Foradia elgrat

Del cel a la terra

per Sergi Rodríguez Castelló

La crisi/estafa no és una maledicció divina. No ens ha caigut del cel per sorpresa com una tempesta inesperada, és la conseqüència d’una política econòmica i social que té com a lògica existencialista l’acumulació dels recursos i, conseqüentment, la riquesa per als posseïdors  (minoria) a costa dels desposseïts (majoria). No és, doncs, una novetat. És la història de sempre, la lluita d’interessos (o de classe), la que els teòrics de la  maquinària propagandística dels sistema neoliberal anunciaven com a finiquitada: “El final de la història”.

La crisi/estafa és una etapa més del sistema depredador. El capitalisme avança deixant enrere milions de víctimes. Les morts per fam i misèria, per malalties de fàcil curació, per enfrontaments bèl·lics per fer-se amb els recursos del planeta i espoliar-los,  augmenten a mesura que el sistema polític del capital amplia el seu poder sense cap trinxera que l’ature.

I aquest marc genèric que avança a tot arreu, es concreta també, com no pot ser d’una altra manera, al nostre entorn més immediat. “Quan hi ha ona de fred a tot el planeta, a Alcoi no pot fer calor” com deia un bon amic en una  de les reunions deliberatives d’EUPV. Perquè ací el problema més preocupant és l’atur, és la pèrdua de qualitat de vida, és l’augment vertiginós de la pobresa, és la desesperació per un present insuportable i un futur incert. Una preocupació que quan se suma a la de la corrupció i el descrèdit de la política que amb les retallades en serveis públics i privatitzacions han servit fidelment als interessos dels que viuen en l’abundància, esdevé una necessitat per prendre consciència.

Per què vivim aquesta situació? Què és el que ho fa possible? Hi ha alternatives? Són preguntes que cada cop més gent es planteja. La crisi/estafa també és una oportunitat per despertar pensaments crítics, i per això els mantenidors del sistema s’afanyen en llençar mentides per manipular i distraure aquest pensament. Per això insisteixen en que no hi ha alternativa possible, en que no hi ha diners per a tot, que ens hem d’ajustar fins que passe el marejol, que el final del túnel és prop. Tot un seguit de mentides per continuar xuclant la sang al poble, a eixa majoria social que cada cop més es veu sense els pocs recursos que la societat de justícia social havia generat.

Front a aquesta ofensiva del capital cal respondre amb rotunditat, i la base d’aquesta resposta està en la consciència crítica i participada de la majoria social. Perquè sabem que l’origen de la crisi/estafa està en l’aplicació de polítiques dirigides per l’economia financera especulativa dels grans mercats internacionals, que això és possible perquè no hi ha cap poder democràtic real que regule i controle les seues imposicions i que l’alternativa radica en capgirar tot el sistema de baix a dalt.

No es pot eixir de la crisi/estafa quan les pautes les marquen organismes sense cap control democràtic com el Fons Monetari Internacional, el Banc Central i la Comissió Europea (La Troika), quan els estats són submisos als seus o dictats i traint el consens social emanat de les constitucions anteposen el pagament del deute originat per ells al manteniment dels serveis bàsics per als ciutadans. No es pot eixir, quan els diners públics van a rescatar als bancs i no a rescatar a la gent, o quan les àrees públiques com sanitat, educació, serveis socials, transport, energia, etc… es donen a les empreses privades per treure’ls benefici a costa de les butxaques de tots.

Es pot eixir, fent just tot el contrari, auditant el deute per saber quina part és il·legítima i no s’ha de pagar –que la paguen els que l’han generat-, controlant i regulant des del poder democràtic l’economia per fer-la productiva i acabar amb l’especulació, amb els paradisos fiscals i amb el frau fiscal. Es pot eixir nacionalitzant la Banca, fent-la pública, destinant els diners i els recursos públics per a les necessitats reals de la ciutadania (treball, educació, sanitat, cultura, serveis socials, habitatge, etc.).

Unknown

Però totes aquestes alternatives i més que són possibles, xoquen frontalment contra els interessos dels poderosos que controlen les nostres vides i no van a deixar arravatar-se les fonts de riquesa que estan sota el seu control. Per això, les alternatives han de tenir el suport i l’empenta de la majoria social que passa no sols per votar alternatives reals cada quatre anys sinó per implicar-se dia a dia en la batalla per aconseguir un canvi radical de la societat i fer de les aspiracions col·lectives una realitat sòlida que no es pot delegar en ningú. Més política, més democràcia, més consciència social, és necessària però per a exercir-la diàriament des de la participació activa. Si no ho fem el conjunt dels ciutadans, altres ho faran per nosaltres i patirem les mateixes conseqüències.

 

Font: Consell Polític d’EUPV


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *