Foradia

Demòcrata

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

Jo no soc demòcrata! O si ho preferiu amb un redactat menys dur; jo, ni de lluny, no son cap defensor del nostre sistema democràtic. I el tema no ve d’ara, amb la presència institucional de persones/personatges que estan medrant políticament i mediàticament amb propostes desfasades. El meu trencament unilateral del carnet de demòcrata, ve de lluny. Fa quasi 50 anys. Estàvem a tocar de la finalització del  trimestre i ens mancava un sol examen per tancar-lo. Com la professora era una persona accessible, algunes persones li van proposar que ajornara l’examen. El resultat de la votació inqüestionable: 3 vots a favor de continuar tal com estava programat i 30 apostant per l’ajornament de l’examen. Veient el perfil de les persones que havíem votat i el seu nivell de compromís amb una proposta pedagògica moderna, oberta i flexible, la frase/sentència li va eixir de l’ànima: LA DEMOCRÀCIA ÉS EL JOC DELS TONTOS, ON TOTS ELS VOTS VALEN EL MATEIX. Escoltar açò l’any 70, quan el franquisme estava ben viu, i digerir-ho una persona jove i activa contra la dictadura, no era tan simple. Des d’aleshores, la sentència m’ha fet pensar de debò. Assumir l’argument, força escampat, que justifica la democràcia com el menys dolent de tots els sistemes polítics coneguts, val per anar a la marxeta, mai per elevar/transformar el sistema democràtic actual a la categoria d’intocable. Continuaria essent motiu de reflexió crítica per a mi, fins i tot incorporant-li totes les variables que trobem arreu del món: vot als 16 anys, llistes obertes, modificar més o menys el model de repartiment del mètode d’Hont (reservant un nombre d’escons per a restos o per minories…), o canviar al mètode Sainte-Laguë (el fan servir a països del nord d’Europa, també a Alemanya). Al remat, poca cosa més enllà d’aconseguir  millorar el sistema menys dolent que coneixem. 

I ací hem arribat després d’un procés evolutiu, amb dalt i baixos, que ha tardat segles/mil·lennis en produir-se. Des que la vida o la mort de la gent estava en mans d’una minoria fins al moment actual, parlant del món occidental, han anat ocorrent canvis: les dones poden votar fa unes dècades, el dret al vot dels homes tampoc porta massa segles generalitzat a la vella Europa. En resum hem arribat al segle XXI amb el que coneixem i tenim. La noblesa tradicional ha perdut protagonisme i ara el poder continua (mal)repartit entre les persones de a peu i les noves classes dominants.

Si el procés evolutiu de la participació social/política/econòmica ens ha portat fins ací, el model és vàlid, universal i perpetu? De debò, algú pensa que ja estem vivint en el món desitjable? Què hem arribat a la fita màxima de participació/implicació/redistribució del poder? I si no és així, si el món real (en aquest cas concret el sistema de participació política) el considerem allunyat d’un altre sistema possible i desitjable que  pot haver més enllà?

Francament, després d’anys pegant-li voltes al nano,  la collita és minsa. De moment quatre idees mal embastades:

  • Els grans temes mediambientals com les energies renovables o especialment l’escalfament climàtic, mai podria/deuria incloure’s com a proposta de cap projecte a validar o rebutjar en cap procés polític.
  • Els trets identitaris de qualsevol comunitat (llengua, cultura, història…) caldria preservar-los de qualsevol procés electoral i per sobre dels interessos/drets individuals.  Això sí, sempre que no implicaren actuacions com l’ablació per exemple, que vulneraren la integritat de la persona. A més a més ara, amb els moviments migratoris, amb la globalització/imposició d’una manera de veure el món… encara ho justificarien més.
  • La imprescindible redistribució, de la riquesa, del temps, de l’espai… va assolint unes magnituds descomunals. El poder econòmic, va derivar una crisi financera, del capital especulatiu, cap a la part més vulnerable del sector productiu i així ens va. Una minoria ha anat acumulant durant els anys de “la crisi” i continua acumulant més i més, mentre la classes populars, han perdut i a penes recuperen renda perduda. I si pensem en un futur pròxim, quan els robots facen la feina de milions de persones, la nova organització laboral i la redistribució de rendes i de temps, caldria regular-la de manera equitativa i innegociable. 

Continuar la dinàmica actual no pot portar a res positiu per a una gran majoria de persones d’arreu del món i una de les màximes fortunes dels EEUU afirmava categòricament que, si continuem amb la mateixa seguida, poden rodar caps. Personalment no tinc cap dubte, preferisc considerar-me poc o gens demòcrata, que confiar en possibles solucions violentes.

Font: Àlex Agulló./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *