«Percepcions» de Raquel Puerta Varó
Columna d'Art per Josep Sou
«De vegades, davant la mala manera de ser dels altres,
un se sent orgullós d’ésser un mateix i no un altre»
André Maurois
El proppassat dia 5 d’octubre, i restarà oberta fins el 26 de novembre, al COM (Centre Ovidi Montllor) s’inaugurà la mostra d’art «Percepcions», de l’artista Raquel Puerta Varó.
És un treball intens, però discret alhora, com si volgués passar de puntetes per aquest món on la llum irromp malferint les pupil·les d’aquells que miren de biaix. Percepcions de Raquel Puerta Varó s’hi esllavissa, tènuement i subtil, per les costeres que van a l’encontre de la identitat perduda, o malaguanyada des que el martelleig persuasiu i constant del mall contra la roca és una evidència clara i, potser, impossible d’aturar.
Les teles, els fils, les agulles, tot ensems, juguen un rol determinant per atrapar el temps dins la caixa on dorm la memòria. La costura, o l’escletxa per on s’hi esgarra, com un plor, la filagarsa esmunyedissa, sembla la captura d’un temps que fa el seu pelegrinatge pels senders del coneixement. La cultura que reviscola a cada passa des d’un passat no massa remot, encara. L’artista, sense cosmètica il·lusió, tota imaginació i de veritat reblerta, acaricia els materials amb el mim i potser amb la gràcia necessària per aclarir cadascun dels extrems de la seua recerca volenterosa. L’artista Puerta Varó, senzillament i amb determinada construcció aconsegueix per «…la successió de petites voluntats un gran resultat», com ens posa de manifest l’experiència de Charles Baudelaire. El riu que flueix de les mans s’hi empara en la ribera de la roba, tot augurant el benefici de la lectura de tostemps. Lenta progressió d’hores al balcó que filtra la claror autumnal: dòcil i substancial, però.
No obstant això, què hi fa l’artista? S’hi deixa anar; tix les garlandes d’un misteri vital; captiva els ressorts de la seua immanència per arborar les traces d’un codi antic; també multiplica les raons fonamentals en la complicitat de la solitud creativa. La tria personal és d’una esplèndida factura, quan els fils dibuixen ones al niu del refinament compositiu. I hi ha una sort de pluralitat enorme en la realitat d’aparent senzillesa. El teixit transita entre propostes diverses però la idea principal s’hi agafa de les mans de l’artista per a ben dir la intimitat del seu estudi, del seu esguard i de la seua fantasia, perquè: «…solament s’inventa mitjançant el record», com assegura Alphonse Karr. I clar, el record, o la memòria, s’ensinistra a partir de la voluntat d’acariciar les fites permanents de l’obra que va creixent, a poc a poc, entre besllums d’intuïció i d’encant.
Els resultats de tanta labor? Si la paciència és una bona virtut a l’hora de bastir l’entrellat d’una proposta artística, la sol·licitud amb què Raquel Puerta duu a terme el seu treball és admirable (mirabile dictu). Consent que els fils que nodreixen la roba s’agiten en formes perdurables i concretes, tot amb harmonia de recursos d’estil. Cus lentament les imatges que hi seran, els volums que ens corprendran i les percepcions que anirem formalitzant a partir de la recepció d’un esguard particular. També autèntic. La realitat? Ben de debò mai no la sabrem, però quan escodrinyem els solcs del talent creatiu de l’artista, podem intuir, només siga en funció d’establir paral·lelismes, la presència objectiva d’un univers ignot, però saturat d’evidències transitives. Dia i nit la làmpada il·lumina el cau de l’esforç. Sí, dia i nit, sempre i tothora, perquè: «…lo jorn ha por de perdre sa claror…», indica Ausiàs March.
Raquel Puerta Varó, des de la talaia de la seua obra foragita els dubtes i, també, abraça les costures del vent que la inspira. El retorn de tot plegat, per a nosaltres, un regal poètic.
Avui, com sempre, hem d’agrair L’Ajuntament d’Alcoi, al COM, la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA i, personalment, a Antoni Miró, la labor persistent en favor de la cultura plàstica a la nostra ciutat, i també som força contents per l’oportunitat que ens ofereixen d’apropar-nos als nous llenguatges creatius.
Carmen Linares: 
Exposición en Xàtiva – PÉREZ CONTEL – ESCULTOR: 
Arbre Colibre de la Pau: 
Comenta i participa-hi