Foradia elgrat

Moveu el batà, i deixeu-vos estar de romanços!

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

Si no ho voleu fer per vosaltres, feu-ho per mi.  Moveu el batà, i deixeu-vos estar de romanços!

Una altra vegada m’ha tornat a ocórrer el mateix. No puc fer-me a la idea i en tan punt escolte, la repetida frase: “és que tots els polítics són iguals”, la incontinència verbal em pot i comence, altra vegada a repetir l’argumentari per defensar a aquelles persones que, de debò, han decidit invertir uns anys de la seua vida per administrar allò públic: allò que és teu, meu i nostre. I sempre garantint la qualitat de la casa comuna (el planeta), que tampoc no és nostra, i  que deuríem deixar amb les mateixes condicions d’habitabilitat que ens la van deixar a nosaltres, o millors.

Ja sé que toca filar més prim, que cal incorporar matisacions, i no enlairar-me amb una defensa bucòlica/innocent de totes aquelles persones que ocupen els sillons/cadires a les diferents administracions públiques.  Per exemple, entre elles, hi ha qui nega la major afirmant que està de regidora/consellera/parlamentaria per un altre motiu… “ jo no estic en política per servir a ningú, jo estic en política per transformar la societat”. Si transformar la societat no vol dir fer-la més habitable/amable per a les persones i per al medi, que volen aquesta gent? A altres, sí que, directament, les esborraria de la meua llista de polítiques/polítics a defensar. Concretament parle de totes les que accepten qualsevol càrrec no sustentat en base a un criteri de capacitat sino al criteri de fidelitat (al partit o a qui mana). O aquelles, que valen per a un rot i per a un descosit, i s’ocupen, sense cap problema, ara d’una parcel·la i després d’una altra antagònica. Tampoc tinc gens clar com defensar a cap càrrec si no tinc perfectament definida la resposta a la pregunta: ¿I eixa persona que fa/feia abans de cobrar de l’administració? O ¿De què viurà quan acabe aquest compromís amb la ciutadania? 

Podria filar més prim en el plus de comportament ètic necessari, imprescindible diria jo, que caldria exigir a eixes aspirants a administrar-nos, però ho deixe ací i a la resta sí, continuaré defensant-la, més enllà de les meues reticències personals al respecte d’un sistema que defensem argumentant que és el menys roí dels coneguts.

Però, recollons, no m’ho poseu més difícil! De debò penseu que hi ha res per justificar que no es conforme un govern que aposte per una redistribució més justa i solidària? o que afronte el tema de les pensions públiques, per blindar-les, i soterrar la matraca de les propostes tendencioses dels plans privats de pensions. O que en contra de les propostes privatitzadores de la dreta, defense, i legisle, afavorint un sistema públic d’habitatge, d’educació, de sanitat, d’atenció a la dependència… però gestionat amb eficàcia i amb mecanismes de control molt exigents. Que res és millor ni pitjor pel simple fet de ser de gestió pública o de gestió privada. Que afronte amb decisió i per sobre d’altres possibles interessos, la necessitat inajornable de lluitar contra la crisi climàtica, contra la violència masclista, contra la discriminació…   Els tres partits de la dreta no manifesten massa interés en res del que he esmentat abans, més aïna el contrari, a més a més, de continuar aplicant la “seua” censura, de proposar un model d’estat únic, recentralitzador, castellà i uniforme.  I eixe model autoritari, arcaic i caciquil, més enllà dels senyorets i dels aspirarants a senyorets, estan disposades a votar-lo moltes persones.

Ja sé que donar lliçons des de fora és fàcil però, el percal que tenim a vistes no té volta de fulla. I si en el govern central i en el parlament, ara a Madrid, “sus senyorias” (¡I quin nom més caspós i antiquat!)  no trauen la mà del carabassí, mala barraca!

Font: Àlex Agulló i Guerra./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *