lasarga mediamborganica

Antonio Turiel: “Hem d’anar cap a les energies renovables conscients de les seus limitacions”

Conversem amb Antonio Turiel, (Lleó, 1970) una de les persones que millor coneix la crisi energètica al nostre país. Autor del prestigiós blog sobre la matèria The Oil Crash, investigador de l'Institut de Ciències de la Mar de Barcelona (CSIC) i doctor en Física Teòrica.

Antonio Turiel ha publicat fa pocs mesos Petrocalipsis (Editorial Alfabet), un assaig breu però molt contundent, centrat en la crisi energètica i la seua relació amb les altres crisis que s’estan solapant; la climàtica, l’econòmica, la cultural. Parlem amb ell sobre el sector energètic, especialment sobre la renovació de la llicència d’explotació de la central nuclear de Cofrents, gestionada actualment per Iberdrola.

– Segons expliques en el teu llibre, Espanya està sobreproveïda elèctricament, amb una potència instal·lada d’al voltant de 3 vegades el màxim del consum. És necessari continuar mantenint nuclears? 

No, en aquest moment es podrien tancar les centrals nuclears. Al nostre país hi ha 108 GW de potència instal·lada, i un consum que és aproximadament de 30 GW. És veritat que hauriem d’usar més els cicles combinats, però en aquest moment, utilitzant sobretot la hidroelèctrica i cicles combinats seria perfectament possible. Si no es prescindeix és principalment per raons polítiques.

– La nuclear representa només el 4,4% de l’energia mundial i la producció d’energia nuclear porta 20 anys estancada, realment seria tan difícil tancar-les? Quina transició caldria fer?

Tancar-les depén del país. Hi ha alguns països, per les seues característiques, en els quals seria molt més difícil tancar-les que ací. França, o el Japó, per exemple, per diferents raons. França perquè té un sector nuclear molt important, el Japó perquè no té moltes alternatives millors. En altres casos, com el nostre, sí que seria, no sols possible, sinó desitjable. El que no tindria cap sentit, és canviar les nuclears per a consumir encara més carbó per a generar electricitat. Això ocorre a la Xina o els Estats Units, en aqueixos casos és quan té vertader sentit instal·lar renovables per a la generació d’electricitat. Això sí, sent conscients dels límits d’aquests sistemes de captació d’energia renovable, que tenen problemes que generen inestabilitat en la xarxa, com el mantindre la sincronia en la xarxa o la intermitencia –que a més obliga a tindre sistemes alternatius de suport-. Hem d’anar cap a les energies renovables, però conscients de les seus limitacions.

“No és casualitat que als països amb major nombre de centrals nuclears com els Estats Units, França, Rússia o la Xina, sempre hi havia una pretensió militar darrere. Hi ha hagut un interés estratègic, i per això se’ls ha protegit el temps suficient. Ara mateix ells solos ja són capaços de defensar el seu sector”

– És el nuclear un lobby que vol perpetuar-se, és a dir que busca la seua supervivència per a aguantar més del que potser deuria?

Això és bastant curiós, si tu mires el cas d’Espanya, el lobby nuclear, efectivament, hi ha una xarxa de suport, com dir-ho, corporativa. Entre les empreses implicades i el cos d’enginyers hi ha un costum de discutir poc agradable, molt a la defensiva. I hi ha una cosa que se sol oblidar: al principi quan es fomenta l’energia nuclear, als països els interessava molt per l’arma atòmica. Per això s’inverteix tant al principi, i “de aquellos polvos…este lobby”.

No és casualitat que als països amb major nombre de centrals nuclears com els Estats Units, França, Rússia o la Xina, sempre hi havia una pretensió militar darrere. Hi ha hagut un interés estratègic, i per això se’ls ha protegit el temps suficient. Ara mateix ells solos ja són capaços de defensar el seu sector. Malgrat tot, és un lobby que està vivint els seus últims anys, segurament. Per a començar a causa de l’escassetat d’urani, o perquè amb un excés de fe en la capacitat tècnica, han infravalorat problemes molt greus com el cost de la contenció dels residus durant centenars de milers d’anys. No estan captant que les grans companyies elèctriques, estan valorant seriosament abandonar la nuclear. I és d’esperar que entre 5 i 10 anys hi haja problemes seriosos amb el subministrament d’urani.

– Aleshores per què renoven la llicència de Cofrents? Potser per a quadrar comptes de descarbonització per a 2030? Té risc creixent d’accidents en tractar-se d’una central que complirà 40 anys en 2024? 

Quan es prenen aquestes decisions, sol ser per a no “tallar-se les ales” per a no llevar-se possibles alternatives, en el fons és una manera de postergar la decisió, de no prendre-la. Això no vol dir que es mantinga oberta fins al final del termini. De fet, veig difícil que la central de Cofrents aguante oberta fins a 2030, precisament per tot el que comentes, per la vellesa i els riscos que això suposa, a més del problema de subministrament d’un recurs el pic del qual probablement ja ha passat.

A més, hi ha un perill afegit, que se subcontracten processos de gestió de residus a tercers, que casualment, després acaben fent fallida, i ves-te tu a reclamar després el mal ambiental. Ho hem vist ja en altres sectors. És una mica com la SAREB, el banc dolent. Això són rescats encoberts perquè després la inevitable neteja i/o gestió es carrega a les arques públiques. Tal volta un  règim de pagaments especial per a les centrals, un lucre cessant… i ha diverses    maneres.

– Es parla de reactors nuclears de quarta generació, s’esperen innovacions en el sector?

La tecnologia bàsica porta experimentant-se des de 1947. S’han fet una dotzena de reactors experimentals, però mai s’ha aconseguit que siguen viables econòmicament. És una tecnologia molt més perillosa. És una reacció que amb un accident greu és com tirar una bomba atòmica, oblida’t de Fukushima i pensa més aviat en Hiroshima. 

– I la fusió nuclear? 

Hi ha una broma recurrent en el sector sobre la fusió, sempre falten 50 anys, des de fa 50 anys. No sembla que si arriba, que ho dubte, per qüestions tècniques, puga arribar a temps d’ajudar-nos a enfrontar els problemes que ja tenim. Sempre hi ha projectes que mai arriben a res, intentant aparentar temporalment que potser les coses es poden solucionar tècnicament, quan la solució és més bé social, de canvi de paradigma. Hem de dir adeu al capitalisme. 

Fent una anàlisi de tot el sistema energètic queda clara una cosa, fent les coses molt bé podríem obtindre entre un 30% i un 40% amb les energies renovables, però hi ha una gran part, la no elèctrica, que serà impossible de conservar, de sostindre, menys encara en un sistema econòmic que no contempla una altra opció que el creixement infinit dins d’un planeta finit. El  decreixement econòmic no és una elecció, el que haurem de decidir és si almenys ho fem planificadament.

Font: Juan Bordera./

ajudesparentalcoi

 

ua


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *