El rebost natural floreix a la Mariola
L’arribada de la calor fa brotar una colorida i plena de vida serra amb plantes que nodreixen la farmaciola tradicional i un racó del celler amb begudes com l’herbero • En companyia de Ferran Albors fem un passeig per la Mariola
Amb la fi de la primavera, la calor entra triomfant per portes i finestres, obertes de bat a bat, per anunciar l’arribada de l’estiu. Aquesta estació de l’any que enceta la vida al carrer, amb passejos a l’aire lliure i nits a la fresca, és també l’època de l’any en la que floreix el rebost més gran per als remeis naturals del que disposen a les comarques de la Diània: la Serra de Mariola. Els seus senders permeten endinsar-se en un verd i escarpat paradís, envoltat per una rica flora que nodreix farmacioles per preparar els remeis més tradicionals. No obstant això, la recerca d’aquest coneixement queda rellevada a figures com la del contestà Ferran Albors, qui suma més de sis dècades i centenars de quilòmetres per aquest pulmó verd i els seus voltants.
Per saber com va començar a interessar-se per collir el testimoni d’aquesta tradició naturista, abans de respondre, Ferran allarga la mà a la butxaca i trau de la seua cartera una fotografia en blanc i negre, al fons, la paret d’una ‘casa’, “ací estic amb nou anys, en companyia de Rafael Moltó, conegut com el Tio Siso al Mas de Llobet, el 1961”. Una imatge que mostra mentre es dirigeix al mateix lloc, on tot va començar. Del Tio Siso, a més d’altres majors, com son tio, Juanito ‘del 19’, Paco Campaneta, Tomaset Blanquer o Miguel Cominches, recorda haver aprés, no sols a identificar les herbes que atresora la Mariola, sinó els remeis tradicionals per a la gola, l’aparell digestiu o la pell, entre d’altres. Aquests sabers, afegeix, han anat complementant-se amb el pas del temps i encara hui en dia continua ampliant-los.
En aquest cas, el recorregut per a fer l’ascensió a les faldes del Montcabrer comença a les 7 del matí, però també podria ser molt abans, “Rafael Moltó sempre deia que el Sol ha d’agafar-te dalt de la serra, és la manera de manar d’ell”, argumenta Ferran. Els seus passejos no són solitaris i a la font de la Boronà ja l’esperen dos companys de ruta. Durant l’ascensió, Ferran conta algunes dades anecdòtiques, però també històriques, com la venda de l’arena del camí de la Boronà a les dones de Cocentaina per a escurar, fa ja quasi un segle.
La broma entre el paisatge deixa veure que el dia està despertant, encara que els pardals ja fa algunes hores que l’han començat, el seu piular és l’únic que s’escolta en eixe recer de pau, i a partir d’ara les explicacions de Ferran també acompanyen l’ambient, assenyalant, amb el bastó de fusta amb què es recolza, les troballes a cada passa del camí. La seua vista permet distingir, entre els matolls, les branques d’herbes singulars com el timó reial (Dictamnus Hispanicus), el nyesto (Rhamnus Alaternus), o la coronela (Dorycnium Hirsutum), “l’equivalent al Sintrom en el segle XXI”, recorda Ferran del Tio Siso sobre les virtuts d’aquesta planta per a la circulació de la sang. En el camí van succeint-se d’altres, que va indicant a cada pocs metres. Els companys de ruta paren atenció, no és sols un passeig per la serra, sinó l’aprenentatge d’una cultura que va perdent-se. Entre ells es troba Karl, un britànic assentat al Comtat, a qui sempre li ha interessat aquesta branca de la botànica, i de la que també ha aprés a altres llocs, com Zàmbia o Namíbia; ara, a aquest racó del món, prepara els seus ungüents i begudes, com l’herbero, beguda que va presentar al concurs d’aquest digestiu i que quedà en segon lloc l’any passat.
Després de les respectives parades en les fonts del camí, com són la Font de Peix o la del Xop, caracteritzades per un fil d’aigua freda i cristal·lina, l’arribada al Mas de Llobet marca l’hora d’esmorzar. A l’àpat s’hi suma un company de ruta més i el berenador de fusta a les portes del mas queda ple; amb una taula on compartir els plats es converteix en un ingredient més de la dieta valenciana. A hores d’ara també pren protagonisme l’herbero o la salvieta, begudes que reposen a un racó del celler i que li deuen a la Mariola tota la seua essència.
Sobre la preparació d’aquests denominats digestius no hi ha res escrit, cadascú té la seua recepta, amb les seues herbes essencials i els seus percentatges per aconseguir un gust més dolç o més sec. A banda de l’anís dolç i la cassalla, la collita de les herbes s’ha de fer amb cura per tal de no arrancar l’arrel i assegurar que la planta continue reproduint-se; per tal d’obtenir-la, unes estisores de jardineria poden ser el ferrament adequat. No obstant això, si la tasca es fa manualment, Ferran recomana “clavar el dit i trencar” la branqueta.
Aquest abastiment es pot aconseguir “amb dues o tres rutes” a la serra, tot depén de la zona i la varietat de la qual es vulga disposar. Una vegada en casa només cal deixar-les assecar, en un lloc on pegue el Sol directament. Aquest procés i un correcte emmagatzematge permetrà assegurar la seua disponibilitat durant la resta de l’any. Malgrat tot, les pluges del mes de juny van alterar el creixement d’algunes mates com el timó reial, la santònica o el poliol.
En definitiva, collir les herbes és tan sols una part del procés, és la part d’un tot que permet gaudir de la natura, respirar la puresa de la tranquil·litat i nodrir-se d’herbes i coneixements i compartir camins amb companys. Com diu la dita popular, a l’estiu tot lo món viu.
Carmen Linares: 
Exposición en Xàtiva – PÉREZ CONTEL – ESCULTOR: 
Arbre Colibre de la Pau: 
Comenta i participa-hi