foradia subscriutegrat

Associacions, destinades a l’extinció?

Mirada al Món per Ester Jordà

L’associacionisme és un dels trets més destacables de la vida ciutadana del nostre país. A altres nacions europees les formes més comuns són les fundacions o agrupacions similars, molt més opaques, poc o gens democràtiques i força verticals en la seua organització (com Alemanya). I algunes vegades estan lligades a l’exercit o al propi estat (com Regne Unit)

El cas és que ara, en un moment de transició com el que estem vivint (el capitalisme va desplomant-se i ja vorem on acabarem) cal canalitzar el poder de la societat civil més que mai. Perquè no s’enganyem, molts servicis que actualment gaudim són prestats per associacions no per cap govern (encara que destinen subvencions) Tenim el cas dels centres de dia per a persones amb Alzheimer, assessorament i cura de persones amb minusvàlues, préstec de material per a persones amb càncer, recolzament de xiquets i xiquetes Asperger o autistes… fins el servei de recollida d’animalets de la via pública és d’una associació (en Alcoi, Ibi o Castalla la protectores, en El Comtat és una empresa privada i per tant, no es pot garantir el ‘sacrifi 0’)

La Unió Europea està subvencionant moltíssims projectes per promoure l’associacionisme i la incidència política entre els i les ciutadanes. El Govern espanyol i autonòmic fan el mateix. Però… ¿és cert? ¿les associacions ho tenen tan fàcil? Ni pensar-ho!!! Malgrat que l’associacionisme està en boca de tots al final són les persones que componen cada associació les que han de fer front no sols al motiu pel qual han decidit crear-se (els seus fins) sinó a una muntanya burocràtica i a un laberint legal que es porta de cap a assessories que, òbviament per la seua faena, es cobren el que per algunes és el pressupost anual. Certificats actualitzats de junta, certificats digitals de representant, certificats d’estar d’alta a l’AEAT, declaracions, manteniments de conter bancari… El nivell de professionalització que exigeix estar en una junta directiva d’alguna associació és de vertigen. Damunt, al ser persones jurídiques i estar obligades per llei a relacionar-se amb l’administració de manera telemàtica tampoc tenen ja l’opció de plantar-se en l’Ajuntament o en Conselleria i demanar ajuda. Tot s’ha de fer per l’ordinador.

I ja, per si no fora poc, després del COVID la societat que ‘anava a eixir més forta i millor’ ha eixit profundament egoista, individualista i amb seriosos riscos potencials de malalties mentals. I recorde que la majoria de serveis d’ajuda per a persones amb problemes de salut mental són recolzaments realitzats per associacions. ¿I què ha passat? Que no hi ha voluntaris. Els que abans ajudaven en alguna associació després de la pandèmia volen més temps ‘per a ells’ i els que no ajudaven ja ni s’ho plantegen. ¿Resultat? Una societat fragmentada, tremendament individualista, incapaç de fer front a cap repte que puga vindre (i vindrà)

Este any la revolució del Petroli a Alcoi compleix 150 anys. Algú haurà de recordar que va ser gràcies a les associacions sindicals, comitès i un llarg etcètera d’agrupacions ciutadanes que donaven classe a les persones de la societat més desfavorides que es van aconseguir coses com la jornada de 8 hores o la prohibició del treball infantil. Sentaets mirant el mòbil no anem a aconseguir res.

Font: Ester Jordà./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *