’1% de la població més rica del país (que conta els seus milions d’euros de patrimoni per centenars). El 50% de la població més pobre s’ha repartit una ínfima part de la riquesa generada, el 7%.
Són xifres d’un recent estudi publicat per Oxfam Intermón per alarmar de la desproporció social i econòmica que s’està generant. Una desigualtat que afecta significativament la vida de la nostra ciutat. Ho notem a mesura que passen els anys i la cosa va cap arrere.
Tal com diu el director d’aquesta ONGD, José María Vera, “el boom que estan vivint els milionaris no és signe d’una economia pròspera [per molt que ens ho intenten inculcar], sinó un símptoma del fracàs del sistema econòmic”.
Que no ens enganyen: no n’hi haurà recuperació econòmica (almenys no per a la gran majoria de la població) mentre no n’hi haja, almenys, tres requisits:
- 1) Un sistema democràtic sanejat on la corrupció no siga una manera de governar.
- 2) Una reforma laboral que torne a fer del treball siga una activitat dignament remunerada i igualitària.
- 3) Un sistema fiscal progressiu on els bancs i les grans empreses tributen solidàriament.
Seria un miracle que ciutats com Alcoi prosperaren de manera saludable sense tindre un marc legal que obligue a complir, com a mínim, aquests tres punts programàtics, sense els quals la polarització econòmica continuarà elevant-se fins a punts distòpics.
Ja sabem que les competències i recursos municipals tenen límits molt baixos, però el què no té límits és la conscienciació, la reivindicació i la denúncia. I, sobretot, crec que cal tindre molt present qui volem que tinga les claus de les nostres butxaques, perquè juguem amb les coses de menjar.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi