lasarga

Històries de la deportació (III). Joaquín Calatayud Bas, de Muro d’Alcoi

La majoria de les famílies dels republicans morts als camps de concentració no van saber res sobre el què havia ocorregut al seu ser estimat. La publicació del llibre “El catalans als camps nazis”, de la inoblidable Montserrat Roig, va permetre que molta gent dels Països Catalans s’ha assabentar-ha. Ni les comunicacions del camp de concentració, ni de la Creu Roja Internacional, van arribar al seu destí. La censura estava pel mig. La família de Joaquín Calatayud sí va tindre coneixença de la seua mort gràcies a una carta vinguda des de França

Joaquín Calatayud Bas naix a Muro d’Alcoi, el Comtat, el dia 23 de maig de 1910. Era fill de Desamparados Bas Semper (d’Albaida, les faenes de casa) de 30 anys d’edat i de Joaquín Calatayud Blasco (Muro d’Alcoi, jornaler), de 33 anys d’edat. Vivien en la pedania de Setla de Nunyes, que fins a les darreries del segle XIX era municipi, i aleshores –i ara–, pertany a Muro d’Alcoi. Els seus avis materns eren, ella de Setla de Nunyes i, ell, d’Albaida; i per part de pare, de Benimarfull i de Setla de Nunyes, respectivament. 

La dècada dels anys trenta del segle XX és d’esperança. La República, llargament desitjada per una part important de la societat, havia arribat i, encara que modestament, comencen a veure’s coses fins fa poc inimaginables. Joaquín es troba en eixa edat en que tot és fa fàcil i és il·lusionant. També, cal suposar, que formant part de la capa subalterna de la població veuria la situació amb una cert optimisme. Es casa amb Josefina Riera Bueno, a la localitat de Burjassot, l’Horta Nord –d’on és ella– el 6 de maig de 1935. Josefina es tres anys major, va nàixer el 23 d’abril de 1907. Fixen el seu domicili a Muro d’Alcoi, al carrer de San Bartolomé, número 16, en una casa de tres altures que encara és en peu i que poques reformes li s’han fet. 

El casar-se amb una noia d’un altre poble li obri un ventall de possibilitats bastant més ampli en l’aspecte laboral. Si es queda sense feina en una població, pot acudir a buscar treball l’altra. De fet, allí resideixen els pares d’ella, Roque Riera i Vicenta Bueno. Al voltant de 1936 naix l’única filla que tindran, Fina. A més a més, treballa en una industria tèxtil, la qual cosa dona una acceptable estabilitat. La il·lusió, però, es trenca de sobte amb la maleïda guerra civil. No sé sap si Joaquín Calatayud se’n va voluntari o no, però per raons d’edat està clar que li va arribar l’hora d’acudir en auxili de la República aviat. La concentració de la quinta de 1931, a la qual pertany, té lloc l’1 de juny de 1937. 

Desconeixem on va estar durant la guerra. Tot i que s’ha demanat als arxius militars de l’estat espanyol, no apareix cap referència sobre ell. La primera notícia que tenim és que, al poc de començar la Segona Guerra Mundial, es troba prestant servei en la Companyia de Treballadors Estrangers, número 31. Com passa amb tantes i tantes CTE, també aquesta es destinada a la serralada dels Vosges, al costat de la frontera amb Alemanya. 

Així, el dia 21 de juny de 1940 es apressat per l’exèrcit alemany a la localitat de Delle, en la regió de la Borgonya i traslladat al frontstalag 140, que els invasors han obert en Belfort per recloure els presoners. D’ací es traslladat cap al nord, a l’stalag XI-A, a Altengrabow, prop de Berlín en un viatge de 800 quilòmetres, i on li assignen el número de matrícula 7292. Altengrabow fou un dels grans camps de presoners dels alemanys i hi hagueren reclusos d’una vintena de nacionalitats. 

En aquest enclavament es passa prop d’un any tancat, amb les mesures de vigilància bastant relaxades, fins que el 24 d’abril de 1941 puja a un tren que el portarà, 700 quilòmetres cap al sud, al camp de concentració de Mauthausen, en Àustria, on arriba el 26 d’abril, després d’un penós viatge de dos dies. A l’entrar, li assignen el número de matrícula 3695.

El comboi en el que anava Joaquín era el número 21 amb presoners republicans que arribava a Mauthausen. Junt ell, anaven 468 espanyols més, la qual cosa el convertí en el quart carregament més nombrós i l’últim de les deportacions massives de republicans. Era el cinquè grup del mes i restava per arribar-ne un comboi més el dia 29 d’abril. 

La sort no va estar de part d’ell. A l’entrar a Mauthausen, i com un treballador tèxtil no tenia futur en un lloc com aquell –on les professions artesanes no mecàniques eren les que permetien salvar-se–, va dir que la seua ocupació era la de cuiner. Però, majoritàriament el cuiners eren alemanys i d’espanyols pràcticament no hi hagueren. També és cert que en la fitxa del Memorial de Mauthausen figura la professió de mecànic, però no hem trobat a cap lloc aquesta ocupació. També en la targeta de Gusen posa que té la professió de paperer. De totes, ens quedem amb la primera, la de l’entrada, per ser la que es prenia en consideració. 

Això va fer que dos mesos després el traslladaren al kommando de Gusen. És el 30 de juny de 1941, en un carregament on, pràcticament tots, eren polonesos o republicans. Joaquín Calatayud figura com a que és de Muro d’Alcoi, província de València (sic). A l’entrar en el mortífer kommando fou renombrat amb el 12951. Gusen funcionava en moltes coses com un camp de concentració autònom, i aquesta era una de les proves: deixaven de tindre el número de Mauthausen i se’ls assignava un de nou, al contrari del que es feia en tots els kommandos. 

El 14 d’agost de 1941 forma part d’un comboi de 45 deportats invàlids, majoritàriament republicans (31), alguns polonesos (8), jueus holandesos (4) i alemanys (2) cap al camp de concentració de Dachau, en la rodalia de Munic. De Gusen i de Mauthausen, periòdicament, hi havia transports cap a Dachau dels deportats que pitjor estat presentaven, segons sembla per a fer-los experiments mèdics. En qualsevol cas, és obvi que no es va recuperar, i tampoc es va morir. Per això, a finals de setembre el tornen a Àustria, a l’eufemístic “sanatori per a presoners” de Hartheim, on a les 2 hores i 35 minuts del 29 de setembre de 1941, mor a la cambra de gas. El castell d’Hartheim fou l’únic enclavament nazi on cap ni un dels deportats que van portar allí va aconseguir eixir amb vida sent tots gasejats. 

A França, acabada la Segona Guerra Mundial, l’oficina de veterans i víctimes de la guerra, adscrita al ministeri de les Forces Armades va enviar a Muro una carta amb la notícia que Joaquín Calatayud havia mort en el camp de concentració. Sorprenentment aquesta carta va arribar al seu destí i no va ser interceptada per la censura franquista. Així és com Josefina Riera Bueno s’assabenta que el seu marit ha mort. Aleshores ella se’n ha tornat a viure a Burjassot i, per mitjà d’un germà que té, i que viu a Londres, escriu una carta al ministre francès. Està datada el 28 de novembre de 1946. En ella, el posa en antecedents, i li diu que ha rebut una notificació del “Ministére des Deportés Etrangers” en la que l’informen que Joaquín Calatayud Bas va morir en 1941 en un “camp de concentration en Allemagne”. I li escriu la carta per demanar-li ajuda per poder oficialitzar la mort, perquè a Espanya, el document que li van transmetre no té cap valor. Acaba amb un li ho demano con a germà d’una casada amb el deportat que va morir. No sabem com va quedar l’assumpte. L’expedient que es conserva en els arxius francesos no aclareix res al respecte. Cal pensar que la posterior decisió de les autoritats franceses d’oficialitzar totes les morts, fent l’acta de defunció, anava en aquest sentit de facilitar un document als familiars espanyols dels morts en el camp de concentració de Mauthausen. Un document que, malauradament, el franquisme va amagar arxivant-lo sense dir res en lloc de transmetre’ls a les famílies. 

Font: Guillem Llin Llopis./


firamodernistaalcoi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *