Foradia

José Antonio Marina: “per a educar a un xiquet es necessita a la tribu sencera”

• José Antonio Marina ens transmet, en exclusiva, alguns factors clau per a millorar el nostre sistema educatiu i l’educació de les generacions futures. • "El problema que tenim ara és la influència que tenen les xarxes socials, que estan tenint un efecte francament perjudicial per a la nostra gent jove"

José Antonio Marina és una de les principals autoritats espanyoles en el món del pensament i de la pedagogia. Recentment ha visitat Alcoi, dins del cicle de conferències ‘Alternatives: sessions de ciutat’, impulsat per l’Ajuntament, per a compartir algunes de les seues reflexions.

Aquestes parteixen de la coneguda com ‘Llei Universal de l’Aprenentatge’, segons la qual tota persona, institució o societat necessita, per a sobreviure, aprendre almenys a la mateixa velocitat amb què canvia el seu entorn. I, si vol progressar, ha d’aprendre a més velocitat. En aquest moment històric de canvis a velocitats de vertigen, el repte és enorme.

Un dels fets que ens ho indiquen és la intel·ligència artificial, que evoluciona a un ritme exponencial. Estem parlant del fet que d’ací a poc temps, segons el filòsof aproximadament en 2050, la singularitat tecnològica estarà normalitzada: les màquines seran capaces de tindre autonomia respecte als éssers humans: tindran capacitat d’obrar sense la intervenció ni el consentiment de cap persona.

Aquesta realitat pot donar com a resultat, per a bé o per a mal, infinites possibilitats. Tot depén de la formació, els coneixements, la capacitat i l’educació de la societat. José Antonio Marina ens transmet, en exclusiva, alguns factors clau per a millorar el nostre sistema educatiu i l’educació de les generacions futures.

– El sistema educatiu està en constant renovació, en quin punt es troba ara i cap a on ha d’avançar?

Des de fa molt de temps, el sistema educatiu espanyol es troba estancat. Tenim la millor escola que hem tingut mai, una escola mitjanament bona. Però des que tenim l’informe PISA estem en el mateix lloc, en el vint-i-poc. És una llàstima perquè podríem estar en els primers llocs. En algunes comunitats autònomes espanyoles el lloc en el rànquing de PISA és molt millor; algunes, inclús, estan entre les primeres de l’OCDE, com és el cas de Navarra, Castella León i Navarra. I en canvi, n’hi ha altres que estan en llocs més baixos, la Comunitat Valenciana, per exemple no està molt ben situada. Catalunya tampoc.

– Quins són els punts diferenciadors?

Una pregunta complicada de respondre. Tenen la mateixa llei. No el mateix pressupost, però aquest és un factor que no intervé directament, perquè el País Basc, que està entre els primers llocs, és el que dedica més diners per alumne, sent punter en Europa. En canvi, Madrid, que té també un bon sistema en dedica la meitat de diners. Però Madrid té unes característiques especials, per exemple: un alt percentatge d’ensenyament privat, que fa que descarregue pressupost públic. Un altre factor que afecta és el nombre d’universitaris que n’hi ha en l’entorn de l’alumne, influeix molt. N’hi ha més variables, però jo crec que en el fons, el que hem tingut mal és la gestió educativa.

– En quin sentit?

No hem sabut ocupar-se de la formació dels professors, no hem sabut organitzar els equips directius, una cosa fonamental. El que jo defense és que Espanya podria tindre un nivell educatiu d’alt rendiment, com és el de Finlàndia, destinant el 5% del PIB (la mitjana europea és del 6’5 %), que era el nivell que teníem en 2008. Amb eixa inversió, i una bona gestió, podríem tindre un bon sistema educatiu. Ara, amb el 4’2 % no.

– Un altre dels problemes que tenim és que no hi ha un pacte educatiu de consens

Jo he treballat molt per ell, però encara no l’hem aconseguit. Després de desfer el pacte educatiu, al mes següent, la ministra d’Educació va dir que canviaria la Llei d’Educació sense consultar amb ningú, sabent que duraria tan poc de temps. Avui mateix, el dia que s’anuncien eleccions generals, s’ha aprovat la nova Llei d’Educació. Que no prenguem consciència del necessari que és tindre una educació millor és un problema.

– Al final l’educació és política i, amb la forta polarització ideològica que n’hi ha, pot ser complicat aconseguir un consens total, no?

Abans de les eleccions del 2017, jo pensava que els quatre principals partits signaren un full de ruta. Però just en l’últim moment es van tornar cap arrere. I ara és possible que ho torne a intentar. Perquè el millor moment de signar un full de ruta per a un pacte és quan no n’hi ha govern. Quan no se sap qui guanyarà. És la millor manera que els partits es comprometen a dur-lo endavant. Perquè els inconvenients que n’hi ha són de signe ideològic. Però n’hi ha altres països que ho han aconseguit.

– A més de la gestió dels equips directius i la formació dels professors, quins punts són necessaris de millorar en el sistema educatiu?

A banda d’aquests dos, n’hi ha altres dos fonamentals: la relació de les escoles amb la família i l’atenció als alumnes que tenen necessitats especials, o bé per dificultats d’aprenentatge o bé per altes capacitats. N’hi ha un altre factor, que en Espanya és complicat d’aconseguir: que és la implicació dels ajuntaments en un programa educatiu per a la seua ciutat. Ho expose a la meua pàgina, ‘Ciudades con talento’: n’hi ha alguns projectes educatius que per la seua especial rellevància i dimensió excedeixen de la capacitat dels centres educatius i de les famílies. Una ciutat com Alcoi pot posar-se l’objectiu, per exemple, de reduir el fracàs escolar al 10%. Ho pot aconseguir en 3 anys.

– Com es pot aconseguir?

Pot mobilitzar a tots els seus agents socials i fer que col·laboren entre ells. Inclús el fruiter pot contribuir a l’educació de la ciutat: s’ha de posar en contacte amb l’escola més propera a la seua botiga i proposar, per exemple, portar pomes una vegada al mes. Així estàs demostrant que aquesta és la teua escola, que tens interés per ella i que vols protegir-la. Així es genera un ambient protector de les escoles que té un efecte educatiu fantàstic. Una ama de casa o una dona jubilada també pot col·laborar. N’hi ha mares que tenen molta dificultat, per horari laboral, de dur i arreplegar als xiquets al col·legi. Una persona que li arreplega als xiquets està contribuint a un clima d’ajuda i cooperació, de protecció a l’escola. I això qui ho pot promocionar són els ajuntaments.

– Quin és el paper que estan jugant els mitjans de comunicació en l’educació, que sabem que, per a bé o per a mal, en una societat altament mediatitzada com la nostra, és fonamental. Ho estan fent bé?

En termes generals, crec que els mitjans escrits s’estan apropant prou a l’educació. El problema que tenim ara és la influència que tenen les xarxes socials, que estan tenint un efecte francament perjudicial per a la nostra gent jove. Acabe de llegir un article científic d’un grup de neuròlegs d’Anglaterra que diu que és molt perillós que els adolescents estén més de quatre hores diàries en les xarxes socials, perquè està produint trastorns. Avui he llegit també sobre l’epidèmia de joves suïcides que està havent-hi al Regne unit, i un dels factors amb el qual es relaciona és amb l’ús de les xarxes socials.

– I per on passa la solució en aquest sentir, per les famílies, pels centres educatius…?

El més sensat que jo he escoltat en educació és un proverbi africà que diu ‘per a educar a un xiquet es necessita a la tribu sencera’. En això hem de col·laborar tots: els pares sols no poden, l’escola sola no pot, cal col·laborar entre tots. També els mitjans de comunicació i la ciutat han de col·laborar. Per això considere que els projectes educatius de ciutat són una bona opció.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *