foradia subscriutegrat

El Concili de Trento (1545-1563)

Pixant fora de lloc per Àlex Agulló

Referir-se el PIB o a la renda per càpita, per valorar la situació d’un país, distorsiona la realitat del dia a dia de la gent a la qual fa referència qualsevol d’eixos indicadors. Ni un, ni altre, aporten una informació ajustada a la realitat. Per exemple, el PIB de la Palma dels darrers anys inclou totes les despeses generades per apagar l’incendi d’aquest estiu i, també, totes les despeses derivades de tractar de pal·liar les malifetes derivades de l’erupció volcànica. Sengles són despeses pal·liatives per minvar una desfeta i, per molt que incrementen el PIB, de cap manera indiquen cap millora de la qualitat de vida, ni tampoc cap increment en la riquesa global de la població afectada. I si mirem la renda per càpita, dos quinzets del mateix. Per exemple, si li donem una ullada a Guinea Equatorial, trobarem que és el país amb una major renda per càpita d’Àfrica (uns 29.000 dòlars l’any 2022), quasi tres vegades més que la resta de països amb major renda per càpita d’Àfrica. Tenint en compte aquest indicador, la gent de l’esmentat país viuria millor que la gent del País Valencià (22.289 € en 2021). 

La realitat de Guinea ens mostra que un 10 o 15% de la població acumula la major part de la riquesa derivada del petroli, i la resta, malviu amb pitjors condicions que la població d’altres països del nord d’Àfrica amb una renda per càpita deu vegades inferior. 

El problema és que, des de fa unes dècades, s’està globalitzant eixa asimetria social i per tot arreu, una reduïda minoria de la població està acumulant sense mesura; mentrestant, una grandíssima majoria s’està empobrint. Els informes d’Oxfam, els de Càritas, o els de la Creu Roja, no deixen de constatar-ho. 

La mateixa ONU, el 20 de febrer de 2007 afirmava que “la justícia social és una prioritat fonamental per a la convivència pacífica i pròspera, i constitueix el nucli de la nostra missió global per a promoure el desenvolupament i la promoció humana” i proclamava aquesta data com a DIA MUNDIAL DE LA JUSTÍCIA SOCIAL.

Quan va instaurar aquesta celebració anual, afirmava l’ONU que les activitats a realitzar eixe dia, s’havien d’orientar a “erradicar la pobresa i promoure l’ocupació plena i el treball decent, la igualtat entre els sexes i l’accés al benestar social i la justícia social per a tots. 

A les urnes, de seguit se’ns presenten dues propostes ben diferenciades ideològicament De fet, fa no res, a totes les institucions públiques hem tingut la possibilitat de decidir quina opció preferíem:

La que pretén perpetuar la insolidària i discriminadora situació actual i consolidar, més encara, aquesta injustícia social; o l’altra, més compromesa a legislar atenent les directrius de l’ONU per tractar de trencar eixa dinàmica diabòlica d’empobriment global que el neoliberalisme (les dretes) estan aplicant.

De la mateixa manera que els problemes que poden amagar-se darrere d’indicadors com el PIB o com la renda per càpita, no són problemes derivats del nom, i sí que ho són pel que hi ha d’injustícia social darrere de la denominació, el tema de la violència de gènere, de la violència masclista, tampoc no deriva del nom, més aïna deriva de la intencionalitat que hi ha darrere de la negació d’una injustícia. La dreta, fent bandera d’un nom indefinit, asèptic, tracta d’amagar una situació de discriminació secular i aposta per continuar mantenint la còmoda postura del mascle dominant. 

Com a home, per descomptat que em resulta més còmode esperar que elles continuen fent el dinar, que compren, que escuren, que tinguen cura de la gent necessitada d’atenció… Ja sé que açò no és comparable amb la “cosificació” tradicional, amb eixa concepció de la dona com una propietat més del mascle; però que s’haja evolucionat, no implica que el problema ja no existeix. 

Haguérem d’esperar fins al Concili de Trento (1545-1563), perquè els tot poderosos mascles, decidiren, per un vot de diferència!, que la dona també era portadora d’ànima… però diferent. Eixa gent que pretén continuar, de manera més o menys encoberta, mantenint la seua còmoda  supremacia, mai no haurien de tenir cabuda en una democràcia madura. No puc acceptar que cap vot tinga possibilitats de perpetuar aquesta injustícia. 

Encara aniré més lluny, per a mi, una democràcia madura no és aquella que funciona oberta a totes les possibilitats, és aquella que té la capacitat de vetar determinades propostes per la seua reprovable intencionalitat. I la violència masclista és una de les més sagnants.

Des de Trento, evidentment que s’han aconseguit guanys, però ara, amb milions de vots i delegant la capacitat per a legislar a qui pretén amagar la violència masclista, qui ens assegura que no retornarem al Codi Civil (Reial Decret de 24 de juliol de 1889)? 

Haguérem d’esperar fins a l’any 1975 per constatar que es modificaven detallets com:

“El marido debe proteger a la mujer, y ésta obedecer al marido” (art 57).

O quan diferenciava entre home i dona en esmentar la primera de les causes legítimes per poder-se divorciar: 

El adulterio de la mujer en todo caso, y el del marido cuando resulte escándalo público o menosprecio de la mujer (art 105).

I per no fer-ho més llarg, un detall més on podem constatar que: com ho hem decidit democràticament, no cal parar atenció especial per a aturar la violència contra les dones al País Valencià:

“La mujer casada no podrá aceptar ni repudiar herencia sino con licencia de su marido” (art 995).

La mateixa llei 14/1975, de 2 de maig, va modificar el Codi Civil i el Codi de Comerç en matèria de la situació jurídica de la dona casada eliminant nombroses limitacions a la seua capacitat d’obrar, com la llicència marital i va redactar, en un sentit més igualitari, els drets i deures conjugals. I per a despenalitzar l’adulteri haguérem d’esperar a finals del 1978!

Així que entre un assenyat vicepresident torero, un maltractador diputat i els seus socis del PP que, ni uns, ni altres, han condemnat el franquisme, alguna persona pot negar que, amagada sota un nom inconcret, la discriminació contra les dones, no justificarà pràctiques que pensàvem superades?

Recorde que fa uns pocs anys un diputat de Vox qüestionava públicament que pogueren dur-lo a judici per posar-se nerviós i soltarle una hostia a “su” mujer  A hores d’ara aquesta gentola està governant a casa nostra! 

Evidentment que hi ha desajustos i possibles exageracions en la demanda d’igualtat… fum de canyot comparat amb el que estan malvivint centenars de milions de dones ací i per tot arreu. I amagar situacions injustes darrere de noms, no fa més que tractar de perpetuar-les.

Estic farta d’actuar respectuosament, ja no em queden més galtes per posar i que continuen pegant-me bufetades. Avui, calent com un regalissier, no pare de maleir un sistema democràtic, que permet i justifica actuacions que no s’impliquen clarament per un món menys contaminat d’injustícies i maltractaments amb les persones i amb el medi. I la culpa del meu cabreig no la té l’obrer. La tenen eixes actuacions de persones, representants de partits de dretes o d’esquerres, que per acció o per omissió, estan provocant una desafecció general de la gent cap a la cosa pública. La tenen eixos mitjans de comunicació aliats amb els poderosos. La tenen eixos vots que estan legalitzant les malifetes d’un torero franquista i el seu honorable acompanyant. La té un sistema electoral millorable. En definitiva la té… la tinc… la tenim tu i jo. I les nostres eleccions!

Per les varetes, el “diestro” i la quadrilla, el dia 23 no van aconseguir comppletar la “vuelta al ruedo con las dos orejas y el rabo”. De moment!

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *