¡¡¡QUÈ TOT AIXÒ ÉS COMUNISME PUR!!!
Pixant fora de lloc Àlex Agulló
En desembre del 2019, el FROP (fons de reestructuració ordenada bancària) va publicar un informe on afirmava que per a rescatar la banca, “para sanear el sistema financiero”, segons paraules del ministre Luis de Guindos, el govern de Mariano Rajoy va derivar 77.617 milions d’euros. El mateix ministre afirmava que aquesta jugada no suposaria cap cost per als contribuents. Segons el mateix FROB no s’han retornat molt més de 6.000 milions.
Pensava, fa no res, que haguera ocorregut si el govern haguera decidit no rescatar la banca.
El primer que em ve al cap és pensar que ja no existirien tantes entitats bancàries i que amb eixa milionada es podria haver creat una gran banca pública que, com no tindria la necessitat de focalitzar la seua activitat per a aconseguir dividends i repartir beneficis, li haguera permés actuacions com per exemple:
• Atendre la totalitat de la població i no deixar de banda el món rural.
• Que fora la clientela i no l’accionariat qui marcara la dinàmica de funcionament.
• S’hagueren pogut destinar més recursos, personals i materials, per a facilitar-los les gestions a la gent gran o a les persones amb menys capacitat per a treballar amb les noves tecnologies.
• També invertir en habitatge social i amb unes condicions favorables per a tota la població sense cap tipus d’exclusió.
• Potenciar i eixamplar una obra social compensatòria i més diversificada territorialment.
• Que el punt més rellevant en cada assemblea general, pública i oberta, anara més enllà del simple balanç econòmic i parlara de rendibilitat social, de respecte al medi ambient i a totes les persones; en especial a les més vulnerables i necessitades.
Mentre jo continuava amb els meus cabdells, un estrident calbot verbal em torna a la realitat:
¡¡¡QUÈ TOT AIXÒ ÉS COMUNISME PUR!!!
I jo sense adonar-me’n! Si senyor! Resí senyor! Té tota la raó el senyor. Així que millor si deixem les coses com estan i seguim a la marxeta, que la vida són quatre dies i si bé ho mirem encara podríem estar pitjor. La seguideta tampoc funciona tan malament. Simplement…
Que durant l’any 2021, la banca, els fons d’inversió i altres establiments financers de crèdit, van portar davant dels tribunals a més de mig milió de famílies fent servir demandes monitòries (processos de reclamació ràpids i simples) per a reclamar deutes dineraris.
Que moltes entitats bancàries ens cobren per fer coses tan simples com traure diners del caixer.
Que per reduir despeses i incrementar guanys, han desaparegut milers d’oficines d’atenció al públic.
Que aprofitant la situació excepcional de la pandèmia, moltes entitats bancàries han enviat a l’atur grapallades de persones, o les han retirat barat a cobrar una jubilació anticipada; alhora han precaritzat les condicions de treball de la gent encara ocupada. Conec algunes empleades que, amb el sou que els paga l’entitat bancària, no arribem a final de mes. Especialment gent jove i destinada a zones on el preu dels habitatges està pels núvols.
Que les comissions de manteniment continuen sent una bescollada, per a la gent econòmicament més desafavorida.
Que continuen tancats un potosí d’habitatges “propietat” dels bancs.
Que algun banc, per una demora amb el pagament de la hipoteca, s’ha quedat amb el pis hipotecat i amb el pis de l’avalador (moltes vegades mpares d’edat avançada). Al remat, un parell més de simples i formals desnonaments. I no seria la primera vegada que, a més a més, l’entitat bancària encara els continua reclamant més diners!
Que no va més enllà del meu destarifament crònic pensar que, amb els diners meus, els teus i els de moltes més persones com nosaltres, el banc puga invertir en els anomenats “fondos buitre”. Uns depredadors civilitzats, que aprofitant favors d’ajuntaments de dretes (o de…) compren blocs de vivendes municipals i de sobte, on tu pagaves un lloguer de quatre, n’has de pagar el doble o t’arrisques a ser una persona més de les desnonades. O pretenen fer negoci amb blocs d’habitatges per a lloguer turístic i tu ja no tens cabuda en ta casa de tota la vida.
Més enllà dels vint milions de persones afiliades a la Seguretat social, hi ha una bossa de pobresa considerable per tot arreu de l’estat espanyol. Milions de persones amb un treball i un sou precari que no els hi dona per a poder viure dignament. Tot i ser la quarta economia de la Unió Europea i la catorzena del món, amb un PIB de 1.200 milions de dòlars, l’estat espanyol ocupa el tercer lloc amb una major tassa de pobresa infantil a Europa (Save The Children). I tot açò quan el nombre de persones aturades en el tercer trimestre no ha arribat als tres milions (2.980.200), el 12,67% de la població activa (INE).
I per contra, entre les entitats bancàries que, fa no res, han presentat el seu balanç, apareixen xifres de beneficis desorbitades. Un dels més “afortunats” ha declarat uns beneficis de 7.316 milions d’euros els tres primers trimestres del 2022. Un 25% més que l’any 2021.
És vergonyós que el Banc Central Europeu (BCE) plantege reticències a la proposta del govern espanyol de cobrar-los un impost a les entitats bancàries que grave el desgavell de beneficis que estan declarant. Plantejat, a més a més, com un impost temporal (dues anualitats) i revisable. I per rematar la jugada el BCE, eixa entitat bancària supranacional, sense la més mínima vergonya, recomana o insinua a les entitats bancàries que facen pagar eixe impost a la clientela. Per cert, que el cínic?, el mentider i beat exministre Guindos, a hores d’ara, “treballa” de vicepresident del BCE. I sembla que continua implicant-se per a facilitar-los encara més la vida a les persones… més riques. Cosetes de l’Opus Dei.
Moltes de les entitats rescatades a partir del 2008, ja han desaparegut o han estat absorbides per eixes grans entitats bancàries que estan declarant beneficis astronòmics.
Que voleu que us diga, les “bondats” del sistema actual que acabe d’esmentar, no m’agraden massa, preferisc continuar rosegant-me la boina i pensar com se li haguera pogut donar forma a eixa desitjable gran banca pública.
D’entrada i per a escollir el personal que anara a dedicar-se professionalment caldria convocar un procés de selecció. Unes oposicions que, per descomptat, deixaren de primar la memòria com l’element fonamental per aprovar. Així com que tampoc suposara cap avantatge la vinculació, directa o indirecta, amb persones relacionades a eixe procés selectiu. I naturalment que ocuparen un lloc primordial en la baremació les habilitats socials, la capacitat d’entrega desinteressada i solidària o la demostració fefaent d’un comportament ètic per sobre del de la majoria de persones.
Per una altra banda, la major part de la gent que, temporalment, hauria de formar part del consell d’administració de l’entitat pública, com és habitual, hauria de ser escollida pels representants de la ciutadania votats en cada procés electoral.
Cada partit, d’acord amb els vots aconseguits, escolliria la persona o les persones per a desenvolupar eixa compromesa tasca. El perfil de persona nominada podria consolidar la proposta d’una banca pública útil i operativa o podria fer-la absolutament innecessària. Simplement calibrant si la persona proposada per cada partit ho fora en funció de la seua capacitat, o fora proposada per altres criteris com el d’obtenir la màxima quota de poder per al partit, com el de pagar favors, comprar voluntats o assegurar fidelitats, per exemple.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi