foradia subscriutegrat

L’herbero, una beguda autòctona que brota en la Serra de Mariola

Tradició, propietats medicinals, senderisme i cultura s'ajunten en un elixir que lluita de la mà de Ferran Albors per no caure en l'oblit dels més joves

El rebost és un lloc on veure la riquesa gastronòmica d’una casa, un tresor que amaga allò del que ens alimentem. Normalment, aquest racó trau a col·lació la varietat de productes que la terra és capaç de nodrir, tot allò característic d’un enclau determinat que reflecteix, a més a més, la temporada de l’any en la que es troba. Si donem una ullada, veiem que allò per menjar es complementa amb allò per beure, i és en aquest últim punt on durant aquests mesos de l’any comença a gestar-se un digestiu tan característic com és l’herbero de la Serra de Mariola. 

Més enllà d’una beguda alcohòlica que guarda l’essència de tot un emblemàtic paratge natural per a les comarques centrals, l’elaboració de l’herbero és tota una experiència que s’enceta amb la recol·lecció dels ingredients més importants, una gamma d’herbes autòctones que macerades donen com a resultat una beguda digestiva i agradable al paladar que, com la seua finalitat indica, se sol prendre després dels dinars i sopars. No obstant això, i malgrat els beneficis d’aquest elixir, la tradició d’elaborar-lo sembla que està perdent-se. Així ho confirma el col·laborador d’El Grat i autor del llibre L’embruix de la Mariola i els seus voltants, Ferran Albors. 

Per a aquest expert en plantes, que va començar a interessar-s’hi des de ben menut, “amb nou anys”, ara com ara les muntanyes del voltant ja no veuen jóvens que vulguen conéixer la quantitat de plantes medicinals que la natura hi posa a l’abast, així com la seua recol·lecció, que queda emparada a uns veterans “amb una edat mitjana de seixanta anys” que no troben relleu generacional. Per tot això, cal reprendre tota una cultura amb segles d’història que s’ha deixat de banda. 

La redacció de l’obra d’Albors té com a finalitat difondre tots aquests coneixements, com les zones on aconseguir moltes de les plantes, així com les seues característiques i usos més enllà de l’herbero, que en són molts. Així mateix, Ferran posa especial èmfasi en la cura de la natura, tallant sols allò que necessitem, no arrancant-les i deixant sempre una part “perquè respire”, cosa que permetrà que continue donant els seus fruits en anys venidors. Amb tot, es tracta de descobrir nous racons dels rics paisatges que conformen la Diània, augmentar el contacte amb la natura i aconseguir un nivell de vida més saludable seguint els preceptes dels nostres avantpassats. 

Per a preparar-lo cal tenir en compte les dates per a cada passa, així doncs, la temporada sol començar entre finals de maig i juny, encara que com aquest contestà afirma, també es pot realitzar més endavant, inclús per octubre i novembre, això sí, “triant les herbes adequades”. Camamil·la, poliol, santònica, timó mascle, timó reial, rabet de gat o sàlvia són els elements principals per a començar amb la nostra pròpia recepta, unes plantes que Ferran aconsella com a “necessàries”, però que també ha vist variacions, “depenent amb la zona en què ens trobem varia”, i afegeix, “no és el mateix herbero el que fan a Bocairent, Cocentaina o el que aconsegueix la gent de la Safor”

Una vegada en casa i ja recollides les essències cal ajuntar-les amb la beguda pròpiament dita, i és ací on els gustos personals també s’imposen. Així doncs, el tast d’aquest també dependrà de les proporcions de cassalla i anís sec, “com més anís dolç la beguda tindrà un sabor molt més agradable al paladar”. Moltes són les persones que aboquen meitat d’una beguda i meitat de l’altra, mentre que altres es decanten per afegir-ne més del dolç, és una beguda creada a la mida. Algú podria endur-se les mans al cap en escoltar els ingredients que altres li afegeixen, però més enllà d’una recepta on no hi ha ingredients fixos, destaca la cultura que encara hi perdura en aquestes comarques i que cal conservar. 

L’herbero, lligat també a altres tradicions ha resultat en concursos i tastos d’aquesta singular beguda, com el que organitza la Federació Junta de Festes de Moros i Cristians de Cocentaina o la Fireta de l’herberet a Ibi. Esdeveniments que s’han posat en marxa des de sols uns anys enrere i que donen l’oportunitat a aquests aficionats de ajuntar-se i compartir les claus de la seua elaboració. 

Per altra banda, i donant una ullada al mapa, podem apreciar que al País Valencià no és l’únic territori on es consumeixen aquest tipus de begudes. Ampliant la mirada trobem que a les Illes Balears també consumeixen un producte semblant, el licor d’herbes, mentre a Catalunya i zones d’Aragó és ben coneguda la ratafia, aiguardent que inclús traspassa fronteres. Però tornant a casa nostra, cal assenyalar també altres licors que han perdurat durant el pas del temps i encara continuen fabricant-se de manera casolana en moltes cases, com ara el cantueso, més estés en les comarques del sud, tanmateix amb un procés semblant, encara que simplificat. 

En definitiva, la natura i l’observació d’aquesta han permés uns extensos coneixements al llarg dels segles que han proporcionat remeis per a calentures, mals de cap, refredats o problemes estomacals. Tisanes i infusions que en els últims temps han caigut en desús, també pel desconeixement de la preparació de certs curatius, fórmules que s’han guardat amb recel i que han desembocat en la seua pèrdua, lamenta aquest expert contestà. Ara solament cal reprendre legats com el que a Ferran li van transmetre i ell va recollir dels seus majors, posant-los a disposició

Font: Javi Segura./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *