foradia camaraalcoi

ANTOLÒGICA d’Antoni Miró

Columna d'Art per Josep Sou. • IVAM - CADA ALCOI Desembre 2021 / Juny 2022

«Potenti irasci sibi periculum est quaerere»

Pub. Syr.

Diverses han estat al llarg dels anys les mostres antològiques que Antoni Miró ha presentat arreu la geografia de l’estat, i en aquest mateix edifici, avui reconvertit en espai d’art, la primera fou realitzada el 1998, i una altra, referida només a «Les llances», en 1980. I en cada moment, en cadascuna de les èpoques pretèrites, com també en aquesta ocasió, la recepció dels ciutadans ha estat altament favorable, tot sentint-se atrets, sempre, per l’aprofundida vastitud de les propostes, com també per la riquesa de lectures que s’hi pot dur a terme en la contemplació de tan singular manifestació artística.

Ara mateix, el proppassat dia 17 de desembre de 2021, la inauguració d’aquesta nova Antològica convocà un públic nombrós,  que recorregué totes les estances de la mostra amb la il·lusió d’aproximar-se a la pintura de l’artista alcoià. I en aquesta manifestació de cultura que referim: Reis Juan, conductora de l’esdeveniment, Jordi Botella, qui feu la presentació de l’exposició i Jordi Gil, cantant i poeta, intervingueren en diversos moments de l’acte. La presidència estigué representada  pel Conseller d’Economia, el Sr. Vicent Soler i per l’Alcalde de la ciutat Toni Francès. Totes les paraules adreçades a Antoni Miró foren de franc reconeixement per la llarga trajectòria de la seua activitat artística, així com referiren el compromís cívic i social del pintor amb el seu temps i la seua terra.

I referint-nos, ara, a tot allò que ens sembla l’exposició present, ens cal dir que potser no estem, exactament, davant d’una crònica de la realitat, altrament pensem millor en un testimoni d’allò que ens ha passat, i ens passa cada dia, a tots nosaltres. Els llenços d’Antoni Miró s’hi mimetitzen amb l’evidència del ser humà en la crua experiència existencial. Tot fulgura com un retrat assolit des de la història recent. Les sèries Amèrica negra, El Dòlar, Pinteu Pintura, Vivace o Sense Títol, a manera d’exemple, interpreten la realitat amb voluntat d’interpel·lar-nos, incorporant al teixit significatiu una nova força significant. El signe pictòric s’hi esllavissa des del concret de la matèria històrica per aterrar en la consciència del receptor. L’artista captura, amb singular estratègia, els conceptes, i els referencia amb l’art que supura per les ferides de la pròpia sensibilitat. 

Si l’art conceptual (Bauman, Kruger, Holzer, Beuys…) valora a bastament la idea per damunt d’altres consideracions, precisament la idea en Antoni Miró és essencial matèria primera del seu treball acurat. I ens expliquem. Si la duresa implacable de la realitat que ens habita, malfaent hisendes i vides, és una adversitat controlada remotament des de les instàncies del poder, l’enginy, des de l’imperatiu artístic, impregna la realitat, mudant indolència per compromís o vells atavismes per noves maneres de dir i, aquest, molt més que poètic. I ara, també la tècnica o inclús la tecnologia, viuen al si de l’obra d’Antoni Miró com a transsumpte de la voluntat d’ampliar el discurs creatiu, i com a manera exacta d’acomodar-se als nous corrents que afavoreixen el solc de la inspiració. I tot per fer possible el nord inqüestionable de la comunicació més exigent. Idea, forma i darrer contingut s’avenen en l’estricta geografia d’un quadre d’Antoni Miró. 

Si les avantguardes històriques (la caòtica figuració), talment com el pop de l’escola de Filadèlfia (contestació a l’abstracte intel·lectual), inunden d’imatges de referència l’univers de la plàstica, Antoni Miró guanya el seu espai de comunicació a partir de la reflexió interior i de la determinada voluntat d’assolir un projecte distintiu i autònom per a parlar des del signe lingüístic de la identitat, gran especificitat en tota la producció de l’artista d’Alcoi.

Inauguració van assistir personalitats com el conseller d’Hisenda, Vicent Soler; l’alcalde d’Alcoi, Toni Francés./

I a l’exposició que referenciem s’enlaira el llenguatge de l’art. Sí. La metamorfosi dels successos vitals, històrics o socials s’endinsen pels corrents de la creativitat, en clara i manifesta intenció de denúncia en la diacronia més sofisticada. Moltes són les obres que s’exposen (un univers de matisos i de contrastos), però la mà de l’artista insinua de forma permanent quin és el camí en l’assumpció de les responsabilitats cíviques. La intensitat de les declaracions proclamen alhora la urgència de la complicitat manifestament benvolguda. La legitimació també és un deure que traspua per la pell col·lectiva. I l’art, o l’íntima expressió, als ulls evidenciats, a les clares, sense embussos ni confusions maldestres, potser siga una qüestió de cultura, però ho és, segur, instrument per assolir un alt grau d’humanització. 

I quina cosa més d’especial ens suggereix el treball d’Antoni Miró?  A banda d’una reflexió constant al voltant dels fets de l’existència, o de la convulsa societat que tot ho arrabassa i difumina entre boires infructuoses per als més, també projecta la catarsi com a força motriu per a la millora substancial dels cànons de la vida. El teatre (la paraula a l’entaulat) proposa l’espill per a mirar-nos sencers, i també insinua allò que som identificant-nos el comportament humà que formulem cada dia. En veure’ns avivem la pròpia condició personal (o potser gregària) i exercim el poder de l’autocrítica. Ara, allò intrínsec (tot l’art que ens convoca la mirada per mans del pintor), també suposa un esguard no gens neutral, doncs a manera de catarsi ens ofereix la possibilitat d’endinsar-nos pels marges de la pregona realitat que ens corprèn i habita. L’obra d’Antoni Miró posa dempeus el món, no oferint cap treva a la mirada. I la veritat foragitada als extrems dels seus quadres colpeix, grata i commociona, tot provocant l’anàlisi al si d’un espill quan ens retorna la visió, o tractada com un estat permanent de bel·ligerància, o de pessics d’emocions. L’ontos  en Antoni Miró, empra el signe lingüístic mitjançant el verb irònic del llambrec.

I quines són les estratègies compositives de l’artista? Quines són les disciplines creatives que aporten tanta lectura possible? Pensem honestament que totes, doncs Antoni Miró assaja, de manera ben fruitosa, la percaça de les experiències per a la realització pràctica de la seua obra extraordinària. La fusta, el ferro, les resines, el collage, la naturalesa essencial de l’acrílic primordial, els cartrons i papers…absolutament tot al servei de la idea, tot ben connectat amb l’esperança de la comunicació franca i de fàcil comprensió. A la fi, tot ens dona la mà per a facilitar-nos el trànsit amatent al solc dels dies. El caràcter com a forniment de vida. L’art com una manera d’estar al bell mig d’un món controvertit i aspre, i per a la defensa de la dignitat de les persones. L’art: un fet i una causa, però.

Per finalitzar el nostre comentari, o l’aproximació a l’Antològica d’Antoni Miró, direm que l’organització de la mateixa ha estat a cura de l’Ajuntament d’Alcoi, el qual, amb un seguit d’actes culturals d’abast divers honora l’artista, que ha estat anomenat recentment Medalla d’Or de la ciutat i Fill Predilecte d’Alcoi.  

Font: j. sou./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *