Vinticincvacances: A Ovidi Montllor
Columna d'Art per Josep Sou, director de la càtedra d'Antoni Miró d'Art Contemporani de la UA
«La memòria és el sentinella del pensament»
W. Shakespeare
El dia sis de febrer de 2020, a les 20 hores, i a La Llotja de Sant Jordi d’Alcoi, s’inaugurà la significativa exposició que declara, obertament, la pregona estima cap a Ovidi Montllor: «Vinticincvacances a Ovidi Montllor». Aquesta mostra d’art s’inscriu al conjunt d’homenatges, amb ferm protagonisme artístic, que s’han esdevingut en Alcoi dins d’aquest nou període expositiu, el rerefons del qual s’hi substancia en el traspàs, ara fa vint-i-cinc anys, del polifacètic artista alcoià. Nombrosos han estat els artistes participants en l’esdeveniment: Pepe Azorín, Neus Bou, Joan Castejón, Mercè Díaz, Fuencisla Francès, Lluïsa Fuster-Vercher, Artur Heras, Carme Jorques, Xavier Lorenzo, Aurèlia Masanet, Sento Masià, Eduardo Mier, Antoni Miró, Mariadolors Mulà, Perceval Graells, Lluïsa Pérez, Bea Rico, Roc, Pau Sellés Alòs, Sílvia Sempere, Josep Sou, Ramón Urbán, Aurora Valero, Sílvia Viana i Grup Matèric (Ximo Canet, Enric Piera i Xavi Vaquer) (un total de 25), la comissària del qual ha sigut la pintora i catedràtica Carme Jorques (enorme el seu treball, tan acurat, sol·lícit i compromès).
Paga la pena de dir-se que a l’acte inaugural s’hi congregà un nombrosíssim número de persones, traduint la seva presència en un gran acte de festa i de reconeixement a l’artista Ovidi Montllor. La sala d’exposicions de La Llotja de Sant Jordi, restà clarament insuficient per a albergar tot el públic assistent. Cosa que cal posar en l’actiu dels organitzadors de l’esdeveniment. Entre els assistents: personalitats de la política com Ximo Puig, President de la Generalitat Valenciana; Enric Morera, President de les Corts Valencianes i Toni Francès, Alcalde d’Alcoi, i nombrosos representants dels grups polítics del consistori alcoià. Altrament, també assistiren personalitats de la cultura i de les arts, així com representants de la societat civil de la ciutat d’Alcoi. Els músics Moisès Olcina i Jordi Gil introduïren, amb exquisida sensibilitat, el punt creatiu a l’hora de celebrar la inauguració. També el poeta i creatiu J. Sou, recità un text performatiu d’homenatge a Ovidi Montllor.
Fer-ne l’esment específic de cadascun dels artistes participants seria llarg i feixuc, com també palesar el comentari de les obres concurrents, donada la diversitat d’estils practicats, així com la gran diversitat de tècniques emprades pel conjunt dels pintors. No obstant això cal dir, però, que un ha sigut l’estímul per a la participació en aquest encontre: l’estima cap a Ovidi Montllor i l’enorme respecte pel seu llegat.
Al través de la pintura, i a sobre de les obres d’art presents a l’exposició: podem escoltar, ben bé, la veu del cantant; llegir els seus poemes; contemplar el seu gest auster però eficaç; entreveure la magnitud del seu record, o encara més, la seua indeleble presència que encara alena entre nosaltres. Universos que s’hi conformen a partir del traç, o de l’execució de la línia que inunda el discurs pictòric, també. La tendresa comprensiva tot ho recorre en la geografia dels llenços. El punts cardinals són: amor, record, il·lusió i fermesa. La praderia resta verge, segur, per a la incorporació dels nous elements que vinguen a confirmar la voluntat inequívoca de pertinença. L’art, o la pintura en aquest cas, és el riu que viatja discret, però constant. Els colors vaporosos s’estrenyen al rescat de l’instant triat, i de l’engruna de vida que haurà de materialitzar cadascun dels encontres particulars. No sabem, ben bé, quin ha estat l’origen de la tria que els artistes han fonamentat per a dir al través de les seues propostes. Resta clar, però, que hi ha un fil conductor de tanta raó poderosa: posar en valor no solament l’artista i el seu hàbit eloqüent, també l’abast que s’hi formula al través del mot DIGNITAT. I s’hi respira aquest aire silent, com també s’hi incorporen camins de fantasia en la manera d’acarar el risc, o la justa disciplina que imposa celebrar la creativitat.
El rostre d’Ovidi Montllor: ara tenyit de vermells; ara capitalitzant bona part de l’espai comunicatiu del quadre, i a manera d’imprecació còsmica; ara revestit de pensarosa virtut; ara contagiat per l’essència popular que el confirma, concentra una bona part dels discursos compositius d’aquesta, tan especial, mostra d’art. I on l’informalisme s’exercita plenament, canta a dessota la voluntat espiritual comunicativa. Potser com un reducte per a la pràctica de la solitud amorosida.
«…i nosaltres farem festa, i serà necessari dir-ho al vent, que no és nostàlgia, és voluntat de ser» Així comença Carme Jorques, la comissària de l’exposició, el seu text introductori del catàleg que acull la mostra de què parlem. Unes paraules resoltes, ben decidides, i que incorporen el tarannà d’aquest encontre. I certament, la nostàlgia no té cabuda en aquestes obres, ans al contrari matisen, des d’òptiques ben diverses, allò que significa la memòria en funció deliberada d’afrontar la pervivència de les idees, i del comportament fonamental que les auspicia. «Voluntat de ser», potser la generosa manera d’inscriure’s al si del magma on s’hi cou la lleialtat. I un més un, i més un, i més un…, a la fi un aplec volenterós per abraçar el regne de la integritat. I farem festa, i ho direm al vent… Clar que sí, tan estimada Carme.
I la gratitud que ens cal manifestar a l’Ajuntament d’Alcoi, així com a la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, i molt particularment al pintor Antoni Miró, amic fervent d’Ovidi Montllor, per la seua decidida tasca en favor de l’art i, ara i aquí també, per la voluntat de servar la memòria entre nosaltres. Segurament, tant d’esforç, ha merescut la pena.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi