Històries de la deportació (XI). La mort aguaita en la llibertat, Víctor Escrivá Chorro, d’Alcoi (l’Alcoià)

Reportatge per Guillem Llin

En el llibre «Tiempo de sombras. La represión en Alcoi», de diversos autors, editat en 2017 per l’Ajuntament d’Alcoi, es diu: «Víctor Escrivá Chorro, deportado a Dachau. Nació en Alcoi, el 6 de marzo de 1917. En guerra fue teniente. Pasó a Francia, donde fue hecho prisionero por los alemanes, estuvo en las cárceles de Pontaniou, Brest i Jacques-Cartier de Rennes. Formó parte del convoy que partió del stalag de Compiègne a Dachau, donde ingresó el 20 de junio de 1944. Fue liberado el 29 de abril de 1945 y fijó su residencia en Francia».

Certament, hi ha casos en què no resulta fàcil saber què va ser dels deportats, com si hagueren quedat envoltats per una espessa boira. Però encara que des del moment de nàixer, no sapiem res de Víctor Escrivá fins a la seua estada en França, sí que és possible refer els últims anys de l’alcoià, segons l’expedient que les autoritats franceses li van obrir —i al qual hem tingut accés— en haver estat deportat a un camp de concentració i, encara que no estiga clar del tot, haver participat en la Resistència francesa contra l’invasor nazi.    

El naixement de Víctor Escrivá Chorro a Alcoi va ser casual. Això, almenys, és el que figura a la partida de naixement. Son pare, Francisco José Escrivá Perles, a l’inscriure el xiquet al·lega «con residencia accidental en esta ciudad de Alcoy, calle de Santa Marta [actualment el carrer el Camí] número cuarenta y cuatro, de cuarenta y un años de edad, casado, del comercio». 

Va nàixer el dia 6 de març de 1917. La mare era Carmen Chorro Urgelles, de 40 anys, «dedicada a las labores de sexo, natural de Gandia». Eren altres temps, i les dones tenien al sobre l’estigma de ser dones. Tal com està redactat sembla més bé que es dedicara a la prostitució. 

Els avis eren, per part de mare, Francisco Chorro Escrivá, d’Oliva (la Safor) i Mercedes Urgelles Antonino, de Gandia (la Safor); i per part de pare, José Escrivá Sastre, de Pego (la Marina Alta), i Encarnación Perles Zaragoza, de Tàrbena (la Marina Baixa). El nounat li posen de noms Víctor, Óscar i Lidiano. 

Una vegada vingut al món, no sabem res més del seu pas fins a l’edat adulta. Si va seguir a Alcoi o va créixer a Pego, si va tindre germans o fou fill únic, si va estudiar o es va posar de ben jove a treballar, si va fer la guerra (segons el llibre esmentat al començament sí, on va arribar a ser oficial de l’exèrcit republicà), si va estar exiliat en els camps de presoners o no. No, no saben res d’ell, fins que torna a aparéixer en 1944 (encara que amb informació des de 1941), quan la Segona Guerra Mundial encarava la recta final amb els alemanys anant de volta cap enrere. Sabem que aleshores està casat, amb Janne Seguarríguez, té dos fills, un d’ells li diuen Rolland. Mesura 1,66 metres. Son pare ha mort i sa mare continua vivint a Alcoi, al carrer d’Hernán Cortés, 23 [ara, Na Saurina d’Entença]. 

Si bé a internet es pot trobar informació sobre Víctor Escrivá Chorro com a què era integrant d’un grup de la Resistència Francesa anomenat «les esportifs», format per onze refugiats republicans sota el comandament d’Antonio García Martín (Casas Viejas, Àvila, 1913), conegut com a Moreno, a qui els nazis van afusellar en ser el líder del grup, no ens mereix el crèdit suficient aquest testimoni. I no perquè no siga certa la informació general, sinó perquè en el cas concret de l’alcoià semblen existir molts dubtes de formar part del comando de resistència. 

Per aclarir-nos, hem sondejat en l’expedient de Víctor Escrivá Chorro fet pel ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra francés. Ací apareix la sol·licitud de concessió de la indemnització «Mort per França». Entre els documents que hi figuren saben que en 1944 tenia el domicili al número 12 de l’avinguda Joseph Froment, en la localitat de La Garenne Colombes, en el Gran París. Que va ser «efectivament arrestat per la Gestapo a Brest el 13 de març de 1944 (i no el 23 de març)», amb l’aclariment específic del dia concret de la detenció.

Però remuntem-nos a 1941. Quan en el mes de juny és traslladat a Brest formant part d’un comboi de refugiats espanyols d’un campament del sud-est de França, la qual cosa ens diu que es trobava en un camp de concentració dels molts que hi havia a la zona (Agde, Argelers, Saint-Cyprien, Rivesaltes, el Barcarés…).

Una vegada arribat a Brest, és adscrit al servei alemany de la NSKK Staffel 8 [les sigles en alemany del Cos Nacional de Motors Socialistes, una organització paramilitar nazi, molt semblant a l’Organització Told, però més petita, dedicada al treball esclau d’opositors o de grups que els alemanys consideraven enemics], i posteriorment traslladat al Fort Kéranroux, també de Brest, on es beneficia d’un permís d’un any (de març de 1943 a març de 1944).

Durant aquest any en semillibertat, Escrivá va formar part «d’un equip de traficants de segells alimentaris que s’estén per una gran part de França.Fou arran d’un atac perpetrat per alguns membres d’aquest equip contra una sala de jocs a Bordeaux el febrer de 1943, que la Gestapo de París va buscar Escrivá-Chorro, probablement denunciat per un dels autors d’aquest atac». Alguna cosa de l’informe no quadra. Perquè en febrer de 1943 es troba retingut a Brest per la NSKK, i l’atac és en Bordeus, a 650 quilòmetres de distància, com a conseqüència del qual és detingut. 

«Buscat per la Gestapo de Rennes, llavors de Brest, fou detingut el 13 de març de 1944 [és l’únic lloc on apareix aquesta data, ni el 23 de març i el 28 de març] i després de quinze dies d’interrogatori, fou empresonat a la presó de Pontaniou [la presó es troba en Brest] fins a l’1 de maig de 1944 Tenia com a companys de cel·la a francesos i espanyols resistents arrestats el 28 de març de 1944 a la regió de Brest.

Segons els seus companys presoners, se’l va considerar, erròniament, com un dels seus i el va jutjar al mateix temps que ells», circumstància altament probable perquè ja hem dit que en el moment de l’atac a la sala de jocs no podia estar allí.

Traslladat l’1 de maig a la presó de Jacques Cartier a Rennes [a 250 quilòmetres a l’est de Brest i 350 quilòmetres de París], s’hi va quedar fins al 26 de maig. D’ací el passen al centre de Compiègne [a menys d’un centenar de quilòmetres, dalt de París], on des de 1941 funcionava un camp d’internament nazi, on està fins al dia 18 de juny de 1944, quan és deportat al camp de concentració de Dachau, en Munic, on entra el dia 20 de juny, i li assignen el número de matrícula 74180. En Dachau solament està el temps indispensable, perquè de seguida el traslladen al kommando de Kempten, a més de 100 quilòmetres a l’oest de Dachau. Víctor Escrivá entra en les pitjors condicions possibles perquè té problemes de salut. Dues hèrnies el porten a malviure. 

A pesar de les males expectatives amb les quals és deportat, aconsegueix arribar al dia de l’alliberament del kommando per part de les tropes nord-americanes el 29 d’abril de 1945. Però, en l’estança en el camp de concentració, ha agafat una tuberculosi, que serà a mitjà termini el que acabarà amb la vida de Víctor Escrivá Chorro. 

Torna a París pel centre de repatriació de l’hotel Lutétia, on passa l’examen mèdic i tots els tràmits preceptius, abans de traslladar-se al nou domicili en rue Carnot, 12, de Bois-Colombes, en el Gran París. 

Els seus companys de la deportació declaren que creuen que Escrivá Chorro mai va tindre cap activitat de resistència, però que, per falta d’altres proves contra ell, va ser sotmés al mateix règim, motiu pel qual, les autoritats franceses li concedeixen el grau de resistent contra l’ocupació nazi.

Però Víctor es troba molt malalt. En gener de 1946 està 20 dies ingressat a l’hospital Tenon, de París, per la tuberculosi. En 1949 li atorguen una pensió amb el 100% per la malaltia respiratòria i del 3% per les seqüeles de gastrectomia que pateix. El 28 d’abril de 1951, després de sis anys en llibertat, mor.  

Va deixar descendència. A més dels dos fills que va tindre, sabem que Rolland Escrivá en 1961 el destinen a complir el servei militar a Algèria, però presenta un recurs com a què s’ha casat i que la seua esposa es troba embarassada. Però no sabem més.  

Notícies que també el poden interessar

La pandèmia feixista

Històries de la deportació (XVIII). Morir a les portes de la llibertat

Històries de la deportació (VI). Emeterio Payà Rumbeu