foradia

La Tardor de la Civilització (i la ruptura de la cadena de subministraments)

Reportatge d'actualitat per Juan Bordera i Antonio Turiel

Històricament la tardor en les nostres latituds era un temps de recolliment. De frenar el ritme trepidant de l’estiu. De preparar-se per a l’inevitable hivern. Però això era abans. En l’actualitat hem aconseguit difuminar les estacions. Gràcies al nostre enginy hem creat un desenvolupament tecnològic que ens permet –als privilegiats- habitar ambients càlids en hiverns freds i viceversa. Les fruites i verdures ja ens arriben de totes les estacions i parts del món en qualsevol moment gràcies a la complexitat del nostre sistema. En un dels grans –potser aparents- avanços de la nostra civilització, en una certa manera, hem disciplinat a la força dels cicles naturals. 

Tanmateix –hi haurà qui li trobe un revers poètic a això-, per a aconseguir sotmetre als cicles hem usat tal quantitat de combustibles fòssils, que ja no sols els temps estan canviant. Les estacions també. La nostra pírrica victòria només ha sigut temporal. Temporal, com els que estem provocant. Estem creant un nou estat climàtic caòtic que ens sorprendrà amb fenòmens meteorològics cada vegada més abruptes, inesperats, potents i freqüents. És la conseqüència d’haver pretés dominar els cicles, sense abans comprendre’ls. 

A la cadena de subministraments li està passant alguna cosa que sembla que tampoc comprenem bé. Al principi van ser els microxips. No es produïen els suficients. Les fàbriques de cotxes van començar a parar alguns dies per a acomodar la seua producció. Després, l’escassetat de xips va afectar la PlayStation 5. Si vols una nova, has d’encarregar-la i esperar uns mesos.

Després van començar a escassejar –i a augmentar de preu- molts materials de construcció: acer laminat, alumini, coure, ciment. També falten ja alguns pigments, resines epoxi i diversos tipus de plàstics. La llista de matèries primeres que està escassejant cada vegada és més llarga, i això comença a afectar les matèries elaborades a partir de les matèries primeres. Falten recanvis per a alguns cotxes, o per a bicicletes. Hi ha ordinadors i impressores que discretament han desaparegut del catàleg. 

Però el problema no s’acaba en el més anecdòtic: ocorre que alguns aliments comencen també a faltar. Que enguany la collita de blat a Rússia serà dolenta i el preu del blat està augmentant. Que falta acer i alumini per a les llandes, que els costos dels contenidors, dels transports marítims, s’han multiplicat per deu o per vint. Que falta de tot. 

I això no és tot, tant de bo. De sobte el preu de l’electricitat també s’ha disparat, i les famílies i empreses el pateixen. Ràpidament els mitjans de distracció i els tertulians han posat el crit en el cel, atacant al Govern o a les elèctriques, però –encara que hi ha responsabilitats compartides i el pols de l’oligopoli a un executiu que no controlen del tot és evident-, a poc a poc es comença a escoltar quina és la causa principal de la pujada de la llum: falta gas natural. I no falta només a Espanya: falta en tota Europa. Algèria, antany subministrador fiable de gas a Espanya, ara només ens envia menys de la meitat que fa uns anys, i les energètiques han buscat gas en altres països. Òbviament, pagant-ho a un preu molt més car.

El món s’ha tornat boig. Després de la convulsió de la Covid, quan s’esperava la recuperació econòmica, tot sembla anar fatal, així, per les bones. Sense previ avís.

Sense previ avís?

En realitat, sí que va haver-hi avís. I no un: molts. I no sols recents, sinó alguns que venen ressonant des de fa dècades. Res del que passa és casual ni del tot inesperat. Se sabia que acabaria passant. Se sabia, però no es volia actuar, perquè això implicava canviar-ho quasi tot. Tantes coses, que cada governant i cada conseller delegat va decidir tancar els ulls i esperar que el problema se solucionara sol o el solucionara un altre. Tal vegada arribava un miracle tecnològic. Però no va vindre un altre que ho solucionara ni es va resoldre. I el miracle no arriba.

Fa 16 anys, en 2005, la producció de petroli cru va tocar el seu màxim. És el que es coneix com a zenit del petroli convencional, el peakoil del petroli més versàtil i fàcil d’extraure. Des de llavors, s’han introduït un munt de (dolents) succedanis del petroli per a compensar l’estancament i posterior caiguda de la quantitat de petroli bo que es produïa cada any; així, es van començar a produir biocombustibles obtinguts a través de cultius, es van extraure quitrans al Canadà i Veneçuela per a combinar-los químicament amb gas natural i obtindre alguna cosa vagament semblança al petroli. Finalment es va impulsar la bogeria/bambolla del fracking als EUA. Calia intentar rebanyar les gotes disperses d’hidrocarburs degradats que es troben en algunes roques. Tot pràcticament en va. Aquests succedanis, els petrolis no convencionals, són massa cars d’extraure i tractar, i damunt no són tan bons. Alguns no valen ni per a produir dièsel. 

Les companyies petrolieres van intentar seguir en el negoci, però després d’anys de pèrdues enormes a pesar que el petroli es venia car, en 2014 van decidir començar a llançar la tovallola. No valia la pena continuar lluitant. Des de 2014 les petrolieres han reduït un 60% la seua inversió en la cerca i posada en explotació de nous jaciments. Aquesta frenada tan ràpida garantia que la producció de petroli començaria a caure en breu, i així ha sigut: des de desembre de 2018 la producció va caient, problema que ha agreujat en 2020 la CoVid. Important: agreujat. No provocat.

Falta dièsel des de 2015, i per això, l’extracció de minerals i el transport marítim s’encareixen. Totes les manques que es van desencadenant es retroalimenten i fan el problema cada vegada més greu: si hi ha menys plàstic i menys coure falten cables, i llavors falten màquines, que disminueixen la producció de tantes altres matèries primeres i elaborades. Si s’extrau i transporta menys ferro per la falta de dièsel i l’encariment dels ports marítims, es fabriquen menys contenidors i això fa que els preus del transport per mar es disparen encara més. L’efecte papallona de la complexitat, dins de la pròpia cadena de subministraments.

Tot això entremesclat a més amb l’enorme repte climàtic que tants esglais ha donat ja aquest estiu: onades de calor pertot arreu que porten el termòmetre a valors inèdits, incendis que arrasen quasi països sencers, inundacions sense precedents. Per descomptat també a Espanya. Fins a tornados estem veient en algunes zones de l’interior del nostre país.

Tornant a la crua qüestió de l’energia: no es pot resoldre la crisi energètica i de matèries primeres amb més inversió. El problema és estructural. Els jaciments han tocat màxims i decreixen inevitablement. Cada vegada costarà més obtindre petroli, gas o altres matèries primeres.

I com les matèries primeres ja escassegen, no podrem implementar tots aqueixos massius parcs d’energies renovables que es projecten a tot arreu al mateix temps –pressionant més la cadena de subministraments-, i que requereixen d’aqueix neodimi, plata, disprosi i altres materials cada vegada més buscats. A més, l’abaratiment de molts d’aquells panells o aerogeneradors (que tenen una vida útil determinada d’unes poques dècades i després han de ser substituïts) ha sigut possible gràcies a la globalització i a les economies d’escala.

Hauríem de deixar de parlar de macroprojectes i tecnofábules fantasioses, i centrar-nos en coses més simples i imprescindibles. Garantim el subministrament d’aliments, garantim l’aigua neta, assegurem les necessitats locals, relocalitzem el treball, treballem amb materials de proximitat i muntem els sistemes locals i resilients que necessitem, tant de producció d’energia com de tota la resta. Deixem d’enlluernar-nos amb les eternes promeses tecnològiques incomplides i salvem el salvable. Adaptem-nos al que ha de vindre igualment.

Repensem el model Just In Time, aquell model basat en l’acceleració perpètua i evitar emmagatzemar per a estalviar costos. Assumim que només va ser possible mentre sobrava de tot. Que ens ha donat problemes durant la pandèmia – ara sabem bé que les coses no sempre arriben just a temps- i que la seua influència en l’escassetat creixent també és notòria. Al cap i a la fi, què era la tardor sinó el moment d’emmagatzemar per a afrontar el dur hivern. 

Hem passat l’estiu de la nostra civilització, en el qual tot anava cada vegada a més i millor, en el qual l’abundància material va ser la norma. La tardor sempre va ser una espècie de ruptura natural en la cadena de subministraments. De sobte, passat el zenit energètic de l’estiu, s’arribava a un punt en el qual es començava a tindre menys, i calia adaptar-se per a afrontar l’hivern. Encara tenim temps per a fer preparatius, per a prendre mesures adequades amb determinació, per a evitar el pitjor. Però no podem esperar més, perquè de fet ja arribem tard. Aquests preparatius tardans de tardor no seran tan efectius com haurien pogut ser-ho en ple estiu. 

La Tardor de la Civilització no és ni més ni menys que el nostre inexorable retorn –en principi lent- a viure dins d’uns cicles que mai deguérem donar per vençuts. En temps que cada vegada seran menys complexos, però més difícils, tindrem menys energia per a aclimatar-nos a un hivern profund que pot durar dècades, fins i tot segles. I ni la primavera ni el següent estiu aparentment invencible estan assegurats. Caldrà guanyar-nos-els. Benedetti, a la seua manera, també ho va veure vindre: aprovechemos el otoño / antes de que el invierno nos escombre […] aprovechemos el otoño / antes de que el futuro se congele / y no haya sitio para la belleza /porque el futuro se nos vuelve escarcha.

Font: Juan Bordera i Antonio Turiel./


bigdata

subscriutegrat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *