Foradia

El conflicte interminable de la pólvora festera

Reportatge d'actualitat per Javier Llopis

Els intents de regularitzar les batalles d’arcabusseria han fracassat al llarg dels últims 40 anys · Els canvis de la llei, l’augment de preus de l’explosiu i la confusió normativa amenacen a un dels patrimonis festers més significatius de la Comunitat Valenciana.

Els continus canvis de la llei, l’augment del preu de la pólvora i la confusió general amenacen a un dels patrimonis culturals més significatius de la Comunitat Valenciana: els trets d’arcabusseria en els actes de Festes de Moros i Cristians. La incapacitat per a resoldre aquest problema ha reduït la participació de festers, ha obligat a reduir els recorreguts i en alguns casos ha provocat directament la supressió dels ‘alardos’. Des de l’arribada de la democràcia a Espanya s’han aprovat tres lleis d’armes diferents, a les que hi ha hagut que afegir diverses directives europees. Cadascuna d’aquestes normatives ha exigit importants canvis en l’organització dels trets i ha endurit els sistemes de control. Mentrestant, ajuntaments i entitats festeres demanen un tractament d’excepcionalitat que els successius governs centrals (que són els que tenen les competències en aquest tema) s’han negat reiteradament a assumir. El conflicte s’ha empitjorat en els últims mesos, en els quals localitats com Muro, Biar, el barri alacantí de Sant Blas i Oliva s’han vist obligades a amputar aquesta part fonamental del seu programa fester.

Cal assenyalar, en primer lloc, que estem davant un problema molt antic. Valga com a exemple una situació viscuda en els inicis del segle XVIII. Després de la Guerra de Successió, el nou govern borbònic decideix suprimir els trets festers d’arcabusseria, en entendre que generen riscos de desordre social. Alcoi es queda sense ‘alardos’ entre els anys 1707 i 1741, recuperant aquest element de les seues Festes de Moros i Cristians gràcies a un recurs de la corporació municipal davant les més altes instàncies del Regne.

Anant a uns temps més pròxims i a penes recuperada la democràcia, el Govern central aprova una llei d’armes que impedeix les batalles d’arcabusseria dins dels nuclis urbans, en una decisió que suposaria el final dels ‘alardos’ tal com els coneixem. L’alcalde d’Alcoi de l’època, José Sanus, encapçala el procés per a paralitzar aquesta decisió governamental. Manté contactes amb la cúpula del Ministeri de l’Interior, en els quals participen el ministre José Barrionuevo i el secretari d’Estat Rafael Vera, aconseguint-se un tractament d’excepcionalitat per a aquests actes festius. 

Al llarg de quasi quinze anys es manté una actitud de permissivitat, que s’acaba quan es produeixen alguns accidents molt greus durant els trets. El més important té lloc al Campello, durant l’any 1987, on l’explosió d’una caixa de pólvora provoca la mort de cinc festers, col·locant aquest tipus d’activitats festives en el punt d’atenció de l’opinió pública. El Govern de l’època aprova un nou reglament d’explosius en 1998, en el qual per primera vegada s’estableixen límits a la quantitat de pólvora entregada a cada fester, fixant-se també importants mesures de control sobre la distribució dels explosius. Així mateix, també s’exigeixen modificacions i revisions dels arcabussos, que han de ser modificats i inspeccionats per una empresa especialitzada d’Eibar.

L’aparició del terrorisme islàmic i les conseqüències del 11-S augmenten la sensibilitat entorn del maneig de grans quantitats d’explosiu i fan que les mesures de control s’intensifiquen amb exigències emanades de la mateixa Unió Europea. L’explosió d’una cantimplora durant les Festes de la Vila de 2001, amb un saldo final de 20 ferits greus contribueix a augmentar la sensació d’alarma i de descontrol.

L’any 2017 s’aprova un nou reglament d’armes que afig noves complicacions legals al procés per a participar en aquest acte festiu. S’exigeix als festers un permís d’armes i realitzar un test psicotècnic. Així mateix, s’endureixen encara més les mesures de control sobre el lliurament de la pólvora.

L’últim capítol d’aquesta carrera d’obstacles va començar a perfilar-se durant l’última primavera. Les entitats festeres es van queixar que l’encariment del preu de la pólvora, que ha pujat un 300% en els últims 13 anys, impedia la participació en els ‘alardos’. Salta a la llum pública una nova anomalia: en els trets festers només es pot disparar per obligació legal un tipus de pólvora, que distribueix en règim de monopoli una empresa d’Albacete, que al llarg de quasi dues dècades ha anat pujant les tarifes fins a convertir-les en prohibitives. En aquest context, es produeixen les suspensions dels ‘alardos’ de Muro, Biar, Oliva i del barri alacantí de Sant Blas (els festejos de major tradició de la capital de la província). Altres poblacions viuen situacions d’incertesa i aconsegueixen celebrar les seues batalles d’arcabusseria amb solucions d’última hora i en versió reduïda.

Els efectes d’aquesta successió de normatives i de lleis han sigut devastadors en les 50 poblacions valencianes que celebren Festes de Moros i Cristians. Al llarg dels últims anys, la participació en els ‘alardos’ s’ha reduït en un 30%, un percentatge que assenyala que milers de festers han decidit obviar la seua presència en aquest actes davant la incapacitat se superar totes les traves tècniques. A Alcoi, la ciutat que marca la tendència en aquest univers festiu, es va haver d’aplicar una dràstica retallada al recorregut del tret privant-lo d’alguns dels seus escenaris més emblemàtics i reduint de forma notable la seua durada. En moltes poblacions de xicoteta grandària en les quals les entitats festeres manquen de mitjans per a afrontar aquests complexos procediments legals es va optar simplement per la supressió. I en ciutats mitjanes, els ‘alardos’ es van reduir a la seua mínima expressió.

Mentre aquest element fonamental de la Festa vivia en situació de sobresalt permanent, pendent que a pocs dies d’un festeig apareguera una nova normativa que posara en perill la seua celebració, se succeïen els intents de buscar-li una solució definitiva al problema. La UNDEF i les juntes festeres independents, acompanyades pels ajuntaments afectats mantenien infinites reunions amb dirigents de governs centrals de tots els colors polítics. Malgrat totes les declaracions de bona voluntat, la situació no ha pogut regularitzar-se i ha arribat fins a tal punt, que en moltes localitats ja s’ha donat per perdut aquest element central de les Festes de Moros i Cristians. A l’inacabable laberint de procediments administratius cal afegir-li una circumstància important: estem parlant de pólvora, d’un material explosiu el mal ús del qual genera evidents riscos per a la seguretat de les persones, i no hi ha cap administració pública que semble disposada a carregar amb la responsabilitat d’eixir-se de la literalitat de la legislació.

En el fons d’aquesta polèmica, les juntes que organitzen les diferents Festes de Moros i Cristians se senten marginades per l’Administració, en comprovar que reben un tracte de segona respecte a altres festejos -com les Falles de València i les Fogueres d’Alacant- en els quals també existeixen grans problemes de seguretat, que han sigut solucionats mitjançant ràpids consensos i efectives negociacions. Mig centenar de poblacions de la Comunitat Valenciana, la major part d’elles a la província d’Alacant, celebren Moros i Cristians, mouen cada any a desenes de milers de festers i se senten els parents pobres en una autonomia que acarona a la resta de les seues celebracions festives i que els dóna tot tipus de facilitats organitzatives.

La solució a l’etern problema de la pólvora festera passa per donar-li el mèrit que es mereix a una manifestació cultural de l’envergadura de les Festes de Moros i Cristians. Estem davant una peça molt valuosa del nostre patrimoni i dins d’ella, les batalles d’arcabusseria són un pilar imprescindible. L’única eixida a aquest garbull inacabable passa per donar-los als festejos un tractament d’excepcionalitat, que es combine amb el manteniment d’uns nivells adequats de seguretat. Aquesta solució excedeix àmpliament les competències de les entitats festeres i passa necessàriament per la col·laboració entre institucions: ajuntaments, Govern central i una Generalitat, que fins hui ha marcat les distàncies amb un tema molt espinós i que no pot continuar escorrent l’embalum. Només un gran pacte polític sobre aquestes incruentes batalles de fum i trons salvarà una de les peces més valuoses de la nostra història cultural. Renunciar a elles seria un desistiment imperdonable.

Font: Javier Llopis./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *