La política de les fal·làcies (II)
mirada al món per Arcaris
Comentava a l’últim article que els discursos dels polítics actuals semblen basats en fal·làcies constantment. Recordem que una fal·làcia és un argument que pareix vàlid, però no ho és. I encara que política i fal·làcia sempre han anat juntes sí que es de veres que d’uns anys enrere fins ara semblen haver-se intensificat de tal mode que s’han menjat l’autèntic discurs polític on defendre les idees de cadascun i les maneres de portar-les a terme.
Continue ací amb altres exemples de fal·làcies que no vaig poder explicar:
La fal·làcia de conseqüència
És un argument que conclou que una premissa és verdadera o falsa basant-se en si esta conduïx a una conseqüència desitjable o indesitjable. Molts simpatitzants populars solen afirmar «si el PP fora de veritat un partit corrupte no hauria guanyat les eleccions» com si realment això fora un argument vàlid.
La fal·làcia de l’argument de força
És un argument on la força, coacció o amenaça de força és donada com a justificació per a una conclusió. El favorit de George W. Bush «si Iraq té armes de destrucció massiva que poden acabar amb el món occidental és necessària una guerra per a llevar-li-les»
La fal·làcia contra la persona
Consistix en replicar a l’argument atacant o dirigint-se a la persona que realitza l’argument més que a l’argument en si. Quantes vegades a l’antiga vicepresidenta Mª Teresa Fernández de la Vega se l’ha criticat pel seu físic i no pels seus actes.
L’argument de la ignorància
Consistix a sostindre la veritat o falsedat d’una afirmació al·legant que no hi ha evidència o prova en cas contrari. Si jo dic que tu tens tractes amb Iran eres tu el que hauràs de demostrar que no.
La fal·làcia de la majoria
És un argument que conclou que una proposició ha de ser verdadera perquè moltes persones ho creuen així. Si la majoria de Regne Unit han votat per l’eixida de la Unió Europea és perquè és millor eixir-se.
L’argument de tedi
Emocionalment les persones creiem que és més possible que una afirmació siga certa com més vegades l’hàgem sentit. Tantes vegades hem escoltat que els ‘chavistes’ han subvencionat a Podem que ja ens ho creiem. Esta fal·làcia ve de la falsa creença que si algú es molesta o dedica tanta energia per a la repetició d’un missatge és perquè este ha de ser més veraç que un altre que no es molesta o no pot rebatre-lo.
La fal·làcia de prestigi
Consistix a basar la veracitat o falsedat d’una afirmació en l’autoritat, fama, prestigi, coneixement o posició de la persona que la realitza. «El meu cosí que és físic diu que no hi ha el canvi climàtic». Com ho diu un científic…
L’argument d’antiguitat
La tesi és proclamada com correcta basant-se en que esta ha sigut tradicionalment considerada correcta durant molt de temps. «Mai s’han portat bebés al Congrés, per tant, no és correcte fer-ho».
L’argument condicionat
És un tipus de fal·làcia en què la prova de l’argument està condicionada. Utilitzen verbs conjugats en el temps condicional, com: “seria”, “hi hauria”, etc. Per exemple, un titular del periòdic «Podem hauria rebut fons d’Iran». Encara que l’argument no pot ser provat, ja que el fet no existix, és comú veure-los en els títols dels periòdics i és el principal recurs és l’especulació.
Com podeu llegir elegim als nostres governadors per arguments que res tenen de consistents. Vivim en la mentida constant, en la sensació d’assistir a un circ més que a un debat seriós sobre decisions que afectaran la nostra vida. Efectivament, ens tracten com a caps de suro ¿ho som?
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi