foradia cdturisme

Glossa al Col·lectiu 8 de Març, per Melines García

La presidenta del Club d'Amigues i Amics de la UNESCO va ser l'encarregada de dedicar unes paraules al Col·lectiu 8 de Març abans d'arreplegar el seu Palmell

Bona nit a totes a tots, es un plaer estar avui ací amb tots vostés fent aquest reconeixement al col·lectiu feminista del 8 de març, juntament amb els altres premiats.

Aquesta vespra els convide a un viatge en el temps perquè contar la història del col·lectiu és contar la història d’un país, d’una generació, la nostra, dones de la Transició espanyola. Som una generació que hem viscut un règim de repressió patriarcal i d’opressió dels drets fonamentals cap a les dones que ens va generar la urgència d’agrupar-se entorn a plantejaments que van donar lloc al debat feminista i desigualtats en els anys 80, concretament ací en Alcoi fundem el col·lectiu en 1985.

Aquest període va estar marcat per canvis històrics en Espanya. És aleshores quan es van aprovar lleis crucials per la dona. En 1981 va ser la llei del divorci i en el mateix 1985 la llei de l’avortament, anomenada la llei dels supostos perquè sols en circumscrivia a uns casos determinats, tenint que esperar fins al 2010 perquè s’ampliara, i al 2022 on es contemplava ja els drets sexuals i reproductius i donar fàcil accés als anticonceptius i a l’educació sexual primerenca juntament amb l’avortament lliure en un marc de terminis.

Va ser en mig d’aquests canvis socials importants, on a sorgir un grup de dones militants implicades en una visió comuna, crear un col·lectiu dedicat exclusivament a la causa feminista. Aquestes dones que venien de participar activament en diferents àmbits socials i polítics i que van reconéixer la necessitat d’una plataforma que amplificara les seues veus i canalitzara les seues energies cap a la lluita per la igualtat dels gèneres.

Al llarg de la seua trajectòria de dècades el col·lectiu 8 de març s’ha mantingut ferm en la seua creença que el simple canvi de les lleis és insuficient per aconseguir una veritable igualtat de gènere. Per contra, reconeix la necessitat imperiosa d’una base social que no només advoque per aquests canvis, sinó que també actue com a catalitzador per a la seua aplicació i integració a la nostra societat. Les lleis, tot i que són crucials, són només el primer pas en el camí cap a un canvi real. El col·lectiu entén que per canviar realment les normes socials i erradicar perjudicis profundament arrelats, necessiten un moviment de base que es comprometa amb les comunitats i els individus a un nivell profund.

Per a portar a fi aquests canvis en la mentalitat de la gent ha organitzat tota una sèrie de xarrades i tallers, aportant la visió tan lúcida com la de Josep Vicent Marques, Juana Ginzo, Cristina Almeida, Dolores Juliano i molta més gent importantíssima que es fa llarg nomenar perquè hem de tindre en compte que són 38 anys de celebració del dia de la dona amb aquestes aportacions.

Es fa difícil també enumerar tots els aspectes que s’han treballat en aquests actes, ja que la problemàtica de la dona és transversal i en qualsevol dels problemes o temes a treballar té la seua vessant femenina específica que es deu tractar independentment.

El col·lectiu s’ha centrat en camps de batalla clau en l’àmbit de la igualtat de gènere i que tenen gran impacte en el nostre dia a dia. Un d’ells és fer pales la diferència salarial i laboral que existeix entre dones i homes, denunciant el 35% menys de salari que reben les dones respecte als homes, i l’inconvenient del “techo de cristal” que dificulta l’accés de les dones a llocs de major responsabilitat, i que pel fet que majoritàriament les feines de la casa recauen en la dona, els seus contractes laborals són més precaris. Açò últim comporta que a l’hora de la jubilació les cotitzacions siguen baixes o no arriben al requisits establits quedant-se en pensions mínimes. Cas paral·lel és la situació de les vídues, que venen d’un temps on la dona restava en casa dedicant-se a la cura dels xiquets i gent major, i quan arriba a la situació de viduïtat té pensions que no són ni d’una mínima subsistència.

Altre aspecte molt important per a nosaltres és l’educació, no soles la reglada, sinó tota la que ens arriba per diferents mitjants, ara últimament per les xarxes digitals. Veníem d’una escola on segregava als xiquets i xiquetes per sexe, afortunadament ara superats almenys en les escoles públiques i concertades, però que ens amenacen en voler tornar enrere. Encara que s’ha avançat molt en el tema de la coeducació hi ha estereotips que encara es reprodueixen en el món escolar, i també en els llibres de texts que s’utilitzen.

Ara en l’actualitat la constant evolució de l’era digital, ha fet sorgir una nova onada de teories neomasclistes que s’estenen com la pólvora, tenint un poder de modelar percepcions i ideologies. És una nova tasca a fer denunciar i donar a conéixer aquests fets, aplanar el camí cap a un futur en què la igualtat de gènere no siga negociable.

Però, tot aquest camí no l’hem fet soles sinó que hem estat treballant amb altres col·lectius de la ciutat, comarca i fins associacions nacionals. Com deia abans les dones formen part d’aquesta societat i ens encontrem immerses en qualsevol de les seues problemàtiques, pel que es fa necessari mantindre una estreta relació en entitats amb diferents finalitats, ja siguen ecologistes, culturals, LGTBI, socials, etc. Per aportar nosaltres la nostra mirada violeta

El compromís del col·lectiu és la col·laboració amb totes aquestes associacions, demostrant la nostra convicció de què la igualtat de gènere és una causa universal. La nostra voluntat és aprendre dels moviments feministes de tot el món i compartir tots els progressos que sorgisquen i que garanteix que el progrés no estiga aïllat, sinó interconnectat.

És per això que el debat, la lectura col·lectiva, etc. Està sempre en les nostres mires, com una constant posa al dia de les idees i coneixements.

I sí que no podria acabar aquest recorregut sense fer esment al problema més gros que tenim ara les dones, i que encara ningú ha sabut donar-li una solució factible, estic parlant com és clar de la violència masclista, i tornem a encontrar el fet que una cosa és fer lleis que vulguen acabar en ella, i altra molt diferent que aquestes calen en la societat, perquè aquest tema no es sol problema de les dones assassinades o torturades psíquicament al llarg de la seua vida, sinó que ens ha d’afectar a tots en general, perquè la seua desaparició voldria significar que la societat està sanant, que està curant-se d’eixe càncer que tenim interioritat en el nostre ADN masclista.

És per això que un dels aspectes més encomiables del col·lectiu és la seua indestructible creença en la necessitat de què tant homes com dones unisquen les seues forces en aquesta lluita. La igualtat de gènere no és una batalla que les dones hagen de lluitar soles. És una causa que transcendeix les fronteres i beneficia a tota la societat que es persegueixen col·lectivament. El veritable progrés requereix la cooperació de tots els individus, independentment del seu sexe, per desmantellar les estructures patriarcals i crear un món on tots tinguen les mateixes oportunitats i drets.

És inevitable també no acabar aquest escrit sense comentar el cas que està en totes les xarxes socials, les jugadores de futbol femení que han vist empanyat el seu trofeu per l’actitud masclista no soles del “Sr. Rubiales” sinó de tot un món de l’esport que no ha sabut estar a l’altura i rectificar en tot allò que hauria de canviar dins dels seus estaments i pense si açò ha passat amb les jugadores que acaben de guanyar un trofeu tan reconegut que passara amb les que no estan a eixe nivell per tant fem nostre el crit de “se acabo”.

Amb aquest premi, faig un profund agraïment pels incansables esforços del col·lectiu i el seu indestructible compromís amb la causa del feminisme. És un privilegi estar al costat de persones tant íntegres que treballen decididament per un món més equitatiu i just per a tothom. El camí cap a la igualtat de gènere és llarg i difícil, però amb organitzacions com el col·lectiu 8 de març al capdavant tenim motius per ser optimistes sobre el futur.

Recordem que el camí cap a la igualtat de gènere no es pot recórrer en solitari, és un viatge que requereix esforç col.lectiu de totes les persones, independentment del sexe. Junts podrem enderrocar les barreres que persisteixen i junts podem construir un futur en què regne la igualtat.

Continuarem avançant units en la nostra recerca d’un matí més brillant i equitatiu. Junts podem marcar una diferència que ressonara en les generacions futures. Moltes gràcies.

Font: Melines García./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *