foradia subscriutegrat

«Retrospectiva» Emili Blanes

Columna per Josep Sou

«…diners perduts, pèrdua lleugera, honor perdut, pèrdua considerable; 

coratge perdut, pèrdua irreparable.»

Goethe

Va estar el dia 6 d’octubre quan s’inaugurà l’exposició «Retrospectiva» de l’artista i professor Emili Blanes a la Casa de Cultura, i romandrà oberta fins el 26 de novembre. 

I amb el títol tenim bona part de la referència que ens cal assenyalar en aquesta exposició, doncs l’esguard del pintor ens situa en la passarel·la des d’on visualitzar els fets imperatius de la nostra història recent. Així, poetes compromesos amb la causa de la llibertat, ciutadans empesos per la voluntat de foragitar el monstre de l’opressió, idees i passions reconegudes contra l’aferrissada i insistent acció de la dictadura franquista, propostes matèriques que intenten formalitzar dolor i càstig, retrats metòdics amb el posat de la tristesa infinita, la luxúria maldestra d’un món que s’ensorra, tot, absolutament tot, resta present en aquesta mostra d’art. 

Exposició que no repara en fer-se, tot plegat, de carn viva i de contundent manera d’entendre l’existència, i de la relació entre els éssers humans. Tot, com dèiem, tot, ens parla des dels extrems de les conviccions, i per garantir la penetració de la nostra voluntat com espectadors dins del conflicte que habita l’interior de cadascuna de les propostes pictòriques que se’ns ofereixen.

La versatilitat, també la intensitat i el rigor, són part consubstancial de l’artista que, com un llibre amb opercles resistents, s’insinua mitjançant l’exercici de narrar històries amb els pinzells, i amb els estris que li aprofiten per aixecar un univers discursiu, tan propi com compromès. Emili Blanes mai no pinta debades, doncs sempre ho fa des d’aquest costat de la història on els perdedors só els més. I el reflex metafísic del seu quefer compositiu s’hi avé amb les formes obscures que guaiten a mitja distància la terra fosca on habiten els paranys. El pintor no descansa mai i la seua passió s’hi reconeix  a cada passa que fa, transmetent-nos l’eficàcia del seu cant, perquè com diu Lluís Torró a la seua claríssima introducció al catàleg: «…la pintura d’Emili Blanes no deixa indiferent, mai, ningú».

Haurem, també, però, i mercè a la sort que ens facilita llegir les pròpies paraules del pintor, fer-ne la referència de les intencions que manifesta Emili Blanes a l’hora de plasmar el que és el seu  pensament: « … En totes aquestes noves experiències, he de seguir en la mateixa actitud ferma de no enganyar-me en tot el que represente i, sobretot, ser honrat amb mi mateix, i creure en el que faig» I efectivament, la pintura de l’artista traspua sinceritat, honestedat, criteri propi d’autenticitat i la resolta convicció de què a partir de l’art s’hi poden abastar noves fronteres, o nous ideals que vinguen a possibilitar l’encontre entre les persones. Una mena d’esperançat recorregut per il·luminar, amb fervor, els itineraris que els homes fem a l’hora de brandar la nostra íntima rebel·lia, potser des del cau on dormen les nostres veritables il·lusions.

Ens diu Francis Bacon «…la prosperitat no existeix sense temors ni disgustos, ni l’adversitat sense consol i esperances». Potser Emili Blanes faedor incansable i «racontador de noves» que a tots ens impliquen, quan pinta, quan construeix el seu món, universalitza la veu plural i generosa del conjunt de persones que breguem amb les ones d’una mar irascible. Però la vida té eixes coses. I nosaltres encara tenim la sort de comptar amb la veu dels poetes, els sons de la música irisada de somnis, l’art que aixeca el vol per conquerir nous horitzons, i, a la fi, la mà ferma d’un company que, com nosaltres, també transita en aquest sender dur de la vida. Emili Blanes, amb el seu treball, divers, ric i esperançat, acut, ben prest, a la conquesta d’una engruna de felicitat. I li ho agraïm. I ens sentim ben còmplices de la seua causa.

La Casa de Cultura, una vegada més, amb el suport municipal, i l’atenció continuada de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani, i el treball esforçat del propi Antoni Miró, ens garanteix una estona eloqüent de cultura quan ens apropem en aquesta mostra expositiva. No s’hi val a perdre l’oportunitat.

Font: j. sou./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *