foradia subscriutegrat

Històries de la deportació (XII). Un oasi dins de l’infern

Reportatge per Guillem Llin

Antonio Pons Fresquet es va passar 51 mesos en l’infern del camp de concentració de Mauthausen. Però d’aquest temps, 43 mesos va estar en el Kommando César, un grup format íntegrament per republicans espanyols i sota el comandament del valencià César Orquín Serra que va resultar ser com un oasi dins d’un món on faltava la raó i on l’esperança de vida millorava en grau exponencial.

Per posar exemples gràfics. De republicans deportats en van morir el 59% del total. En Mauthausen (cal tindre en compte que van estar molt més temps, des de 1940 o 1941), el 62%. Del Kommando César (també des de quasi el primer moment, 1941) van morir únicament, el 3%, i la major part foren per accidents de treball. 

Aquest grup de deportats fou un cas únic en els camps de la infàmia. Perquè Orquín va saber jugar les seues cartes de manera magistral. I cal tenir present que en la partida que estava en joc, anava la vida i els deportats tenien totes les de perdre. Orquín, en certa mesura, fou un entabanador que va aconseguir doblegar els nazis. Del seu grup (segons el moment, entre 300-400 presoners) formava part el també valencià Pons Fresquet.  

Antonio Pons Fresquet, de Rafelcofer (la Safor)

D’Antonio Pons Fresquet no sabrem moltes coses d’ell fora del camp de concentració de Mauthausen, però sí de dins. Arriba en el duríssim hivern de 1941, quan els republicans són enviats en massa. En gener són deportats més de 2.300 i al llarg de l’hivern ha estat una constant l’arribada d’espanyols. El comboi en el qual va Pons entra el 25 de gener de 1941, i a ell li assignen el número de matrícula 4251. 

Els nazis es troben en plena ampliació del camp. Han decidit que els espanyols són els més adequats per fer-lo més gran. Entre traure pedra de la pedrera, el dur treball d’ampliació, el menjar escarransit i la bestialitat dels nazis, prompte comencen a fallar-los les forces. Al pas que van, molts d’ells no arribaran a la fi de l’any. 

Però a Mauthausen ha anat a parar el 13 de desembre de 1940 un deportat valencià, César Orquín Serra, qui s’ha posat entre cella i cella salvar la major quantitat de republicans que li siga possible. Dotat d’un sentit de persuasió innat, parlant alemany acceptablement, i amb una habilitat extraordinària per vendre fum, aconsegueix dels nazis que el deixen eixir en un comando exterior a fer obres que han quedat inconcluses per la guerra. Els operaris han sigut cridats a files i la tasca està per fer. Així aconsegueix eixir dels grossos murs de Mauthausen. Ix amb 300 homes deportats i 30 soldats SS en tasques de vigilància… i sota les ordres d’ell. Insòlit. Les xifres no enganyen a ningú. Del Kommando César, que es va posar en marxa en juny de 1941, en van morir el 3%, i molts d’ells com a conseqüència d’accidents de treball. 

Així que quan Antonio Pons s’assabenta que estan anotant homes per eixir de Mauthausen no s’ho pensa dues vegades. S’apunta. Deixar enrere els murs imponents del camp pot ser una injecció de moral. 

El dia 6 de juny de 1941 ixen 160 homes (posteriorment, fins setembre, n’eixirien uns altres tants) que van a la paradisíaca població de Vöcklabruck. Han de fer un tram de carretera, un pont, canviar la canonada de l’aigua i altres obres. No hi ha comparació possible amb Mauthausen. El menjar és suficient, el tracte és bo, el treball suportable… i, potser, el més important de tot, quan acaben la jornada laboral, els nazis tenen prohibit entrar en els barracons on s’aposenten els deportats per ordres directes de César. I les barraques tenen una qualitat molt bona, no debades era on s’hostejaven els operaris de les obres abans de la guerra. A més a més, encara que hi haja una tanca perimetral, aquesta no està electrificada. Bona prova d’açò és que en els onze mesos següents, no mor cap deportat. 

Però es diria que massa bé per ser real. El diumenge 17 de maig de 1942 reben una orde taxativa. S’han de traslladar a Ternberg a construir una central elèctrica. En realitat, els nazis, desplacen una gran quantitat de gent en el curs del riu Enns, perquè han establit construir una desena de centrals elèctriques. I, entre ells, està el Kommando César, qui ha de fer la segona central més gran en tot el trajecte. 

Fa falta més gent. I Orquín es prové de més republicans, de Mauthausen, i dels kommandos de Bretstein i, sobretot, de Steyr, fins a totalitzar 408 homes. Però les condicions no són les mateixes. Estan amuntegats per la manca d’espai, el treball és bastant més dur, les condicions de treball són molt insegures. Dels 13 morts que hi ha en Ternberg, la majoria són per accidents de treball. De tota manera, és una xifra irrisòria. En els altres kommandos, mentre estan en marxa (fins setembre de 1944) mor entorn d’un 22% dels deportats.  

El 18 de setembre de 1944 reben l’ordre de tornar a Mauthausen. La guerra no va com els alemanys preveien i han decidit canviar de plans amb els deportats. Sabem, que Antonio Pons, està des de finals d’estiu en el camp central, probablement per qüestions de salut, l’han hagut de traslladar a la infermeria i ja no marxa a Ternberg. En tornar el kommando, són reclosos en un barracó i els posen en quarantena. Així, sense fer res, estan fins desembre. El que és una molt bona notícia, poden recuperar més forces. 

El dia 2 de desembre de 1944, ja en la recta final de la guerra, se’ls presenta l’oportunitat d’eixir al kommando de Redl-Zipf, on els alemanys estan construint uns túnels per fabricar oxigen líquid i que no els puguen bombardejar les forces aliades. L’oxigen líquid pretenen utilitzar-lo els nazis per uns coets nous de llarg abast (els V-1 i V-2), però els sabotatges que pateixen els alemanys fa que no arriben a produir-los. 

Pons Fresquet arriba a Redl-Zipf i veu prop el dia de l’alliberament. Passen els dies i ens endinsem en 1945. Estan esperant el final de la guerra i però els nazis encara tenen esperances de donar-li la volta a la situació. El 27 de març de 1945 hi ha un transvasament general de presos. Gusen continua sent una màquina de matar gent i dels 300 i pocs del Kommando César cal enviar-ne 96. Pons està entre ells. L’envien a Gusen II, construït fa solament uns mesos. En aquest mig any, tampoc mor cap republicà. En aquest lloc, li arriba el moment de la llibertat, és el 5 de maig de 1945. 

Aconseguida l’excarceració, no tenen un país que els reclame i on anar. Els integrants del Kommando César es reuneixen en l’escola pública de Vöcklabruck, deixat pel municipi als deportats en senyal d’agraïment pel qual havien fet. Ací estan diverses setmanes fins que van eixint perquè troben l’ajuda dels austríacs. Un centenar de membres del kommando es queden a viure a Àustria, no sabem si Antonio Pons Fresquet està entre ells o no. 

La recerca de Pons en França no ha donat cap resultat positiu. Sense saber on va anar, és impossible saber a què es va dedicar o quan va morir. Per Rafelcofer, Xeraco o Gandia, desconeixem si va tornar en algun moment.

Antonio Pons Fresquet havia nascut a Rafelcofer el 9 d’agost de 1909. Era fill d’Antonio Pons i d’Asensia Fresquet. En acabar la guerra —a la qual se n’havia anat voluntari— torna amb la seua família al carrer de Sant Josep, 18, de Xeraco (la Safor). Era llaurador, estava casat i tenia un fill o filla.  

A Xeraco, els nacionals el detenen i ràpidament fan la instrucció d’un consell de guerra en contra d’ell i nou republicans més.

El 5 de maig de 1939 (tot just dia per dia de l’alliberament del camp de concentració sis anys més tard) el condemnen en la causa 1337-V a cadena perpètua per ser de la UGT, per haver actuat de milicià a les ordres del Comité Revolucionari i haver marxat voluntari a defensar l’exèrcit roig. En total, aquest dia, del grup de deu republicans, hi ha set sentències de mort i tres de cadena perpètua. 

La sentència, que es fa pública en València el 14 d’agost de 1939, té una part positiva i una altra negativa. Li commuten la pena a perpetuïtat per la de nou anys de presó major. Però, paral·lelament, enceten contra ell un procés de Responsabilitat Política, adreçat contra la dona i el fill qui són, en qualsevol cas, els qui hagueren de pagar, o bé en diners o bé amb propietats.   

Sis dies després, el dia 20 d’agost, s’escapa de la presó de Gandia, on està complint condemna, junt amb dotze reclusos més, entre els quals està José Camarena Estrugo, veí seu, amb domicili al mateix carrer, número 19 i que també acabaria al camp de concentració de Mauthausen. En aquest cas moriria el 18 d’agost de 1941.   

Font: Guillem Llin Llopis./


Una resposta de Històries de la deportació (XII). Un oasi dins de l’infern

  1. vaig coneixer molt bé a Antonio Pons Frasquet ( Antonio de les Marines) EN 1957 aPraris .
    Encara que nascut a Rafelcofer, vivia i es va casar a Xeraco amb Dolors Camareca Estrugo, germana de Jose Camarena Estrugo mort a Gusen com be assenyales.
    Van tindre dos filles, Lolita en el 39 i Mari Carmen en el 48 ja alliberat l’una viu a Almeria i l’altra al Grau de Gandia. Va acabar la seua vida entre Xeraco i Paris va treballar ena llarga temporada amb mon pare. va sobreviure gracies a la seua fortaea com la majoria del comando del super Kapo Orquin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *