«Reminiscències» -de Mercè Díaz-
Josep Sou ens parla sobre la mostra que està a la sala del Centre Cultural Mario Silvestre
«Poder fruir dels records de la vida és viure dues vegades»
Marcial
El passat trenta de novembre, a la Casa de Cultura d’Alcoi, s’inaugurà l’exposició Reminiscències, mostra que romandrà oberta fins el vint-i-set de gener de 2023. Aquestes que segueixen són les paraules que vàrem pronunciar a l’acte d’obertura.
«La bellesa fineix com ho fa la vida, però és immortal en l’art», ens diu Leonardo da Vinci, i, potser, l’experiència així ens ho confirma, per poc atents que estiguem en la contemplació de la realitat quotidiana.
I avui hem de dir que sentim una doble alegria en presentar a l’artista Mercè Díaz a la Casa de Cultura, i la seua magnífica exposició «Reminiscències». Per una banda no podem abstraure’s de la coneixença que en tenim de l’artista: els vells temps ens van unir a la Facultat de Belles Arts de la UMH en Altea, també junt amb Ricardo Casal, la seua parella, i un magnífic escultor, per cert. D’aquell temps preciós el record ens serveix, en safata daurada, la presència d’una estudiant atenta, esforçada, personalment discreta i brillant en les propostes que, a poc a poc, anava fornint. Va estar, si més no, tot un plaer acompanyar-la en l’aventura del seu creixement artístic.
I ara, en una altra direcció, direm que l’obra de Mercè Díaz viatja a sobre d’un corser alat. I ens expliquem. Presenciem l’adveniment d’un somni absolut i, des d’aquest, la fluïdesa lúcida de la memòria quan surt a l’encontre dels objectes precisos que s’agermanen amb el record.
El record com una clau que obre la vastitud de l’infinit. El record com un sortilegi que s’afanya per conquerir les portes on habita el taumaturg. I la memòria que abraça cadascun dels racons a les finestres de la vida. Càlida matèria primera és el vent suau que ajuda el subtil sotrac de l’agrunsadora en el paisatge remot de l’experiència vital.
Tot és veritat en l’obra de Mercè Díaz. Tot s’acompanya de la raó que comboia els astres per ferir la nostàlgia dels dies. I el color marca el cànon de la bellesa en conformitat amb l’enyor que curulla de garanties el treball esforçat al peu de l’obrador. La «memorabília» acut a la cimera de l’afecte quan incorpora les engrunes substancials de l’amor. Sí, de l’amor pel temps viscut, o pel temps transcorregut, que incorpora materials nodrits d’afectes, i també dels extrems que des de sempre han acompanyat l’artista; ara al rescat de tanta joia recargolada als plecs de la infantesa.
La pintura té aquestes coses: sempre incorpora la novetat lògica que correspon a una determinada manera d’entendre l’existència. L’art és comunicació, i vertebra diàlegs sonors quan els pinzells canten ritmes d’esperança. La construcció d’una obra artística també ens diu de la fertilitat del temps que no passa debades. Les hores aporten sensibilitat per anar fent, sense pausa, un camí fecund i força generós. L’art és inspiració social, però també eina indispensable per a abastar l’infinit dels horitzons més preuats. L’art és, potser, com la vida.
I Mercè Díaz, apostada a la talaia principal de la seua sincera mirada: comunica, sent, acaricia el record, guanya la memòria i aviva el foc sacrificial de la fantasia. Perquè és la bellesa un cànon restituït des del bon gust, i des de l’aventura de cada dia a bord del vaixell de la imaginació.
I clourem les paraules amb els versos de Kavafis que diuen: «He contemplat tant la bellesa/que la meua vista li pertany…»
A Mercè la gratitud per possibilitar-nos fruir del seu treball artístic i deixar-nos-el durant un temps entre nosaltres. A Toni Miró la gratitud pel seu treball esforçat en favor de la cultura del nostre poble. A l’Ajuntament d’Alcoi la gratitud per romandre perseverant en el recolzament de l’art com a vehicle de transmissió de coneixement; i també pel seu suport incondicional. I a tots vostès, estimats amics, la gratitud per acompanyar, sempre i tothora, les propostes artístiques que s’inscriuen al si del nostre col·lectiu projecte cultural. Vostès són la principal garantia de la continuïtat. Gràcies a tots.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi