Foradia

Exposicions d’Art Alcoi: Eines d’Art, Route 55 i Mig segle d’arquitectura

Últims dies per a visitar les exposicions dels Cicles d'Art Alcoi, Càtedra Antoni Miró: Llibres Objecte – Eines d’Art, Route 55, i Mig segle d’arquitectura

El Centre Ovidi Montllor, amb la mostra col·lectiva, i comissariada per Francesc Gonzàlez, «Llibres Objecte, Eines d’Art», el Centre Cultural, amb l’exposició fotogràfica de Pere Ruiz de la Rosa «Route 55» i la Llotja de Sant Jordi, amb l’exposició «Mig segle d’arquitectura» de Manuel Vicent Vidal i Vidal, constitueixen aquest nou Cicle Expositiu que s’hi celebra a la ciutat d’Alcoi. Una nova aposta per la varietat de manifestacions creatives i que convergeixen en el mateix paradigma referencial alcoià. Moltes són, ja, les apostes que s’han formalitzat al llarg del temps, i que garanteixen l’aportació cultural dins l’àmbit de la plàstica que la ciutat mereix. I la dimensió temporal ens facilita, també, la possibilitat de valorar tot l’esforç organitzatiu que comporta presentar, amb insistència, la força creativa que s’insinua, tant a la ciutat, com arreu la geografia nacional. Els espais d’exhibició en són testimonis del que diem, i els ciutadans, amb la seua diversitat i gratificant presència, encoratgen el quefer inexcusable per a mostrar l’esperó il·lusionat amb el rerefons de l’art en funció constructiva.

1.- Llibres Objecte – Eines d’Art. 

Amb aquest títol s’hi presentà el proppassat dia 27 de novembre, i restarà present fins l’1 de febrer de 2019, al Centre Ovidi Montllor, aquesta exposició col·lectiva, on intervenen vint-i-dos participants de diversa procedència, encara que la majoria d’artistes pertany al col·lectiu ANCA (Associació Nous Comportaments Artístics) de la ciutat de València. Associació que s’hi reuneix a l’entorn de l’artista Bartomeu Ferrando, professor de la Universitat Politècnica de València, artista plàstic i performer acreditat.

Aquesta plural, i també original, aposta, per la transformació del concepte que tenim del llibre en alguna cosa que va més enllà de l’objecte reconegut com a tal, manifesta el compromís clar amb la creativitat sense fronteres. Els llibres, ara, s’hi recargolen, adopten formes particulars i atrevides, formalitzen metàfores impossibles, atorguen noves modalitats per a la contemplació i per al gaudi de l’esguard afortunat, bestreuen nova matèria informativa mitjançant el tacte, l’esguard i les aromes que en desprenen. 

Ens diu el comissari de l’exposició a la seua introducció al catàleg: «Un llibre que no es llegeix, que només s’exhibeix i s’acarona amb la mirada, no és un llibre a l’ús. Es tracta d’una peça singular, original i irrepetible que ha estat concebuda -expressament- amb les mans de l’artista per a ser única. Parlem d’un poema objectual on les formes, el color i la textura del material emprat s’afanyen per a visualitzar alhora, bellesa i concepte. Un estat d’ànim, la festa de les síl·labes lliures.»I efectivament la forma que assoleix el llibre, ara, importa d’allò més, doncs de la formalitat del llibre clàssic hem passat a una proposta on l’arquitectura (tridimensionalitat) té molt a veure i, més encara, a dir. El llibre com a objecte cobra una nova dimensió, i la seua substància formal s’aferma al valor darrer de la proposta estètica. És el batec d’un nou cor a l’endins d’un poema objecte que confirma la voluntat creativa d’esdevenir-se en un llibre: un llibre distint i escultòric.

2.- Route 55. 

El Centre Cultural presenta aquesta exposició de fotografies de Pere Ruiz de la Rosa. I la proposta fotogràfica acull diversos apartats creatius, diversos temps de memòria, diverses maneres d’escoltar la intimitat plàstica als ulls de l’artista creatiu. Així, «El cor d’Alcoi. Frontera interior», «Boira» i «El llenguatge de les fades», entre d’altres imatges pertanyents a àmbits geogràfics diversos, però embastats per una vocació anònima general, conformen aquesta exposició Route 55.

A la lectura dels textos d’acompanyament del catàleg, diversos autors destaquen la sensibilitat i la curiositat en la mirada de Pere Ruiz de la Rosa. Parlen de la seua especial manera d’evidenciar el desempar de la ciutat als racons on la mirada no descansa sovint. Mons bastits de silencis, de parets fetes crostons, de finestres alterades per la intempèrie de pluges torrencials, de canalons malmesos pels anys de servei al veïnat, de parets arrapades pel vent enfurit de l’hivern… Parlen, les veus autoritzades, de la tendresa en la mirada de Pere Ruiz de la Rosa: els universos que el commouen són transformats per la química de la seua mirada atenta. I després ens serveix el resultat com si fos un càntir reblert d’aigua fresca. Els misteris de la boira traslladen el seu encanteri des del cim de la muntanya, tan nostra, fins els teixits cordials de la nostra sensibilitat i voler. Els esguards del xiquets que no volen créixer s’hi fixen a la memòria que tots tenim d’unes fades enjogassades, alienes a la gravetat dels misteris fets de drings auris en vol permanent. 

Les ciutats de Pere Ruiz de la Rosa són «les meues ciutats invisibles», tot acudint a la citació d’Italo Calvino. El món invisible, ara emergit per la gràcia i complicitat d’un aparell fotogràfic, i que és instrument per a garantir una engruna de passió creativa, s’evidencia serenament.

I argumentant com ho fa Pessoa, «els viatges són els viatgers». Doncs mirem les coses, ens mirem els paisatges, i ens mirem els hòmens que caminen lliurement per les ciutats, tal com som nosaltres. Mirem com som! La nostra experiència vital s’hi incorpora per a bastir el nostre pensament, mitjançant l’esguard. No podria ser d’una altra manera. És la cultura de l’aprenentatge. I Pere Ruiz de la Rosa mira per a trobar allò quotidià, allò mínim que significa el dia a dia de les persones, i també dels objectes. I mira les ciutat, les ciutats sense nom, perquè totes són ciutats invisibles als racons de la mirada de l’art.

De la Route 66, ara la Route 55. Són els cinquanta-cinc anys de l’autor, de l’artista compromès amb una mirada viscuda, penetrant i intel·ligent. Qualsevol excusa és pertinent per a engegar els motors d’un projecte atractiu i dinàmic. Qualsevol moment és bo per a facilitar la comprensió d’una mirada profunda mitjançant l’ull escrutador de l’experiència i de la sensibilitat.

3.- Mig segle d’arquitectura. 

Aquesta exposició de l’arquitecte i professor Manuel Vicent Vidal i Vidal és una profunda reflexió sobre quin ha estat el comportament arquitectònic a la ciutat d’Alcoi durant un temps concret  (avaluable) i, també, sobre quin hauria pogut estar el seu abast transformador si les «coses» hagueren fluït d’una altra manera. Per dir-ho de forma delicada. Però no només açò, clar està, a més, la mostra posa de manifest l’envergadura del treball dut a terme pel seu autor: documentat, culte i arrelat a la substància íntima del territori que l’acull i identifica. I no és cap exageració de compromís. És, potser, el que diem, fruit de l’admiració i del reconeixement que en tenim pel professor Vidal, per tant com ha servit els interessos col·lectius, i per com incorpora, des del seu talent creatiu, la fermesa de la cultura identitària.

Llegir els textos que acompanyen el catàleg, on s’hi resum l’obra de Manuel Vicent Vidal, facilita la comprensió de tot allò que des de l’estudi s’ha anat conformant sobre la pell de la ciutat d’Alcoi. Sí, podem ben dir, que per damunt de totes les coses, l’arquitectura que ara se’ns explica, és un fidel encaix cultural. L’harmonia entre el passat (encara immediat), i la voluntat d’abraçar, sense gaires prosopopeies, un discurs que faça possible l’encontre entre necessitats, herència i vocació de futur. Els autors dels textos: Francesc Picó Silvestre, Vicent Colomer Sendra, Luis Alonso de Armiño Pérez, Ciro Vidal Climent, Ivo Vidal Climent i, el mateix Manuel V. Vidal i Vidal, realitzen un recorregut minuciós pels angles fonamentals de l’arquitectura de l’autor que ens convoca. Els espais urbans que han estat punt d’atenció, i de recreació, de l’Arquitecte Manuel V. Vidal: Barbacana – Plaça de les Xiques, Pla ARA (d’enormes possibilitats…), Plaça d’Espanya i Plaça de Dins, i un llarg etc. Llegir aquests textos ens instrueix, però també ens alerten de la imperiosa necessitat de treballar, coratjosament, en la tossuda recerca de la identitat cultural de la ciutat, i pel que fa, ara, de la seua singularitat arquitectònica. 

Massa vegades les corrents de la història, o les modes indesitjables, formalitzen catàstrofes de difícil reparació: la força especulativa reclama bitllets, mentre desestima la imatge preferent que garantesca l’equilibri emocional, i també social, dels pobles. Nombrosos són els exemples als quals podríem acudir, però al cap de tots resten fesomies que ultrapassen la discreció, o la dignitat. Així. Altres arquitectures, però, sedimentades sobre els canals per on circulen el coneixement i el rigor, han estat possibles de ser bastides, i vénen a il·lustrar la capacitat, la tenacitat i la creativitat en complicitat manifesta. Menys mal que així ha estat. Menys mal que així pot seguir estant, si a la voluntat programàtica resta un xic de memòria, tot allunyant-se de prejudicis atàvics. 

L’exposició, tan recomanable, ens parla d’arquitectura i de l’arquitecte Manuel Vicent Vidal. La mostra és un assaig de cultura general, creiem. Alcoi resta present amb tots els seus matisos, i atent, esperem-ho, a moltes de les seues possibilitats, encara. La labor enorme de l’arquitecte il·lustrat obre portes i traça camins entre els ciutadans i la seua ciutat.

Font: jsou./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *