foradia ivace

La fi de l’abundància

Un dia ho tens tot i, de sobte, tot canvia. A Europa la sensació és de canvi d'època. El que ahir semblava ridícul hui és evident. El que ahir era impossible hui és el natural. Es comença a parlar de racionament, disfressat de “mesures d'estalvi”. Es nacionalitzen empreses estratègiques – en molts casos per a socialitzar pèrdues-. Es comença a dir en les més altes instàncies que aquest hivern serà molt dur. I, de sobte, en ple Consell de Ministres, el president francés, Emmanuel Macron, li posa paraules a aquest moment axial, i amb gest compungit, declara “la fi de l'abundància”

La fi de l’abundància. Ni més ni menys. El rerefons d’aquestes declaracions és gegantesc i els perquès de les mateixes els patirem en uns pocs mesos, però… Què pensarán de les paraules de Macron milions de treballadors que viuen amb poc? On estava aquella abundància que ara ens diuen que ha acabat?

Per a la major part de la classe treballadora dels països occidentals la renda real ha anat disminuint sense parar des dels anys huitanta del segle passat. La història de la classe mitjana europea en les últimes dècades de neoliberalisme i desregulació financera ha sigut una de progressiu empobriment. Una en la qual la major part perdíem poder adquisitiu per a sostindre l’obscé benefici d’uns pocs. I ara ens diuen que  s’acaba l’abundància.

S’acosta la tardor. Sí, l’esdeveniment astronòmic, però també La Tardor de la Civilització, del qual tantes vegades hem parlat -anticipant-nos a noves excuses que ara s’usen per a tractar de tapar la lluna amb un dit-. Aquell moment en el qual caldrà prendre decisions difícils per a evitar un Hivern letal i perpetu i poder arribar així a una nova Primavera en la qual una societat realment sostenible puga florir sense danyar les ja malparades bases de la Vida.

Abans de travessar aquesta Tardor, ho hem repetit fins a l’avorriment, abans que l’escassetat de recursos i la crisi ambiental ens aclaparen, hem de preparar-nos, fent apilament de alló imprescindible, canviant les maneres de produir per a prioritzar el benestar general per damunt del benefici particular i, sobretot, repartint millor. Entenent que, o ens salvem la gran majoria, o ens condemnarem com a Civilització. És una cosa estudiada en profunditat i coneguda: una societat desigual es desfá i dessagna entre les bretxes que permet en el seu si. La clau d’una societat que se sosté està en la fortalesa de la base, no en l’aparent brillantor que es pot contemplar des del seu cim.

Durant anys, des de centenars de llocs, s’ha explicat l’evident: que el planeta és gran però no infinit, que estàvem xocant contra els seus límits biofísics. Hem acumulat evidència científica de que el clima es desbocava -com ara ja estem patint-, que faltarien recursos fins i tot per a mantindre les collites, que la inflació destruiria a la classe mitjana. Ens carregàvem de raons per a dir que feia falta parar, que feia falta repensar, que havíem d’emprendre un nou rumb: que necessitàvem decréixer, sí. Però durant tot aquest temps, els nostres líders polítics i econòmics ens han ignorat. Han preferit continuar escoltant els cants de sirena del poder econòmic als centenars d’acadèmics, divulgadors, activistes o simplement gent conscienciada que hem repetit una vegada i una altra l’evidència que un món finit no podia albergar ambicions infinites. La possibilitat d’un decreixement va ser ridiculitzada i menystinguda (a vegades, amb mala llet, confosa injusta i deliberadament amb propostes apocalíptiques de la fi del món). El clàssic difama, difama, que alguna cosa queda.

Però deixem el passat i tornem a l’escena inicial: què ens està dient Macron amb el cap cot i defugint la mirada? El que ens està dient és que l’experiment neoliberal, que ens ha tenallat des del There is no alternative de Thatcher i Reagan de principis dels anys 80, ha fracassat. Ha fracassat estrepitosament. I ha fracassat perquè no hi ha gas suficient, no hi ha dièsel, fallen les collites per la combinació d’un canvi climàtic desbocat amb la falta de fertilitzants, i damunt, a la França nuclear i molt nuclear, li falla el seu nucli: en aquest moment, 31 de les 57 centrals nuclears franceses estan parades, i la majoria ho estarà per llarg temps. L’hivern del 2022 serà duríssim a França, el país que va donar origen a les idees decreixentistes. El model del creixement infinit en un planeta finit no podia funcionar, i no ha funcionat. Però la mirada de Macron diu més, molt més. Està dient: “I això recaurà sobre la vostra esquena”.

Cap dels nostres líders vol reconéixer la veritat. Li tiren la culpa de tot a “la guerra a Ucraïna”, quan a la fi del 2021 la crisi energètica mundial ja era evident, quan ja començava a haver-hi problemes de subministraments de tota mena i augments de preus fora de tota lògica.

I respecte a la crisi climàtica, què dir. S’ha anat gestant durant dècades i dècades. Els nostres líders no volen reconéixer que el seu únic pla de govern, el impossible creixentisme infinit -la inèrcia dels negocis com sempre- està fracassant estrepitosament i causant dolor i sofriment a tot el món.

Perquè en aquest moment hi ha revoltes en desenes de països pel preu de l’energia i dels aliments, però això no ix en els telenotícies. Ens diuen cínicament que tots els problemes del món, fins i tot els que van començar en 2021, són deguts a la guerra d’Ucraïna. Tant si Austràlia prohibeix l’exportació de carbó per a evitar apagades a Sídney com si la multitud assalta dues vegades el parlament de l’Iraq. Tant si cremen fleques a l’Iran com si els forners de Nigèria es declaren en vaga per falta de farina. Tant si falta dièsel en el nord de l’Argentina com si ho fa en el nord d’Alemanya o a Àustria.

El que Macron -encara que cal reconéixer-li l’atreviment- no té arrestos per a reconéixer encara, és que la fi de l’abundància que preconitza serà penosa perquè realment no volen canviar l’única cosa que realment seria important canviar: aquest sistema econòmic suïcida, ecocida i lliberticida. Pretenen pilotar aquesta nova tanda d’austeritat i misèria amb les mateixes receptes de sempre, i fins i tot potser apropiant-se/desactivant la paraula “decreixement”, com ja van intentar per exemple en el fòrum de Davos.

Però ja res funciona com abans: un dia Europa aprova que la nuclear i el gas són verds; un altre, que es puga consumir més carbó al mateix temps que diu fomentar unes renovables amb una viabilitat cada vegada més posada en dubte. A Alemanya arriben a l’absurd de proposar generar electricitat cremant dièsel, quan falta dièsel en la mateixa Alemanya. Al Japó volen obrir noves centrals nuclears quan no han sigut capaços encara de contindre el desastre de Fukushima i quan l’extracció mundial d’urani cau inexorablement, víctima dels límits geològics del planeta, i ja està un 24% per davall dels nivells de 2016, mentre França manté a la desesperada les seues tropes destacades a Níger amb l’esperança de parar la sagnia del descens de les mines d’aquest país, que proveïa el 40% de l’urani consumit al país gal.

És molt simple: els mateixos que ens han ficat en aquest desgavell no tenen ni la més remota idea de com eixir d’ell. No la tenen perquè es neguen a acceptar una simple veritat: cal decréixer, sí, però de veritat, repartint i fent justícia social.

És la fi de la història de Fukuyama, però no el que ell pensava. I molt probablement l’única manera que la Història continue de bona manera siga assumir que ho és. Ja ho deia Cortazar: “Res està perdut si es té el valor de reconéixer que tot està perdut i cal començar de nou”.

Senyor Macron: és veritat, és la fi de l’abundància. De l’abundància d’enganys, d’excuses, d’eufemismes i també de la hipocresia i avarícia sense límits de les grans corporacions. Aquestes són les abundàncies a les quals cal posar fi immediatament. Si eliminem aquestes abundàncies, les que vosté no vol tocar, llavors podrem tindre abundància del que és realment important per a tots els éssers humans d’aquest planeta.

Font: Juan Bordera i Antonio Turiel, autors de “El otoño de la civilización” (2022)./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *