lasarga mediamborganica

Les persones que odiaven el valencià

Columna per Laura Talens, mestra

Podria ser el títol d’una pel·lícula, d’una novel·la o d’un reportatge d’investigació. Fins i tot el d’un informe de psiquatria. Què els passa a determinades persones de variada condició per considerar-se atacades i atacar a qui, simplement, els parla en valencià?

Fa poc en conversava amb la doctora Mariola Llopis Guardiola. Va ser una de les meues primeres alumnes a Alcoi, fa una pila d’anys. I ara, una de tantes valencianes que ha hagut de marxar a treballar a Anglaterra. Per què els nostre personal sanitari fuig en massa cap a l’estranger tan bon punt acaba els estudis universitaris? Ella parla i escriu perfectament valencià, castellà, anglés i un poc de francés. És de la generació que va estudiar línia en valencià. Em comenta que treballa al Royal London Hopital, un dels més grans de la City. Al servei d’urgències, rep diàriament pacients d’arreu del món. Sovint, pacients que no parlen anglés, perquè han arribat fa poc o hi han vingut a visitar un familia. De vegades, parlen un anglés de les antigues colònies impossible de pair per a qualsevol treballador de l’hospital. Entre rialles, em diu que es comuniquen com poden, repetint paraules, amb senyes, amb dibuixos, amb paciència… “Amb voluntat, sempre trobes la manera de fer-te entendre, fins i tot si el pacient només parla malai o suajili”. El que mai no faria, em diu, és “faltar al respecte a un pacient, una persona malalta, amb poblemes, només perquè em parle en una llengua que no és la meua”. 

L’actitud de la doctora Llopis Guardiola és la majoritària entre els sanitaris valencians, siga quina siga la seua procedència. Tenim professionals admirables, bé que ho han demostrat durant la pandèmia. Però hi ha una minoria, radical i irresponsable, també present en altres àmbits dels serveis públics, que està desprestigiant un cos que mereix tots els nostres respectes. És la minoria dels treballadors públics que no volen entendre el valencià, pertanyent a l’espècie de les persones que odien el valencià. 

Fa poc, s’hi va poduir un cas a les nostres comarques, al cente de salut d’Ibi. Cas que va ser denunciat. La majoria de situacions resten en l’anonimat, pel costum dels valencianoparlants d’abaixar el cap i canviar de llengua a la primera. He de dir que la meua doctora habitual és argentina. No parla valencià però, com a bona professional que és, es preocupa d’entendre els pacients i els atén de meravella. Això s’anomena bilingüisme passiu. Costa ben poc. I és un bon punt per començar. És demanar tant? Conec un altre doctor, alacantí de tota la vida i amb cognoms ben valencians, que es nega no ja a parlar, sinó a escoltar el valencià. El més curiós és que son pare sí que parlava valencià, però a ell l’educaren sols en castellà i, per algun amagatall de l’ànima humana en despertà la fòbia. S’ha de dir que també té fòbia als emigrants pobres, a les dones intel·ligents i als ecologistes, entre altres. Sovint, va tot en un pack.

Moltes persones esperaven que el govern del Botànic, tan valencianista de boqueta, revertiria la situació. Almenys, teníem l’esperança que ens dotaren d’un marc legal d’igualtat. Si tenim dos llengües oficials, per què la llei no empara per igual els parlants d’una i de l’altra? Estic convençuda que si un sanitari es negara a atendre els pacients que li parlen en castellà seria detingut, expedientat i conduït encadenat al tribunal de l’Audiència Nacional acusat de terrorisme i delicte d’odi. En canvi, al revés, no passa res. 

La democràcia i la igualtat no són unidireccionals. No l’hem de practicar només una part de la societat. Sinó totes. Per això, exigim ja la competència lingüística del funcionariat. Si territoris tan populars com Galícia, exigeixen el coneixement del gallec als seus empleats públics, per què nosaltres no?  Algú dirà que preocupar-se de la llengua amb els problemes tan grossos que hi ha és una fotesa i una frivolitat. Jo li contestaria: el món no es millora en bloc, sinó per parts. Aconseguir la democràcia i la igualtat lingüística és una manera de millorar una part del món i avançar cap a la democràcia i igualtats totals, entre pobles i races, entre gèneres i cultures.  

Font: Laura Talens./

ajudesparentalcoi

 

ua


Una resposta de Les persones que odiaven el valencià

  1. Ra ha dit:

    Valencianes a Catalunya preguem perquè és done el seu lloc a la nostra llengua,la fem sonar per on anem,no la oblidem.i esperem que algun dia el braç polític de la terreta tinga coratge per alçar el cap i defensar la verdadera cultura valenciana,llibres,música,emissores,editorials…. desde terres catalanes observem com els nostres germans lluiten pel català,on som nosaltres? En peu, i endavant…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *