El “fiesta”, el “clio” i…
Pixant fora de lloc per Àlex Agulló
El “fiesta”, el “clio” i un grapat de cotxes més, de segona o de tercera mà, encara estaven prop de l’eixida quan el tres Ferraris, damunt la trona, escoltaven l’himne als guanyadors. Més enllà de quatre pancartes mal pintades, tot el trajecte de la volta estava ataquinat de tanques publicitàries, de pintades, de megafonia i de punts d’animació on regalaven gorres, banderetes, mocadors o clauers amb els colors dels guanyadors.
Els grans mitjans de comunicació celebraven la victòria. Semblava que tot el món estava pagat i devanit amb l’espectacle. Tan sols a alguna publicació, modesta, petitona, de tirada molt reduïda, es podien llegir escrits, qüestionant el plantejament de l’esmentada competició.
Escrits que, des del primer moment, mai no havien deixat d’argumentar com era d’injusta una competició en la qual, esgrimint el principi de llibertat, no es posaven limitacions per a participar. Al remat, eixa llibertat pregonada per tot arreu s’imposava i el dia d’inici de la cursa, compartien la graella d’eixida cotxes de mil euros, amb més vint anys d’antiguitat, i cotxes novets, impecables, valorats amb més de mig milió d’euros.
El peix estava més que venut abans d’eixir i així va anar de cap a fi. Les argumentades crítiques al sistema escollit, que repetia la publicació minoritària, esdevenien estèrils davant la megafonia estrident i generalitzada. Ni tan sols la demanda, de compartir els punts d’assistència que estratègicament tenien ubicats els vehicles d’alta gama, va estar acceptada. Així que mentre uns cotxes s’aturaven per reomplir l’oli del vell motor, o reposar aigua a la ranquejant bateria, altres, podien permetre’s el luxe d’aturar-se i descansar mentre els seus mecànics revisaven uns motors nous i flamants.
De res va servir enllestir algunes propostes que compensaren eixes diferències tan escandaloses. De res va servir fer arribar a l’organització un projecte ben detallat on es tractava de compensar els desequilibris amb mesures molt concretes. Propostes més que justificades que facilitaven la competició a uns cotxes i que imposaven algunes restriccions a la minoria d’alta gamma.
-¡La llibertat és un concepte intocable! ¡I inqüestionable!
-¡La meua llibertat és sagrada i no me la poc restringir ningú!
Tampoc es va acceptar que si no s’imposaven restriccions, per compensar d’alguna manera als vehicles més desafavorits, que s’arbitraren altres mecanismes de compensació: El mateix rebuig, contundent i inapel·lable, va rebre l’opció A: que els vehicles arrancaren en moments diferents, tenint en compte la seua antiguitat i la seua potència. Com l’opció B: adaptar la quantitat d’etapes, o la durada, segons les possibilitats dels vehicles. Ni mitja, ni cap, va ser considerada interessant com per dedicar-li ni tan sols un minut de reflexió.
-¡Açò és una competició lliure, a un país lliure!
-¡Ací no ocorre com en altres competicions, ni com en altres llocs!
Respostes similars, desaforades, generalitzades i repetides rebien les argumentacions sobre la injustícia de base en l’organització de la competició, o la poca ètica en unes normes que descaradament facilitaven la feina als vehicles poderosos.
-¡Ninguna autoritat em posarà traves a la meua capacitat particular! ¡Escampeu el poll cap a un altre lloc!
-¡Què us heu pensat vosaltres! ¡Què açò no és, ni serà mai, com Veneçuela, com Cuba, com Nicaragua, com…!
Finalitzada la cerimònia d’entronització els Ferraris i similars celebraven una festa particular amb la presència de totes les persones implicades en l’organització i el control de la competició: jutges, comité organitzador, directors de grans mitjans de comunicació, presidents de les multinacionals que esponsoritzaven la publicitat als seus vehicles…
Quan van acabar la luxosa festa, les dones dels qui encara estaven veient com s’ho feien per arribar al final del trajecte, arreüssaven l’estança; i mentre agranaven, discretament arreplegaven les molles que s’havien deixat els guanyadors. Remarcant molt allò d’anar arreplegant molt discretament, ja que estaven ben alliçonades i no calia que cap persona els recordara que si no complien les normes, la feina i l’escafinyat jornalet, perillava. Això sí, mentre no les veieren, eren totalment lliures per escollir quina molleta agafaven i quina no.
PD. Disculpeu la redacció descaradament masclista d’aquest “pixant fora de lloc”. És totalment intencionada.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi