lasarga ajualcoitel

Vindrà el dia, però

Columna per Josep Sou

«La nostra major glòria no està en no haver caigut mai,

sinó en aixecar-nos cada cop que caiem»

O. Goldsmith

Potser aquest títol siga com una mena de ritornello dins una cançó que alena necessitat d’assajar una resposta col·lectiva. O potser, aquest títol, només siga la voluntat de fer palès el nostre afany. De tota manera ambdues possibilitats, i algunes altres més, ens aprofiten per a encapçalar aquest petit escrit que, ja fa temps, hauríem d’haver bastit.

25 d’Abril és una data, ben singular, per cert, al nostre calendari emocional. Però també ho és el títol d’una magna escultura de l’artista Antoni Miró. Doncs bé, aquesta escultura: magnífica, colossal i força il·lustrativa d’un temps que encara ens visita sovint (aquest enrenou sembla no acabar-se mai), resta al sòl gandienc i emplaçada en un lloc certament arbitrari, tot per causa i efecte d’un trasllat forçat. Sí, forçat perquè varen haver d’arrancar-la d’allà on restava, tan amatent i admirada, i per la força incomprensible d’uns polítics esquifits, curts de gambals i i brutalment decantats vers el populisme sense sofisticació ni altura de mires: obtús, buit i estúpid. Per una altra banda (no paga la pena perdre temps en la anàlisi), com ho són tots els populismes. Aquell alcalde, del qual no volem recordar el nom, no ho mereix, i si ho fem serà per a mal, ha estat campió d’una colla d’insatisfets de mena, i li posà, amb gosadia i iracúndia, la mà a sobre en aquesta escultura, i perpetrà una inèpcia i una salvatjada contra la cultura, contra l’art i contra els sentiments d’un poble i d’una gent. La feu ben grossa. I per a ell, i tot el seu seguici, ara, el menyspreu.

Vindrà el dia, però, no obstant, que les coses s’hauran de reparar. I des d’aquestes modestes ratlles elevem el prec perquè el camí s’inicie de seguida; que el trellat senyorege la germana terra saforenca; que la causa del valor i de la dignitat brolle novament per a resoldre l’entrellat i bandege la desídia. 

La creativitat, quan a més formalitza valors funcionals, com ara aquests que ens ocupen, és un regal per als ciutadans. L’art s’inventa, també, la vida. La cultura nodreix abastament l’imperi de les emocions i ens beneficia, consola i prepara per al camí de l’existència. Antoni Miró ha volgut compartit la seua vigoria creativa, el seu temps i la joia de la cultura amb tots nosaltres. L’escultura 25 d’abril n’és ja un símbol del seu quefer. Gandia és, ha de ser necessàriament, el referent que garantisca la nostra esperança.  

Font: j. sou, Director Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *