“Ja soc aquí!”
Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló
Com va dir J Tarradellas “ja soc aquí!” Palesament no parlem del mateix exili. Aquest funciona amb les fronteres davant del nas.
Soc/som ací per dos motius evidents: estic/estem vius i la gent del GRAT torna a proposar que emplene de paraules un raconet de la publicació. I com no pot ser d’una altra manera, escriuré de la pandèmia. Això sí, sense oblidar, i recordar, que aquestes paraules aprofiten per a poc. Per a traure jo el flato i poca cosa més; i sincerament, a hores d’ara, tampoc tinc cap altra expectativa.
Ingènuament, durant un grapat de dècades, vaig escriure/viure convençut que la meua generació canviaríem el món. Eixa època si que confiava en el poder de les paraules, en que la capacitat per parlar i per escoltar era un vehicle de canvi. A partir del moment en el qual vaig assumir que de canviar el món res de res, la força modificadora de la paraula es va devaluar adaptant-se a un nou paradigma: Ja que no vaig/anem a canviar massa el món, si més no, bregaré per que el món no em canvie massa a mi.
Quan ja funcionava reubicat, mentalment, ben poc em podia afectar que una persona de dretes (exalcalde del PP a un poblet), em diguera que estava d’acord amb el que jo havia escrit. Problemes de la ironia. O pot ser efectes secundaris de la pandèmia. Per allò del sectarisme verbal, més em va fer pensar, quan em va dir que llegia i li agradaven els meus escrits, una persona militant des de fa mil·lennis al partit de l’esquerra. (Ací caldria aclarir que el PSOE, per a la gent del PC, no està considerat com un partit d’esquerres. Em fa la impressió que també pensa igual molta gent il·lustre del mateix PSOE).
I ara, en plena pandèmia, entrar a argumentar per acotar que és ser o no d’esquerres esdevé una comesa estèril. Estèril ara i sempre. Eixa qüestió està perfectament delimitada: L’esquerra aposta per potenciar allò públic i la dreta considera la iniciativa privada com a motor principal per fer que la societat evolucione. No és cosa de paraules. Pots trobar mostres a destra i sinistra per reforçar el que s’ajuste més a la teua visió del món. I una vegada feta l’elecció, ja poden ploure paraules a cànters que per una orella entren i per l’altra se n’ixen.
Per una banda s’afirma que deixar els diners en mans privades genera riquesa i per l’altra s’afirma que per arribar a universalitzar serveis bàsics, únicament un sector públic potent i musculat ho podrà fer. I això implica que qui més té, més impostos ha de pagar. També hi ha qui afirma que en terme mig està la virtut… I la mediocritat també.
¿Què no estic parlant de la pandèmia? Ja m’ho diràs tu si la incomunicació, o la comunicació sesgada i tendenciosa no és un problema que afecta a milions de persones de tots els continents. ¿Què no he dit res de l’altre virus universal? Si no hi ha altre tema rodant. Si ja sembla que la gent no mor per cap altra malaltia. Això si excepte on convé amagar amb paraules, situacions delicades. Per exemple al Madrid actual. No el Madrid del futur, aquell que integrarà Albacete com un barri de la perifèria i nosaltres, la gent del País Valencià, simplement serem uns poblets a les afores de Madrid. Tot arribarà, de moment, per allà continuen amb paraules que afirmen/proposen una altra baixada impostos. Continuen privatitzant serveis per tapar forats generats al desmantellar la sanitat pública. Segons el catàleg nacional d’hospitals, a Madrid hi ha 33 hospitals públics i 50 privats. I si llegim el que publica la Federació d’Associacions en defensa de la Sanitat Pública entre 2014 i 2017 la sanitat pública va perdre 1007 llits mentre que la mixta/privada va augmentar en 214. Hi ha molts indicadors més que avalen eixa tendència privatitzadora i recentralitzadora, però les paraules del govern de dretes continuen repetint la mateixa cançoneta:
La culpa del que està ocorrent a Madrid -la pandèmia covit desaforada- la té el govern filocomunista i separatista que, atrinxerat a la Moncloa, els ataca despietadament. Les persones asimptomàtiques no contaminen, diu la presidenta d’aquella comunitat. I les paraules, tampoc contaminen?
Arbre Agulló i Guerra: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Jean Baptiste BATALLER: 
Comenta i participa-hi