Foradia elgrat

Educació o no? Eixa és la qüestió

És una llàstima que, a pesar del context tan pèssim que tenim per poder estudiar: que una matrícula d'una Universitat “Pública” et costa més de 1400€ per curs (...) Si el mestre o el professor fa vore que estima el que fa, que gaudeix fent classe: l'alumnat – encara que sempre hi haurà alguna excepció – començarà a interessar-se, més o menys, per la matèria (...) interessa més un Gran Hermano, un Adán y Eva, un Mujeres y Hombres y Viceversa o un Gandia Shore, abans que una bona pel·lícula, un bon documental, un bon llibre, una excursió, o un periòdic... Educació o no?

estudiar o que

D’un temps ençà, l’Educació, el sistema educatiu en general, està patint molt. D’una banda, està patint unes retallades immenses que ningú ens pot negar; d’altra banda, està patint un ascens notable de l’abandó escolar. Estem fent una societat maleducada, en tots els sentits que puga tindre eixa frase.

A les escoles i als instituts s’ensenya, en la majoria dels casos, tant com poden els mestres i professors; però hi ha vegades que això no és suficient. La culpa, en este cas, al meu parer, no és ni dels alumnes ni dels professors, alhora que també hi tenen molt a vore. M’explique: ara es diu que hi ha molts alumnes que no volen aprendre, que els fa peresa estudiar, que els dóna igual saber o no, perquè “total, per al futur que els espera… és massa avorrit estudiar”. Això, de vegades, no seria així si les classes foren, dins de la seua possibilitat, més cridaneres, més amenes, si el professorat tinguera en compte l’aprenentatge dels alumnes i no només el fet que s’haja d’arribar a tal dia havent explicat açò o allò.

poetas muertosAmb açò no demane que tots els professors del món siguen un John Keating en El club dels poetes morts que, personalment, seria genial. Amb açò dic que, tant d’una part com de l’altra, es viu sempre pendent d’una data concreta: l’examen. Actualment, sembla que anar a l’institut o al col·legi no és sinònim d’aprenentatge – que sí que n’hi ha –, sinó més aviat és signe d’estrés, d’agobiament i d’un no parar: els professors, perquè es passen els dies corregint i preparant classes i exàmens i, d’altra banda, els alumnes, perquè no es dediquen a entendre allò que estudien i a aprendre-ho, es dediquen a memoritzar matemàticament una sèrie d’esquemes o idees per després soltar-ho tot en un full a mena de prova. Quan passa una setmana o un mes, després d’aquest examen, ¿se sap alguna cosa del que es va estudiar? Poca, la veritat.

És una llàstima que, a pesar del context tan pèssim que tenim per poder estudiar: que una matrícula d’una Universitat “Pública” et costa més de 1400€ per curs i, depén de “com hages tret el curs anterior”, encara que hages tingut problemes o el que siga, ja vorem si tens dret a beca o no… Malgrat que quan s’acaba l’ESO, el Batxillerat o la Universitat, no se sap quin futur podrem tindre, si la majoria de gent que ha estudiat, té carreres, té màsters o té el que siga, han hagut de marxar a altres països per poder viure relativament bé i tindre un salari “digne”…

És una vertadera llàstima, doncs, que, per part de tota la comunitat educativa, no aprofitem el present tan horrible que tenim per poder fer un futur millor, amb gent que tinga interés per l’aprenentatge, que siga conscient del que té al davant, que siga ambiciós i autocrític, que el mateix aprenentatge el faça dubtar del que sap i del que no, perquè així es crearà la seua pròpia opinió del que ell vulga, havent-se’n informat tant com li ha sigut necessari… El dubte és un requisit indispensable per a tot estudiant i, encara que no ho semble, per a tot professor.

parevitoriaSi el mestre o el professor fa vore que estima el que fa, que gaudeix fent classe: l’alumnat – encara que sempre hi haurà alguna excepció – començarà a interessar-se, més o menys, per la matèria. Si un professor, mentre està fent classe, dubta del que està explicant (no que no sàpiga fer-ho o explicar-ho, sinó que potser el que està explicant podria dir-se d’una altra manera més correcta), busca, ho comprén millor, i no deixa mai d’aprendre, farà que els seus alumnes no ho vulguen tot ben mastegadet, voldran descobrir el món per ells mateixos.

Si, d’alguna manera, es puguera fer que l’educació actual no vaja tan lligada a la data de l’examen, sinó a l’aprenentatge adquirit al llarg del curs, a base de projectes grupals o individuals, investigacions o vés a saber què més, la majoria de l’estudiantat tindria afany per saber, per conéixer i, sobretot, per viure.

No és normal que, fins i tot, a la Universitat, hi haja gent que curse Graus o Llicenciatures, sense ànim d’aprendre per si sol: que vol que li ho donen tot ja fet, ja explicat, ben simple, per poder memoritzar-ho de cara al proper examen i, després d’això, c’est finni. Quina classe de futurs professionals estem fent?

Si no, vist està quin és el panorama actual: interessa més un Gran Hermano, un Adán y Eva, un Mujeres y Hombres y Viceversa o un Gandia Shore, abans que una bona pel·lícula, un bon documental, un bon llibre, una excursió, o un periòdic… De veres volem un país replet de concursants d’estos programes? Si volem canviar-ho, tot està amb canviar-nos, a nosaltres mateixos. Si canviem la nostra pròpia visió del món actual i comencem a voler aprendre i saber i, alhora, ho fem entendre a la gent del nostre voltant, sobretot a la gent que encara està estudiant o que es dedica a l’ensenyament, serà “un xicotet pas per a l’humà i un gran pas per a la Humanitat”.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *