I mai passa res…
Perquè em dóna la gana! columna per Teresa Mollà
De vegades la memòria ens aprofita per a recordar que les coses no sempre han estat com les visquem ara. I dic açò per a recordar quan el terrorisme d’ETA assassinava al País Basc o a altres llocs a gent innocent i el món sencer se’n feia ressò de la barbàrie terrorista.
I quan s’assassinen a dues dones en menys de vint-i-quatre hores, sembla que a ningú li estranye, que ja forme part del que és quotidià i normal de la vida.
Sembla que únicament les feministes no hem normalitzat aquest tipus de terrorisme masclista que assassina al voltant de cent dones cada any, però que la resta de la societat ja considera quasi quotidià que se’ns assassine per ser dones.
I, és així, se’ns assassina per ser dones. Aquesta és la realitat. Només per ser dones. I els assassins es creuen amb el dret de disposar de les nostres vides per haver tingut o mantindre una relació amb ells. No hi ha classes socials. No hi ha ètnies. No hi ha edats ni perfils. Només la condició de ser dones o criatures que li aprofiten a l’assassí per a causar-nos el major grau de dolor possible. I, el que encara és pitjor, encara hui, socialment hi ha gent que els justifica i empara. Fins i tot políticament hi ha gent que nega el fenomen.
Però la realitat és molt tossuda, i el que malauradament és cert, és que cada any quasi un centenar de dones moren assassinades pel simple fet d’haver nascut dones.
Els retalls que els governs de Rajoy va fer per a previndre a tots els àmbits que les violències masclistes continuaren venjant-se en les dones, van fer un mal incalculable socialment. I encara ho estem pagant en forma de negació i justificació per part de tota la dreta i la ultradreta política.
Cada assassinat d’una dona o criatura pel terrorisme masclista és un fracàs de tota la societat que no ha aconseguit previndre-lo. I també i malauradament, un èxit del patriarcat assassí que veu, d’aquesta manera augmentar i consolidar el seu poder.
Hem de combatre sense descans un sistema que ens mutila, ens colpeja, ens viola i ens assassina per a mantindre l’ordre jeràrquic injust cap a la meitat de la població que som les dones i les xiquetes.
No podem ni devem permetre que la nostra vida siga una vida sense valor per a qui ens vol mudes i submises per haver nascut dones. Som ciutadanes de primer ordre i tenim drets. I entre aquests drets està el dret a una vida digna i sense violències masclistes de cap mena. I exigim que aquest dret siga una realitat quotidiana que ens permeta viure lliures de pors a ser violentades de qualsevol manera.
Soc optimista en què alguna cosa canviarà amb el nou Govern progressista i que se li donarà una forta empenta a la formació de tots els agents implicats en l’acció i la prevenció d’aquestes formes de violències que patim les dones. Vull creure, també, que en algun moment serem capaços de parar aquest terrorisme masclista i que les dones podrem viure, per fi sense pors a ser violentades, només per haver nascut dones. Segurament jo ja no veure aquest moment, però no deixaré de treballar perquè les generacions futures, ho puguen veure i viure.
Carmen Linares: 
Exposición en Xàtiva – PÉREZ CONTEL – ESCULTOR: 
Arbre Colibre de la Pau: 
Comenta i participa-hi