lasarga ajualcoitel

El Tomàs LLàcer d’Alcoi

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

Consulte el diccionari (DNV) i no arribe a diferenciar massa entre  INTEGRAR: Fer entrar en un tot com a part integrant. O també Passar a formar part d’un grup. O INCLOURE: Posar (una cosa) dins d’una altra. De debò que no acabe de digerir la proposta i menys encara des de que la tinc pintada enfront del balcó de casa… sobre un mur de rajols cara-vista. Així que des de la ignorància que  m’atorga l’allunyament de la realitat educativa del 2019, jo com allò de la OTAN: “de entrada NO!”. Ni INTEGRACIÓ, ni tampoc  INCLUSIÓ. 

A nivell personal, el tema arranca des del primer dia de pràctiques a una aula ordinària (1971). Entrava ben alliçonat: Feia un bon grapat de dècades que allò anomenat EDUCACIÓ MODERNA, ja parlava de la dedicació singular a la gent amb més necessitats educatives. La realitat: L’alumnat amb majors problemes per seguir el ritme de l’aula ocupava les darreres cadires… i perquè no hi havia cap espai més allunyat!

Posteriorment, vaig treballar durant set cursos a un centre específic, al CEE (Centre d’Educació Especial) concretament al Tomàs Llàcer d’Alcoi. Fou en eixos anys, a primeries dels 80 quan a un Alcoi, on tot era de “Fil de a vint”, és donen unes coincidències que provoquen l’aparició i consolidació general del tema de la integració: Un govern progressista, un empresari de renom, vinculat a la dreta i no massa devanit de com havia evolucionat la seua filla al centre específic. Un parell de famílies amb filles necessitades d’atenció especial i alhora membres d’un partit d’esquerres al que jo nomenava “els testimonis de Jehovà de la política” (per la seua defensa immutable i inqüestionable, quasi patològica, del que fora que prèviament havia decidit l’òrgan corresponent del partit). A més a més, ocupant càrrecs polítics de rellevància. I ja per rematar el pòquer, el pare d’un alumne de la meua tutoria, que treballava en un mitjà de comunicació local. 

Arriba a Alcoi la proposta per incorporar l’estimulació prematura a les personetes amb risc, és a dir, començar a treballar amb elles quan més prompte millor, i ve acompanyada d’algun exemple exitós. El tema s’escampa com la pols, la clientela de la zona visitant al doctor Moya es multiplica. Fins i tot ve a València durant uns dies a fer un curset, al qual jo també vaig assistir per continuar aprenent. El ressò públic que li dona el locutor/pare va adobat de frases contundents com que al seu fill estàvem fent-lo deficient en el Tomàs Llàcer. Resultat final: Una desbandada general del Tomàs Llàcer, especialment de les famílies amb un cert nivell econòmic i cultural. Reacció, per altra banda, més que comprensible.

També des del món de la política s’implicaren de valent i, a primeries del següent curs acadèmic, apareix pel Tomàs Llàcer el regidor d’educació  amb una intenció molt clara: tancar el centre.  En poc més de mitja hora de conèixer la realitat de les aules i les meues explicacions/justificacions, va marxar. A la setmana següent, quan va tornar a aparéixer acompanyat de la Directora Territorial d’Educació d’Alacant, jo a penes vaig obrir la boca. Fou ell (per cert palmell 2019) qui li mostrava/argumentava la inviabilitat (jo li deia barbaritat) del pensament que portaven entre cella i cella. 

El Tomàs Llàcer, molt tocat, va continuar, això sí, amb el naixement d’una alternativa privada focalitzada en la paraula integració, portada en volandes i consolidada en base a generoses aportacions públiques i que encara continua activa. Ignore que “ven” a hores d’ara a les famílies, però si la cara visible actual d’eixa alternativa privada, té memòria, que recorde la promesa que li van fer respecte al seu fill quan va finalitzar el seus anys d’integració a un centre educatiu ordinari… “allò que l’alumnat a un centre de formació professional sol fer en un parell de cursos, el seu fill ho faria… i...” Bo, el tema dona per a prou més, però preferisc deixar-ho córrer. A hores d’ara, no pose la mà en el foc pel Tomàs Llàcer, ni per ningú. Tampoc per mi. 

El xicon es veu pagat i satisfet amb la seua colla de companys/amics i això no es paga amb diners. Eixa valoració positiva és compartida/viscuda per moltes famílies que han constatat el canvi en la filla o el fill quan s’han incorporat al centre específic.  I d’alguna manera qüestiona  allò que fou la critica irracional al centre públic, al qual acusaven de marginar/segregar/crear un gueto… i en base a eixa crítica desaforada, la proposta privada, va justificar la necessitat de la seua existència. 

No repetim la jugada. Ja sé que pedagògicament no és el mateix integració que inclusió. Si alguna persona vol més informació la pot buscar, per exemple:  (Revista Nacional e Internacional de Educación Inclusiva ISSN: 1889-4208.; e-ISSN 1989-4643. Volumen 10, Número 1, Junio 2017). Però no oblidem que una cosa és la teoría, la proposta desitjable,  i una altra diferent la realitat possible. Ací s’acumulen un grapat d’interrogants: 

¿En quina mesura la realitat dels centres ordinaris permet atendre les demandes de una població escolar, amb nombroses i diferents necessitats? 

¿Disposen els centres de les instal·lacions, de l’equipament adient? 

¿El personal professional és suficient i està suficientment preparat i disposat per afrontar eixe repte? 

¿Fins a quin punt els centres educatius han deixat d’esser “hospitals per a gent sana” on l’alumnat “malalt”, amb necessitats diferents, no suposa una càrrega que desborda la voluntat i la possibilitat?

I per suposat que jo, des del primer dia, dic que si a la integració i també ara a la inclusió, a l’escola i a la societat; però amb una petita matisació en forma d’interrogant:

En lloc de plantejar-se integrar/incloure l’alumnat del Tomàs Llàcer a un centre ordinari ¿per què no integrem el centre ordinari en el Tomàs Llàcer? 

El tema és molt delicat i l’Educació Especial, en totes les modalitats, no deixa d’esser un luxe, un recurs a l’abast de no massa països. Paga la pena una reflexió profunda i seriosa, no pixar fora de lloc. 

Font: Àlex Agulló./


ajualcoiturisme

culturalcoi

 

artacasamuntany

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *