foradia becasivace

D’Alcoi a Carcassonne, passant per Mauthausen.

Històries de la deportació (XIV). Escric aquest reportatge sobre la figura de l’alcoià Enrique Cortés Cantó el diumenge 18 de juliol. Tot just quan fa huitanta-cinc anys que un general traïdor —que havia jurat fidelitat a la República— es va alçar en armes en un colp d’estat del tot il·legítim, perquè el règim imperant era legal, legítim i democràtic

Diuen les cròniques periodístiques que aquell 18 de juliol —era dissabte— fou un dia extremadament calorós. I que, en un primer moment, semblava que era una altra intentona desestabilitzadora de poc recorregut. Però els rebels (Franco, els militars africanistes que havien ascendit en l’escalafó gràcies a la corrupció que tenien dins d’ells; l’Església, que a ulls tancats va donar suport a les animalades més grans per no perdre quota de poder, els terratinents, fonamentalment de Castella i Andalusia; la banca, i els partits polítics de la dreta extrema —o extrema dreta—) no semblaven que pogueren arribar lluny. Però el suport dispensat en armes, municions i soldats perfectament entrenats per Alemanya i Itàlia —els dos països capdavanters i feixistes d’Europa— va anar inclinant la balança a favor dels rebotats. 

Enrique Cortés Cantó, d’Alcoi (l’Alcoià)

Així la vida dels ciutadans, com la de l’alcoià Enrique Cortés Cantó, es va veure de la nit al dia sacsejada per l’ambició més desfermada. Cortés Cantó encara sort que va sobreviure a tot, a la guerra espanyola, a la Segona Guerra Mundial i, sobretot, al camp de concentració de Mauthausen, on va passar quatre interminables anys. Però mai més va tornar a l’estat espanyol. No sabem si vindria alguna vegada de visita, però el seu lloc de residència d’ençà que va obtindre la llibertat com a deportat fou, en tot moment, França. 

Enrique naix quan en el tauler europeu estava decidint-se qui serà el dominador en les dècades vinents. La Primera Guerra Mundial fa un any de conflicte i, per ara, ni es veu qui podrà amb l’adversari ni, el més frustrant, s’endevina quan acabarà.  

En aquestes condicions naix a la localitat d’Alcoi un nen. Alcoi és una població on els treballadors tenen la consciència clara d’allò què són. Així, al nen, que li han posat de nom Enrique Francisco Cortés Cantó (Francisco per son pare, Francisco Cortés) ha nascut el 6 d’agost de 1915. L’ha portat al món la mare, María Cantó. 

Enrique creixerà en un ambient on es veuen cada dia les convulsions laborals entre empresaris i treballadors que l’època porta aparellada. També la progressiva radicalització dels diferents actors polítics que es mouen sobre el tauler. És fuster de professió (o ebenista), s’ha afiliat a la CNT, viu al carrer de Sant Blai, número 14 [actualment l’edifici està rehabilitat], està fadrí. I suposem que per raons d’edat, el 18 de juliol de 1936, o es trobaria incorporat a l’exércit complint el servei militar o… a punt de fer-ho. 

Durant la guerra protagonitza dos ascensos. És anomenat sergent de la 120 Brigada Mixta de la 26a Divisió i, posteriorment, a tinent d’Infanteria de l’exércit republicà. Amb els condicionants que té (ser de la CNT i oficial de l’exércit) i la rancúnia dels guanyadors, quedar-se en territori de Franco és sinònim d’una condemna a mort. Únicament té una eixida. Anar-se’n. Travessa la frontera el dia 9 de febrer de 1939. Comença una nova vida. Tan poc afortunada com la que ha viscut en els darrers anys. 

En el camp o camps de presoners francesos (és altament probable que estiguera en més d’un), la vida resulta exasperant. Sense res a fer i no tenint res. Quan comença la Segona Guerra Mundial, els francesos els donen una eixida que els portarà al camp de concentració. Integrar les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), on tots són republicans espanyols. Les CTE s’estructuraven en companyies de 250 homes: 200 com a peons i 50 homes en cinc grups de 10 cadascun, els quals eren treballadors qualificats en especialitats com paletes, ferrers o fusters. Els altres dos apartats eren graduats i intendència. Per a facilitar les comunicacions entre francesos i espanyols, els comandaments de la companyia eren espanyols, militars de graduació en la recent guerra espanyola, però supeditats al comandament francès, del qual eixien les ordres. Percebien un sou de 0,75 francs al dia, tenien dret a un paquet de tabac per dia, menjaven el mateix que la tropa francesa i podien tindre correspondència sense límits amb els familiars. Com és oficial de l’exércit, és triat per al carrer per formar la 24 CTE integrada en la cinquena secció, i ixen l’1 de novembre de 1939. El destí, la Línia Maginot. A Toul, a un pas de la frontera amb Alemanya. 

En produir-se l’ofensiva alemanya, els francesos deserten massivament i les defenses cauen. Els republicans tenen, en molts casos, que empunyar les armes intentant una missió impossible: parar l’avanç alemany. Així les coses, és apressat el 21 de juny de 1940 en Granges-sur-Vologne, una comuna que pertany al municipi d’Épinal, del departament de Vosges. L’internen en el frontstalag 140, que es troba en Belfort, un centenar de quilòmetres al sud, on li assignen el número de matrícula 7444. Posteriorment, el 16 de febrer de 1941, seria traslladat al frontstalag 141, ubicat en Vesoul-Haute-Saône. 

El 26 de febrer de 1941 es fa càrrec d’ell la Gestapo de Karlsruhe, que l’interna en l’stalag V-C, ubicat en Wildberg. El 30 de maig és traslladat a la presó de Bruchsal. Aquest trasllat forma part de la decisió que han pres els nazis de deportar-lo. Així, el 7 de juny de 1941 arriba al camp de concentració de Mauthausen. Li assignen el número de matrícula 5126. És el 35é comboi en el qual van republicans, que han arribat ja quasi tots. Aquest estava format per 20 presoners, 19 d’ells espanyols i el restant, francés. 

Al complimentar les dades a l’entrar en Mauthausen hi ha un dubte: estava sol? Havien mort els pares i no tenia germans? O era el nom d’un cunyat? Perquè dona com a contacte el domicili de Vicente Sanjuan, qui vivia al carrer de Sant Blai, 14, 3a. És a dir, en la mateixa escala que té referenciat el seu domicili. 

Saben, però sense conèixer les dates i el temps que va estar, que fou desplaçat al kommando de Steyr. Finalment, el 5 de maig de 1945, les tropes aliades nord-americanes, l’alliberen del calvari dels quatre anys que ha passat. 

Però no se li han acabat els problemes. On anar? Perquè Franco ha retirat la nacionalitat als republicans i, a més a més, si algú torna (amb el currículum de Cortés) segur que li espera una sentència de mort. Finalment, és repatriat a França el 28 de maig de 1945 i, a escala oficial, el desmobilitzen a Agen el 22 de juny de 1945.

A començaments de 1946 fixa la seua residència al carrer des Rames, 49, de la localitat de Carcassonne, en el departament d’Aude, a un centenar de quilòmetres de la frontera amb Catalunya. 

En 1952, com a conseqüència d’encetar els tràmits perquè se li reconega que fou un deportat defensant França, sabem que aleshores té la nacionalitat espanyola, que canvia de domicili a rue de la Concorde, 23, de la mateixa localitat [hui en dia és una zona residencial]. Els dos testimonis que agafa perquè donen fe que va estar en Mauthausen són Braulio López de la Torre Duque, de Toledo; i Martín Agapito Romaní, de Soneja, Castelló. Tots dos van estar també a Mauthausen. 

El 14 de febrer de 1953 el govern francés li reconeix que va ser un deportat polític amb el número 1112.01067 i acorda pagar-li una indemnització de 58.800 francs francesos. 

Pel Memorial Democràtic de Catalunya sabem que Enrique Cortés Cantó va morir en l’any 1983 a la localitat de Carcassonne. Malauradament, no sabem ni el dia ni el mes. Ni en què havia treballat, si s’havia casat, si tingué família o no. Com passa amb tants i tants republicans que van aconseguir sobreviure, l’espessa boira de l’oblit espanyol els va fer invisibles per la societat. Fins que, per llei de vida, va arribar l’hora de l’adéu. 

Font: Guillem Llin Llopis./


campusgandiaupv

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *