“Això en quatre dies la gent ho ha destrossat tot”
Pixant fora de lloc 33 per Àlex Agulló
Aprofitant l’avinentesa del 29 aniversari retorne la mirada cap enrere. Amb uns ulls miops i una vista cada dia més cansada, una nostàlgia farcida de desencís ocupa el meu espai vital. Aquell any 92 és dels que tinc esculpits amb martell i formó al calendari permanent. Un seguit de fets ho justifiquen i no parle ni “d’Expos” universals a Sevilla, ni de referents planetaris en l’organització de macro esdeveniments com alguna persona va catalogar les Olimpíades de Barcelona 92.
Sense eixir d’Alcoi, eixe any fou singular. S’inauguraren tres grans espais de zones verdes, un amb una escola pública al seu interior. Un centre educatiu singular per la seua arquitectura i per la seua vocació d’integrar-se al parc i al barri. Per facilitar-ho fou concebut i construït sense cap barrera física. Per cert que si alguna persona s’apropa a l’entrada, després de travessar les tanques habituals a qualsevol centre educatiu, podrà descobrir una placa on diu que El Col·legi Públic el Romeral va ser inaugurat per l’alcalde Jordi Sedano, l’any 2005. Mentida! Falsedat que fa uns anys, jo personalment li vaig comunicar a J. Sanus, alcalde l’any 92, així com a professorat del centre que estava present el setembre de la inauguració. A hores d’ara ignore si hauran corregit eixa mentida. Trobe que no i em fa molta malícia, però tampoc és d’allò més rellevant.
Més em dol, molt més, haver de donar-li la raó a un familiar pròxim que en aquells moments d’alegria i esperança compartida, em va amollar una frase lapidària: “això en quatre dies la gent ho ha destrossat tot”. I no parle de la vocació frustrada de l’escola per inserir-se al barri, que també; parle, per exemple, de propostes tremendament innovadores com la inclusió al parc d’una mena d’estany envoltat de gespa i concebut per a poder remullar-se a l’estiu. Fou espectacular. Qualsevol persona tenia accés a gaudir d’una zona que no res li envejava a la que una minoria privilegiada podia accedir a l’interior del seu xalet particular. Al remat, fum de canyot! Res de res. El parc va com va i les instal·lacions del centre educatiu romanen ben tancades. Ni tan sols una biblioteca oberta al barri, o l’ús de les pistes esportives, o l’oferiment a l’entorn d’altres espais com saló d’actes, etc. De la mateixa manera que les instal·lacions de la gran majoria de centres educatius públics, continuen infrautilitzades. I sembla que tampoc abunden les demandes per part de la societat civil (AAVV, AMPES, Veïnat, Exalumnat…) per reconduir la situació. El sector professional (professorat i altres) així com el sector polític, millor deixar-ho córrer. Són farina d’un altre costal.
La gran fragilitat de la nostra societat moderna permet vendre generalitzacions, si més no matisables, que acabem per assimilar i ens aporten l’argumentari que necessitem per justificar les nostres creences. Donant una ullada ràpida, podria afirmar, i fotografiar, com l’ús de les zones verdes del parc, més que per a les persones, sembla que estan destinades per a quecampen els gossos i es deixen allà els seus excrements.
En aquest cas, i mirant les fotos, quatre gats, millor dit, quatre “gossos i gosses”; gent amb un comportament incívic que ni arreplega, ni porta on cal el seu animalet. Com deia, quatre individus que ens transmeten la sensació de que la gent no arreplega les “mones” del seu gos; quan la gran majoria de persones sí que ho fa.
De la mateixa manera que quatre jovençols, o no tant jovençols, van rebentar l’encisadora oferta d’accedir a la làmina d’aigua per remullar-te i poder tombar-te a la gespa.
De la mateixa manera que quatre persones, amb males intencions, poden fer-nos més mal que una pedregada en sec, a milions d’habitants del planeta.
Com a societat, som tant poderosos com vulnerables. I si no aprenem la lliçó que ens ha oferit la pandèmia, continuarem igual de venudes i venuts. Ho tenim complicat, molt complicat. El cadascú a la seua i a fotre tot el que es puga, acampa per tot arreu. Les mostres esmentades i frustrades en flor, d’un parc amb escola inclosa, i que ens permetien millorar substancialment la nostra qualitat de vida, en són un exemple del que no hauria de ser la pauta habitual. No ens inventem res, a altres llocs, també “civilitzats” és moneda d’ús comuna la sensibilitat per mantenir en condicions el que és públic. I jo, individualment, podré continuar sense anar a compartir la gespa del parc amb els gossos, amb els quatre gossos malparits; però difícilment podré trobar on amagar-me si anem sumant crisis econòmiques, crisis sanitàries o crisis climatològiques que ni recuperant la làmina d’aigua, ja feta història, es podran solucionar. I com deien en temps vell, a cada bugada, llençolque perdem.
O aprenem de la nostra història, l’any 92 n’és una bona mostra, i potenciem tot allò que és públic, és a dir teu i meu, o el futur no pinta massa bé. Si més no, ho podeu fer per egoisme nu i cru, simplement penseu en la vostra descendència familiar. Jo, particularment, pense en la família universal, però podem dissimular. Podeu fer com jo i no esperar al 2032 per celebrar el quaranta aniversari del Romeral.
Que allò de fer-me el pulmó agre per continuar sentint-me com un somiatruitesno ho ha curat ni la vacuna i no tinc gens clar si celebraria un quaranta aniversari o un funeral. Tot i que jo continue a la meua: encabotat en què, com ocorre habitualment, és tan sols una minoria la que no permet que les coses funcionen d’una manera més gratificant per a la gran majoria. Però malauradamenthi ha minories i minories. Des de les que poden rebentarprojectes que milloren la qualitat de vida de la comunitat propera, a les minories “selectes” que aprofiten qualsevol circumstànciaper acontinuar acumulant i sense cap remordiment per les conseqüències que el seu comportament li genere a l’entorn o a les persones.És depriment pensar que la làmina d’aigua ha desaparegut de tots els parcs i que plantejar-se recuperar una proposta similar pot tardar dècades, o segles.
És depriment que les instal·lacionsd’un centre educatiu/de tots els centres educatius públics!, no juguen un paper dinamitzador en la vida social del seu entorn. Palesament no era, ni és, cap prioritat per a massa gent.
¿Que aquest comportament tan conformat i egoistano serà culpa del xip eixe que ja no necessiten per a res inocular-nos amb la vacuna?
Fa uns anys llegia que, segons la seua mentalitat, als EUA no hi ha pobres, simplement hi ha moments puntuals en els quals una persona està deixant de ser rica. El problema podria començar a resoldre’s si sospesàrem a quants milions de persones, d’allà, d’ací i de més enllà, eixe moment puntual de pobresa, se li allarga durant tota la seua vida. O quan els recursos del planeta vagen dient prou i comencem a plantejar-nos que no hi ha aigua suficient per amantenir operatives totes les piscines privades i que una làmina d’aigua al Romeral, pot donar servei a dotzenes i dotzenes de persones. I que el mateix salód’actes, les pistes esportives, o la mateixa biblioteca de qualsevol centre educatiu públic pot facilitar que la nostra vida siga més solidària, rica, gratificant i menys depredadora amb les persones i el medi. Tampoc tenim massa alternatives, però si tan sols un 1% de la població considerem que és un problema greu la mort de 60 dones i 5 criatures per part d’eixa altra minoria masclista, ni les meues rebesnetes tornen a remullar-se en el Romeral.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi