lasarga

El riu que encara no riu

Reportatge per Juan Bordera

Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir; allí van los señoríos derechos a se acabar y consumir; allí los ríos caudales, allí los otros medianos y más chicos, y llegados, son iguales los que viven por sus manos y los ricos. 

Jorge Manrique. Coplas a la muerte de su padre.

Els rius ja no riuen com abans. Abans dels abocadors descontrolats que, com el de la foto, al pas del riu Serpis per Alcoi, omplin les seues aigües de fems. Abans reien més perquè eren més rius que plors. Les aigües cristal·lines del conegut com a riu Blanc -ja no tan digne d’aquell adjectiu, des dels temps de la industrialització tèxtil-, o riu d’Alcoi, també feien riure més i millor als animals que habiten en la rodalia dels seus corrents. Aquells  mateixos animals -entre els quals ens trobem- que eren molt més feliços també, abans que es trobaren microplàstics en la cervesa, en la mel i en setze de les dèsset marques de sal marina analitzades en huit països diferents en un estudi internacional. Aquells animals que, en menjar-nos-els, ens retornen una part de la contaminació que els servim, en forma de micro partícules de plàstic, que ara s’han trobat fins i tot en les placentes de 4 de les 6 dones participants en un altre estudi realitzat prop d’ací, a Roma. L’estudi determina que provenen de botelles de plàstic però també de pintures, esmalts o cosmètics. Vivim temps líquids i mal·leables, gasosos i plàstics, que afecten els cossos sòlids. Disruptors endocrins, tòxics, metalls pesants i ara microplàstics. Són alguns dels subproductes del “progrés” cap a no se sap molt bé on.

El curs del riu naix en el Carrascal de la Font Roja, Parc Natural del qual tant ens enorgullim. Després se li uneixen el riu Barxell i el Molinar pels seus marges esquerre i dret respectivament. Ací és on rep ja el nom de Serpis. Després de rebre les aportacions provinents del Barranc del Cinc i de la font del Xorrador s’encamina cap a Cocentaina  -on se li uneix el riu Frainos-, després passa per la l’Alqueria d’Asnar i Muro, on rep l’aportació del riu d’Agres, i es dirigeix cap a Beniarrés i el seu conegut embasse. D’allí ix direcció l’Orxa i entra en un congost  a través del qual acaba a Vilallonga, travessa Potries, Beniarjó i Almoines, per a desembocar finalment a Gandia, just després de rebre al seu principal afluent, el riu Vernissa. És justament en la desembocadura, ja prop de Gandia, on realment es noten els efectes de la contaminació, però com es pot observar, el problema comença en l’inici.

¿De veritat no hi ha res que puga fer l’actual consistori per a evitar tant la imatge de deixadesa que qualsevol pot observar i fotografiar des del viaducte, com els efectes que té el deixar tal quantitat de fem en el principal curs d’aigua de la ciutat? No és únicament per l’efecte visual o l’indirecte en la introducció de microplàstics en la dieta dels animals que entren en la cadena tròfica – o millor dit, catas-tròfica-. És també per l’exemple que estem donant a les següents generacions. 

Som conscients que aquest no és un problema que haja generat l’actual equip de govern, perquè ve òbviament de molt arrere, però sí que creiem que es podria fer molt més per a evitar aquestes imatges, a saber:

Es podria fer una campanya de neteja, implicant col·legis i instituts. Potser els xiquets estarien més segurs netejant el riu -en grups limitats- que dins d’un recinte tancat en temps de pandèmia. I a més aprendrien que els envasos i fems contaminen els rius, i això els xiquets, ho recordarien més endavant amb nitidesa gràcies a esdeveniments de neteja com el que suggerim.

Una pandèmia que, no oblidem, és provocada amb tota seguretat pel lamentable estat de la biodiversitat, cada vegada més amenaçada per l’ésser humà i el seu irrefrenable apetit consumista. Si els animals cada vegada tenen pitjors hàbitats per a viure, el seu sistema immunològic es ressent. Afegint a la recepta una creixent taxa d’extinció d’espècies, que ens afebleix en conjunt, fent més factibles les zoonosis, i ja tenim els ingredients per a tindre pandèmies cada vegada més recurrents els pròxims anys.

Una altra possibilitat seria intentar una campanya de neteja professional, amb gent del propi servei municipal de neteja. Menys instructiva però sens dubte més efectiva. Tal volta ciutadans a títol individual s’apuntarien a col·laborar en qualsevol de les dues opcions.

Encara que totes aquestes idees es quedarien en res si no s’acompanyen amb una xicoteta campanya informativa -el cost de la qual seria molt baix- per a informar els veïns dels barris afectats de la importància de no tirar una altra vegada residus prop del riu. Una vegada estiga net, cal conservar-ho. Potser afegir contenidors en les zones més pròximes ajudaria també. La nostra vertadera pàtria són els rius. Les muntanyes, boscos i camins. Ni les banderes -en algunes ocasions fetes de plàstic- ni els himnes ens salvaran dels efectes que, com l’inqüestionable calfament global o caos climàtic, estan fent cada vegada més extrems els fenòmens meteorològics. Tant els efectes en el clima provocats per l’home, com els de la contaminació dels nostres recursos naturals, com les pandèmies provocades per la pressió sobre els ecosistemes, venen a recordar-nos que estem maltractant la vida, i la vida no pot retornar-nos una altra cosa que sobresalts com a resposta, en la seua eterna i pacient cerca de l’equilibri.

Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar…

Font: Juan Bordera Romá./


firamodernistaalcoi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *