foradia subscriutegrat

César Orquín, una història que et deixa amb la boca oberta

César Orquín Serra, el anarquista que salvó a 300 españoles en Mauthausen (Amazon, en paper i en e-book), de Guillem Llin i Carles Senso

El llibre sobre César Orquín és un llibre excepcional. Però val a dir enseguida que no és perquè els autors hagen fet un exercici fora del comú, tot i més dels tres anys que li han dedicat. En tot cas, ells –els autors–, han sabut buscar –i trobar– els passatges de la vida de l’anarquista que estaven amagats sota una espessa boira del temps transcorregut i d’un mantell de pols pels anys passats. El llibre sobre la vida de César Orquín Serra és un llibre excepcional perquè tota la seua vida va ser extraordinària, des del naixement en la ciutat de València fins a l’última ranera, allà en la serralada dels Andes, en Mendoza, en la República Argentina. Perquè va decidir no tornar mai més a Espanya una vegada la perdre la guerra. I ni tant sols a Europa. 

Pel mig, Orquín va estar deportat al camp de concentració de Mauthausen. I valent-se únicament de la seua paraula (parlava l’alemany, fet inusual en l’època) i amb les seues dots de convicció, i la capacitat infinita d’aconseguir allò que es proposava, no exempta d’una moral indestructible i d’una perseverança absoluta en allò que feia, va obtenir dels comandaments del camp de Mauthausen (els temuts Franz Ziereis i Georg Bachmayer) l’autorització per formar un ‘kommando’ (una espècie de subcamp, una sucursal, digam) depenent del camp central, quan Mauthausen encara no en tenia cap (estava Gusen, però aquest ‘kommando’ funcionava com un camp autònom). La paraula i el seny contra la bestiesa i la bogeria i guanyar les primeres. Una cosa que en la II Guerra Mundial quasi mai es va donar.

Així, mig any després d’arribar a Mauthausen van eixir 300 republicans cap a la població de Vöcklabruck amb 30 guardians SS i César com a cap visible a fer obres que s’havien quedat inconcluses per la guerra. Val a dir que dels 300 deportats no va morir ningú. El 5 de maig de 1945 van eixir tots per la porta de Mauthausen. Al camp d’un any, van rebre l’ordre de traslladar-se a un altre ‘kommando’, Ternberg, on van ser uns 400 republicans per construir una central elèctrica en el curs del riu Ens. Ací hi van haver entre 12 i 14 morts, la majoria d’ells en accidents de treball. Van estar en Ternberg més de dos anys. Quan s’albirava ja el fi de la guerra, va eixir amb destí a un tercer ‘kommando’, Redl-Zipf, on tampoc va morir ningú. 

Per què la gesta va romandre en l’anonimat? Per què no s’ha conegut en huitanta anys l’acció? Per què, en la informació que hi ha, César queda malparat i un rastre de dubte queda impenitentment sobre ell? Bé, aclarim que César era anarquista, i que en la guerra civil havia tingut diferències notables (més bé irreconciliables) amb els comunistes. I en Mauthausen, al formar-se el comitè de resistència dels presos, tots eren comunistes. Van voler que fera el que dictaven ells, sotmetre’l, però mai no va acceptar. Sempre va actuar per lliure. Les diferències van acabar fent-se abismals. I al concloure la guerra mundial, el PCE, despitat, va difondre el relat que Orquín havia col·laborat amb els nazis i que havia enviat a la mort en Gusen a un centenar de comunistes. Fins i tot, va arribar a estar condemnat a mort per Partit Comunista. 

En el llibre que s’ha posat a la venda es demostra que els morts que li atribuïen els comunistes tenien una excel·lent salut. Ningú va morir. S’ha sabut gràcies a Arolsen Archives, un macro arxiu sobre els camps de concentració que està en la localitat alemanya de Bad Arolsen i que té bona part de la informació en línia. Però és que, a més a més, sota el seu comandament, els republicans que van estar amb ell, llevat d’excepcions, van aconseguir passar més de quatre anys en l’infern i eixir amb vida. Però la lluita era tan desigual (un home contra l’estructura d’un partit polític en eclosió) que, finalment, César Orquín, cansat de lluitar contra el totalitarisme –ara d’esquerres–, i que aquest difongués la falsedat en el dia a dia, va decidir posar terra pel mig, apartar-se, i desaparéixer. Era l’any 1950. Se’n va anar primer a Buenos Aires, i al cap d’un any, es va retirar encara més: al peu de la serralada dels Andes, en el Gran Mendoza. Els autors han indagat en els arxius russos, nord-americans, argentins, francesos, austríacs, alemanys i espanyols per fer la biografia. I, lògicament, en fonts familiars i pròximes a César, com amics i companys de treball. La tasca ha estat feixuga, per la distància i perquè fa 32 anys que va morir. 

El fet converteix a César Orquín Serra en el deportat amb un passat més destacat dels milions que van anar als camps de concentració. Únicament se li pot acostar com a heroi el soldat polonès Witold Pilecki, qui es va infiltrar en Auschwitz i va tornar a eixir, però en aquest cas va comptar amb ajuda forana. El cas d’Orquín solament es pot comprendre si prestem atenció al que van dir diferents deportats que van estar amb ell en Mauthausen: “és la persona més intel·ligent que he conegut en la meua vida”. Va derrotar als nazis amb la paraula i amb la seua capacitat de persuasió. I va aconseguir el seu objectiu de que sobrevisqueren els republicans espanyols dels quals s’havia fet càrrec.  

Però tot i ser excepcional el seu pas pels camps de concentració, cal dir que no és l’únic destacable en la seua vida. Va nàixer a la ciutat de València l’any… 1914? 1917? No sé sap. Perquè va ser fill il·legítim d’un alt aristòcrata i d’una criada. Al nàixer no el van donar a la inclusa. Tenia un bon grapat de germans per part de pare, entre ells gent cèlebre del món de la cultura. Va estudiar en l’institut Luis Vives, en el conservatori i, encara que també en la Universitat, no s’ha trobat rastre del seu pas universitari. A banda de l’alemany, parlava el valencià, el castellà i el francès. 

En 1934, en el Bienni Negre (durant els quals va manar la dreta política, i es va dedicar a desfer el que s’havia construït en els dos anys precedents del règim republicà), s’afilia a la CNT. En els anys immediatament anteriors a la guerra, recorre Espanya en tren i es fa amic de la balladora Carmen Amaya. Esclata la Guerra Civil i se’n va voluntari a defensar el règim legal i legítim de la República. S’enrola com a comissari en la Brigada Internacional número XV, l’Abraham Lincoln. La brigada més culta –i també comunista– de la guerra. Ell, que era anarquista, és l’únic comissari d’aquesta opció política en la brigada. En eixes, comencen a saltar espurnes en la relació amb els comunistes. 

Donat el fet que el llibre s’ha posat a la venda en tot el món, però bàsicament en Espanya i en Argentina l’edició s’ha fet en castellà, estan pendent la versió en català. 

Font: Guillem Llin./


participalcoi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *