Sèpia, fetge i xampinyons
Article per Joan Castelló Cantó
“El client té sempre la raó.” Sembla ser una veritat universal pel que a l’àmbit comercial es refereix. I sí, a una gran majoria dels casos, així ho és. Doncs bé, el que pareix ser una idea socialment acceptada, desgraciadament no ho és tant a l’àmbit educatiu.
Corren temps d’oposicions, una època convulsa per a aspirants que estem engreixant les borses docents. No és ninguna novetat que apareguen articles com aquest signats per interins encesos davant aquesta situació.
Tots aquells equips docents de dins i fora del sistema educatiu públic sabem que la nostra tasca no és unipersonal. Hem de procurar que l’educació als centres públics adopte una perspectiva multidisciplinària i interdepartamental, sempre dins d’una realitat condicionada per l’entorn. A més a més, la tasca de les famílies és primordial dins del desenvolupament educatiu de les i els adolescents. El claustre, per tant, a més d’aportar el nostre saber fer, hem de tenir en compte totes aquestes realitats i saber-les conduir per tal d’obtenir fruits que recollim a les avaluacions. Totes aquestes actuacions deuen ser aprovades pels equips directius i supervisades per inspecció. Així funciona, a grosso modo, l’educació. Podríem desenvolupar molt més aquesta idea, però no cal, resulta suficient per ara. Doncs bé, la teoria està molt clara; no sembla tan complicat. Anem a la pràctica.
La realitat als centres educatius està ben lluny d’aquesta preeminent teoria. Els tres agents de les comunitats educatives –alumnat, professorat i famílies-, no sempre treballem en conjunt com hauríem de fer-ho. Resulta extremadament complicat en molts casos. No obstant, nosaltres mateixos permetem fer-ho més complicat encara.
Parlem ara de la famosa avaluació de l’activitat docent. Molts de nosaltres coneguem aquesta part de la docència per aparèixer a aquelles programacions didàctiques de les oposicions, ja que a la realitat poques vegades es duen a terme. Doncs bé, aquesta avaluació no és ni més ni menys la comprovació de que la nostra tasca ha estat duta a terme correcta o incorrectament. L’alumnat també té paraula, però som docents, som tan meravellosos que ni tan sols ens importa si el client té la raó o no.
Ensenyem a estudiar, no ensenyem a aprendre. No formem persones competents, deformem competències. Ensenyem a ingerir coneixements que l’alumnat vomita als exàmens, no aconsellem a desenvolupar habilitats procedimentals. Tothom tenim accessibilitat al coneixement només clavant-nos la mà a la butxaca i traient el telèfon mòbil. Tenim la capacitat de fer aquesta acció, però, la fem correctament? Ací és on entra la vertadera tasca docent.
Podríem seguir parlant i debatent molts punts sobre el sistema d’ensenyament-aprenentatge, tant de l’alumnat com del professorat, però aterrem novament a l’oposició.
Critiquem que l’alumnat deu aprendre més allà de coneixements conceptuals, però allò que se’ns exigeix al professorat per assegurar-nos continuïtat al sistema són ingents temaris que vomitem a un examen d’oposició. Elaborem programacions [de 60 pàgines – interlineat 1’5] que no tenen res a veure amb la realitat educativa. L’educació és una virtut que tenim les persones. Els equips docents, entre altres tasques burocràtiques absurdes, ens dediquem a formar persones. On s’avaluen les aptituds personals, a una programació de 60 pàgines amb interlineat d’1,5? De veritat? Qui té en compte l’EMPATIA cap a l’alumnat, el temari de 72 temes o la programació amb el maleït interlineat?
No se’ns ocorre plantejar-nos la possibilitat de que la nostra avaluació, la de l’activitat docent (que tothom deuria de portar a terme de manera obligatòria) compte amb un pes real davant l’administració “competent”. No ens importa si “el client” té la raó o no. Ens importa tenir una feina per a tota la vida, una feina que ningú controla i que ningú avalua de veritat. De veritat, els centres no tenen res a dir respecte a la nostra tasca? Si tant tenim en compte que els agents de l’educació son tres, per què no els valorem dins el nostre sistema d’accés a la funció pública? Por? Per a res. Comoditat? Tampoc. Ah clar, amiguismes. El sistema actual no els permet [sarcasme], per tant, deixem-ho així. L’atzar és un bon sistema [sarcasme novament].
En definitiva, som esclaus d’un sistema caducat on importa més un interlineat de 1,5 que la resolució d’un problema real a un centre educatiu. Mentre els temaris siguen més importants que l’aptitud personal no podem reivindicar l’educació pública i de qualitat. L’accés a la funció pública docent té la mateixa relació amb la realitat present que el títol d’aquest article amb el seu contingut.
Carmen Linares: 
Exposición en Xàtiva – PÉREZ CONTEL – ESCULTOR: 
Arbre Colibre de la Pau: 
Comenta i participa-hi