Històries de la deportació (VI). Emeterio Payà Rumbeu
Com de bèstia pot ser una guerra i com és capaç de destrossar famílies senceres es pot comprovar si agafem la història de Emeterio Payà Rumbeu i la seua parentela. Els quatre fills, a una punta del món sense el calor i l’estima dels pares. Emeterio, deportat a Mauthausen on va morir a Gusen. I la seua esposa Concepción, sola a Barcelona on era una empestada pel règim franquista, responsable de la desfeta familiar
A les quatre del matí del dia 28 de gener de 1891 (i no de febrer, com consta en tota la informació que es conserva del camp de concentració de Mauthausen) va vindre al món Emeterio Payà Rumbeu. Era fill de Maria Rumbeu Reig (Alcoi, 1866) les feines de casa, i de Emeterio Payà Moltó (Alcoi, 1864), sabater. El matrimoni vivia en el carrer Portal nuevo, número 10 de la ciutat alcoiana.
Per raons d’edat, a Emeterio no el van citar a lluitar en la Guerra Civil. Tampoc se’n va anar voluntari. I en els convulsos anys de la guerra fratricida sabem que vivia a Barcelona, on la població fou martiritzada per una aviació italiana (la feixista “Aviazione Legionaria”) que a diari deixava caure les bombes sobre l’atemorida població civil provocant una considerable quantitat de morts, ferits i desapareguts, xifrant-se en unes 2.500 persones les que van perdre la vida. Els seguidors de Mussolini tenien la base a l’illa de Mallorca, cosa que els facilitava en gran mesura els atacs a la ciutat comtal, a la resta de Catalunya i a tot el País Valencià. Aleshores el trobem residint al tercer pis del carrer Claveguera, número 10, del barri de la Ribera. Durant el règim franquista, en la primavera de 1958, el carrer va canviar el nom pel dels (mestres) Casals i Martorell.
Per aquests anys de la guerra treballava en un teatre, sense saber quin i què feia, si era acomodador o desenvolupava alguna altra funció, com la fer decorats. Al Padró d’Habitants de 1930 de la ciutat de Barcelona (l’únic on apareixen, perquè el de 1935 no es va arribar a fer, degut a la guerra, i en 1940 no quedava ningú a la ciutat) figura que té la professió de fuster i està casat amb Concepción Valera Trobat (Valladolid, 1891). Els dos viuen a Barcelona des de l’any 1923 i resideixen al Passatge Vinyeta, 11, en plena pujada a Montjuïc. Tenen quatre fills, tres xiquets i una xiqueta: Manuel (1925), Julio Fernando (1927), Emeterio (1930) i Concepción (1931). Els quatre van integrar els xiquets de Morelia. Segons les nostres fonts, tots ells han mort ja a Mèxic.
Els xiquets de Morelia
Al declarar-se la guerra, les autoritats republicanes van tindre molta cura d’allunyar els xiquets i xiquetes dels fronts de batalla i de les poblacions bombardejades. Així, es posaren en marxa a la zona republicana les colònies per a infants, on Bellús i Ontinyent foren dos de les ciutats que més menuts reberen.
També, altres països van col·laborar. Encara que es parla sobretot dels xiquets de Rússia, aquest país en va rebre una xifra inferior als 3.000; mentre França, per contra, en va acollir uns 20.000; Bèlgica, uns 5.000; Regne Unit, uns 4.000 i Suïssa, uns 800. També Dinamarca en va acceptar un centenar. Del continent americà, Mèxic en va admetre 456, gràcies al seu president Lázado Cárdenas, qui des del primer moment es va bolcar en defensa de la causa republicana. Van ser en el seu moment –i així ha passat a la història–, els “xiquets de Morelia”.
El 17 de maig de 1937 ixen en tren des de Barcelona cap a Burdeos 456 nens i nenes entre 3 i 12 anys. Són menors d’una vintena de províncies sota control dels republicans, si bé de Barcelona són la majoria, el 38%. Fins el darrer instant no ha estat clar que els quatre germans Payà Valera partiren. El pare deia que o tots o ningú, per més que la xiqueta fora la més menuda i es plantejara que es quedara. Se’n van i la recomanació dels pares es clara: «fill meu, tu eres el major, tinc compte dels teus germanets, especialment de la xiqueta. Ella és molt xicoteta. Sigau bons i obedients amb els majors».
El 27 de maig ixen del port de Burdeos a bord del vaixell Mexique. El dia 7 de juny arriben a Veracruz, en el país asteca, i el dia 10 a Moralia. La separació, que devia ser temporal, es converteix per a la immensa majoria dels infants en definitiva.
En Barcelona s’ha quedat sol el matrimoni. De colp i volta sense fills. Passat el temps, el 26 de gener de 1939 les tropes franquistes arrasen Catalunya. No debades l’exercit nacional passa des d’ara a denominar-se “Ejército de Ocupación”. Emeterio i Concepción, al tindre constància que la carretera de Girona està oberta, ixen de nit a peu cap al Nord. Se’n van a l’exili. Caminen la nit del 26 i tot el dia 27 fins que arriben a Girona. Ací troben un bon home que els deixa anar en la part posterior d’un camió cormullat i creuen la frontera. Els porten a un descampat on l’exercit francès i la gendarmeria els separa. Estan un temps sense saber res l’un de l’altre i viuen totes les penalitats hagudes i per haver. Fins que miraculosament es tornen a ajuntar. És en el camp de refugiats de Les Alliers, just a l’entrada de la població d’Angulema, però convenientment separar del nucli urbà.
Ací estan un temps indeterminat, on les autoritats del camp els comminen a diari a tornar a Espanya. Fins que els obliguen a pujar en un tren que recorrerà mitja Europa i que està comandat pels alemanys. Van junt a prop d’un miler de republicans més. És el 20 d’agost de 1940 i, després de quatre dies de viatge, els homes i xiquets majors de 14 anys els obliguen a baixar en el camp de concentració de Mauthausen. Les dones i menors segueixen viatge i, finalment, el primer dia de setembre arriben a Hendaya després d’haver travessat Alemanya, Àustria, Polònia i França en un interminable viatge de onze dies, on els fan baixar i les lliuren a les autoritats franquistes. A Concepción, com a detall de benvinguda, li arrapen el monyo a zero. [Hi ha un llibre, encara en circulació, El comboi dels 927, de Montse Armengou i Ricard Belis, Rosa dels Vents, 2005, que recull magníficament aquesta història].
Camp de concentració de Mauthausen
El comboi d’Angulema és la primera vegada (única, en el cas dels republicans) que els nazis van ordenar transportar un carregament de civils republicans arrancats d’un camp de refugiats amb homes, dones, xiquets, vells i malalts, a diferència dels altres deportats, que eren conduits des dels camps de presoners alemanys.
Encara que es tendeix a considerar aquest transport el primer amb deportats republicans, no fou així. Amb anterioritat havien arribat a Mauthausen 398 espanyols el 6 d’agost de 1940; el dia 9, 169; i el dia 13, 91. Fins eixe moment, 658 republicans en total. Eixa és la singularitat que fa únic aquest trasllat: tots els demés havien estat fets presoners pels alemanys en la seua conquista de França i els republicans eren integrants com a treballadors de suport a l’exèrcit francès. En Angulema, no. Eren refugiats sense més que patiren una ràtzia bastant abans que els alemanys l’emprengueren amb els jueus.
A la vegada que Concepción comença una vida marcada pels franquistes, a Emeterio l’han clavat dins de l’infern. És un dels 377 deportats d’Angulema, amb el número de matrícula 4216. Després de passar uns dies en el barracó de la quarantena, els nazis tenen presa per fer-los treballar i morir. El camp de concentració de Mauthausen es troba en plena fase d’ampliació, i els botxins han decidit que siguen els republicans els que construïsquen la presó. Camí del mig segle de vida i amb les forces malmeses con a conseqüència de portar any i mig malmenjat i pitjor dormit, era lògic que caiguera aviat, encara que fora un home fornit. En els registres de Mauthausen consten tres professions diferents, prova de que va intentar aferrissadament seguir amb vida apuntant-se per canviar de feina a una millor que li permetera resistir. Al treballador de teatre (òbviament, en un camp de concentració no li servia de res), va seguir fuster i, en darrer terme, treballador de la pedrera. El 24 de gener de 1941 es transferit al kommando de Gusen, amb el número 9547. Gusen funcionava en moltes coses com un camp autònom i en eixe moment es trobava a mitjan construir, sense llits i sense serveis. En aquestes condicions, el 22 de març de 1941 mor d’una pulmonia. Els companys el trauen del barracó a les huit i quaranta-cinc minuts. Evidentment, havia mort per la nit. És un dels onze morts d’eixe dia… en eixe barracó.
Barcelona i Mèxic
Concepción va passar en pocs anys de viure amb una família feta i amb expectatives de futur a trobar-se sola en la vida i amb un avenir molt negre. Canvia de casa. Se’n va tornar a viure al domicili anterior, on han construït unes barraques. Ocupa la barraca Mantua. I com bé va escriure el seu fill Emeterio, era incansable a l’hora d’escriure cartes. Vol saber que ha sigut del seu espòs i escriu a tort i a dret en busca d’una resposta. En l’estiu de 1941 s’adreça a la Creu Roja Internacional, amb seu a Ginebra (Suïssa) dient el que sap: que Emeterio ha estat transportat a Mauthausen fa cosa d’un any i que no sap res d’ell. La Creu Roja es posa en contacte amb la filial alemanya, i des de Berlín, contacten amb les autoritats nazis el 2 de juliol de 1941 per saber alguna cosa d’ell.
La resposta del comandament nazi es fa de pregar. No contesten fins el 19 d’octubre de 1942. Paral·lelament, a Concepción li envien el mateix text el 29 d’octubre. No són bones notícies. Li diuen que Emeterio Payà Rumbeu va morir a Gusen el 22 de març de 1941. Així les coses, no hi ha res que la retinga a Europa, tenint els quatre fills a Mèxic. No es fins a acabada la Segona Guerra Mundial que aconsegueix abandonar l’Estat espanyol. Viuda, es quedaria allà amb els fills.
El 13 de maig de 1958 s’adreça des de Guadalajara, Mèxic, a la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), perquè li ajuden a que el govern francès li faça un certificat de defunció d’Emeterio Payà. El govern francès ho certifica el 30 de setembre de 1958. Però l’administració francesa fa temps que ha fet els deures. El 8 de novembre de 1950 va fer l’acta de defunció i, posteriorment, junt a més de 4.000 actes d’altres tant deportats republicans morts als camps de concentració i que tenien els familiars directes a Espanya, les va transmetre al govern franquista perquè les lliure a les persones pròximes. Però Franco no en lliura cap i ordena arxivar-les sense comunicar a les famílies la mort del ser estimat. A més a més, cas d’haver-ho fet, en aquest cas no haurien trobat ningú al carrer Claveguera.
En 1960 la família enceta els tràmits front el govern francès a fi que li reconeguen la mort i la pensió a la que tenen dret. Encara que no sabem la data en que van aprovar la sol·licitud, aquesta va estar reconeguda per l’administració gal·la.
En els anys huitanta del segle XX, Emeterio, el tercer fill, comença a publicar la història dels xiquets i xiquetes de Morelia en el setmanari Élite de la capital de l’estat de Michoacán. Durant 53 números apareixen les vivències (i els malsons) que van tindre que viure aquells nens i nenes separats dels seus pares abruptament. La bona recepció fa que en 1983 els Editores Asociados Mexicanos (EDAMEX) convertisquen el relat en un llibre: Los niños españoles de Morelia (El exilio infantil en México). Se’n faran dues edicions. A España, el llibre arriba en l’any 2002 gràcies a una edició que fa l’editorial catalana Milenio. Val a dir que el llibre li va portar una sèrie de mals de cap i disgustos a l’autor perquè altres xiquets i xiquetes de Morelia no estaven d’acord amb el que havia contat, i existint un llaç de germanor, foren alguns els que trencaren amb eixa amistat.
Carmen Linares: 
Exposición en Xàtiva – PÉREZ CONTEL – ESCULTOR: 
Arbre Colibre de la Pau: 
Comenta i participa-hi