Foradia ivaceext

Discursos incendiaris per a societats inflamables

• La realitat xenòfoba, mixòfoba, islamòfoba, també homòfoba, anticatalanista en l’esperpèntic cas espanyol, antifeminista i, no sé si me’n deixe alguna, ens antany hui més que mai • Si abans no calia focalitzar enemics amb tanta cruesa, les circumstàncies ho demanden ara, mirant-ho des de l’òptica d’un depredador polític

Un comentari m’alarma. L’absència de rèplica, és més, la continuació entusiasta de la conversa amb la participació de tothom –o quasi, comença a preocupar-me seriosament. M’adone que allò que havia interpretat per un piulet innocent (no per manca de mala voluntat sinó de lectura) és més profund: un pensament latent en el cor malalt de tota una societat, apareix davant dels meus ulls, en una calmada vesprada. Una sensació. Una por canalitzada per unes elits malintencionades. Un buit omplert per la culpabilitat de la minoria invisible. Són dies foscos en què una terrible realitat, profundament personal, intrínsecament social, està conquerint els nostres amics, companys de faena, veïns, familiars. La realitat xenòfoba, mixòfoba, islamòfoba, també homòfoba, anticatalanista en l’esperpèntic cas espanyol, antifeminista i, no sé si me’n deixe alguna, ens antany hui més que mai, en els darrers anys. Darrers anys en què, n’estic convençut, estem experimentat un nou canvi d’era, des d’un temps d’imaginària tranquil·litat i confort, d’extravagància en certa manera, a un temps de profunda angoixa i incertesa, ara sí extravagant amb tota la contundència del terme. Potser Bauman em rebutjaria aquesta –possiblement desencertada- visió de canvi, i diria que la portem experimentant des de fa molt més temps. Jo, però, parle des de la meua curta perspectiva vital.

I és que s’hi deriva una reflexió al voltant de la responsabilitat o, millor dit, irresponsabilitat dels polítics i esferes de poder econòmiques. Una reflexió sobre la creació i elaboració científica de problemes, amb finalitat electoral. Si la millor manera d’evitar un problema és no esmentar-lo, talment poden crear-se’n de nous simplement esmentant-los. Si abans no calia focalitzar enemics amb tanta cruesa, les circumstàncies ho demanden ara, mirant-ho des de l’òptica d’un depredador polític que s’aferra al poder a ultrança, fins i tot amenaçant el propi sistema en què se sustenta. La defensa sincera dels principis democràtics i de la noció legalista de les nostres elits, interessava fins fa ben poc, perquè augurava el manteniment d’un statu quo agradable, en què les buides societats occidentals podien canalitzar eixe buit a través d’una simpàtica banalitat televisiva. Què passa, no obstant, quan genera majors rèdits electorals conduir aquesta terrible realitat pel camí del populisme? Un populisme que posa en dubte els pilars constitucionals del sistema, que paradoxalment adopta el nom de constitucionalista, i que no s’adreça sinó a la destrucció dels propis valors democràtics, en nom de les esferes de poder que ja no se’n beneficien.

Com dèiem amunt, no són estranys els problemes de nova planta, que miraculosament apareixen en les portades un desafortunat dia, penetren en el sentir col·lectiu i esdevenen demandes socials, confeccionades en les cancelleries o, més sovint, en els gratacels de grans companyies. Només cal una dosi, ben regulada, de notícies sobre arribades “massives” d’immigrants, perquè la immigració esdevinga un tema polític d’actualitat i d’imperiosa resolució. Resolució en què sempre guanya l’opció més dretana, més negativa, més irracional, perquè qui fa la malaltia té la vacuna. I així, una massa que es pensa mobilitzada, a alerta, preparada per a assaltar els cels, opta sense saber-ho pels mateixos cognoms de l’anterior statu quo, però amb altres noms, més radicals, més ferotges i més terribles, sempre amb el reial títol de la legitimació democràtica. Dignitat que acompanya no pocs polítics revenits amb cara jove i aspecte amorosit, que recondueixen el votant per un nou camí, més profitós, basat en el discurs negatiu, en la pseudo-nazi ira, en l’odi prehistòric per salvar-nos d’unes pors massa modernes.

I de la nit al matí, societats no gens respectuoses, ni pacífiques, ni idíl·liques en cap sentit, però almenys apaivagades, desperten el pitjor que hi ha en elles. El malson torna dissimuladament amb una exitosa campanya electoral, i la major esperança que queda és esperar que l’autodestrucció a què conduïsca tot aquest despropòsit, vinga acompanyada d’un foc implacable, que ho creme tot fins a les cendres, i esperar que hi ressorgisquen flors en primavera.

Fins que un dia arribe, de bell nou, l’estiu.

Font: Adrian Mompó, estudiant de ciències polítiques./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *