lasarga ajualcoitel

Acabar com el ball de Torrent

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

No conec cap persona  que no estiga convençuda de tenir la raó. Així que, a partir de l’acceptació d’aquesta premissa, innegociable, tant se val que escriga d’una o d’altra qüestió. Les argumentacions ben fonamentades són cosa de qui vullga convèncer.  Jo, a hores d’ara, ni de bon tros aspire a fer res d’això.  Pot ser que em rosegue més la boina pensant que caldria fer quan dues persones/opinions, aparentment ben armades i argumentades afirmen veritats antagòniques. 

Sense anar més lluny, podem escoltar afirmacions com:

“Els empresaris són uns deshonrats que no pretenen altre objectiu que el d’acumular tot allò que puguen i al preu que siga”

Mentre altres persones argumenten que:

“Els empresaris són el motor d’un país, creen llocs de treball i fa que l’economia funcione”

O mirant cap a altre lloc, unes persones afirmen de manera irrefutable que:  

“El funcionariat és una casta incorregible de persones malfaeneres”

I també pots escoltar:

“Gràcies al funcionariat, l’administració  i el país porten el seu ritme i no es col·lapsen per les decisions, o indecisions, de polítics i governs”

Particularment també funcione tot carregat de raó, com tothom, i com fa anys que no crec en la Persona, ho veig així: No existeix la gent honrada i la gent deshonrada, o la gent solidària i la gent insolidària. Hi ha actuacions honrades, o solidàries, que potencien un model de món més respectuós, horitzontal i compartit, i altres que aposten per un model més individualista i d’estructura més vertical.  Pautes presents en qualsevol  àmbit organitzatiu, no són patrimoni  exclusiu d’opcions progressistes o d’opcions conservadores. Si que és més natural que segons el teu model de món, més individualista o més participatiu, trobes millor acomodo a dreta o a esquerra.  Abocades les meues quimeres,  soc sabedor que no li arriben a la sola de la sabata a les argumentacions habituals encapçalades per frases/paraules contundents com: “Tota la gent ho té clar” o “Qualsevo persona…” o paraules com “res”, “ningú”, “sempre” o “mai”… Que extrapolades a l’àmbit públic i posades en boca de professionals de la política, encara assolissen una categoria superior i ocorre el que ocorre. Per una banda, pots escoltar que és imprescindible reduir els impostos i deixar els euros en mans privades per aconseguir que continuen generant treball i riquesa, mentre altra gent defensa que per garantir l’estat de benestar i la redistribució de la riquesa, calen impostos i quan més progressius millor. També a nivells més “superiors”  pots escoltar la veritat absoluta de polítics/analistes/historiadors i historiadores afirmant que:

La nació espanyola (ho diuen en castellà) venia ja pràcticament definida des del minut zero de la humanitat. Ignore si per influència de la frase que apareixia a les pessetes: “Caudillo de España por la gracia de Dios”.

Els qui defensen/argumenten altra opció afirmen que:

España mai no ha existit com a nació i que no és res més que una imposició a la força de la zona central (Castella) a tota la perifèria peninsular. I Catalunya, per suposat, que és una nació des de fa a intemerata.

Conflictes de difícil encaix, aquest darrer concretament,  pot suposar anys de presó per a unes persones a més del que s’està enquistant al carrer: La desafecció, irreversible, constant i nombrosa a una banda i l’animadversió tensa,  visceral i també nombrosa a l’altra, no anticipen cap eixida amable, argumentada i raonada al conflicte. I encara més si som conscients de que cada part/cada persona, llegim, mirem o escoltem les “informacions” que, bàsicament, ens reforcen allò que ja pensem.

Recorde una conversa en Albacete que va acabar com el ball de Torrent. El desenllaç es va desencadenar quan aquella persona m’argumentava sobre la perversió dels partits nacionalistes (PNV i Convergència i Unió) al pactar amb el govern de torn (PP o PSOE) sempre barat a aconseguir alguna concessió.

-Es que els nacionalismes deurien desaparèixer. Em deia.

-Sí, sí. Li responia. Té tota la raó. Tots els nacionalismes deurien desaparèixer. Li remarcava.

-Sí, clar que sí. Responia  fent front comú amb mi.

Vam trencar palletes de seguida al matisar-li el meu posicionament.

-Però tots els nacionalismes, l’espanyol també.

Totalment fora de si, ja fou impossible continuar la conversa. Prèviament ja havíem travessat per alguna crisi comunicacional quan m’argumentava defensant que, a Espanya, totes i tots, deuríem parlar espanyol i s’havien acabat els problemes. 

Si per ser espanyol haig de deixar de parlar valencià, que no compten amb mi! Em va eixir del cor. Sense cap tipus d‘argumentació, ni de militància nacionalista. 

El meu problema és que ho estan aconseguint. Fa anys que mentre camine per la via verda ho estic constatant, fins i tot amb argumentacions numèriques i tan fàcils de comprovar com anar sumant  com parla la gent que passa per la teua vora. Els grups de persones  que, mentre camine, escolte que s’estan parlant en valencià, va minvant i la meua autoestima com alcoià/valencià no ho porta gens bé. 

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *