Foradia

“Cadascú a la seua i a fotre tot el que es puga”

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

Ocorre amb la fruita convencional o amb les tomaques… han canviat i no tenen el mateix sabor que les d’abans. I ocorre, també, amb determinades paraules com llibertatdemocràcia. Coses de la història, o de les històries. Si reculàrem 25 o 30 segles, la democràcia podia practicar-se a l’agora grega. I pocs segles després a Roma, també funcionaven institucions polítiques  amb formes democràtiques. Tots dos models diferents entre ells i molt diferents als nostres models actuals.

Des de la meua ignorància i atreviment, publicar afirmacions d’aquesta magnitud suposa arriscar-se a pixar fora de lloc una altra vegada, però com la pròstata dona per això, i per a més, cap problema. O si bé ho mires, sí que posa en evidència una altra paraula, o frase,  impostora, tramposa. Parle dels anomenats mitjans de comunicació, que exactament en aquest moment, em permeten fer un ús fraudulent de la paraula comunicació. Els manuals que expliquen la paraula COMUNICACIÓ parlen de dues parts, que comparteixen i s’alternen: l’emissió i la recepció. Ací no, ací el paper d’emissor el tinc jo i el de receptor o receptora tu. Això em permet parlar foradat, escriure badomies… Si que és cert que existeixen canals (cartes a la direcció, per exemple) per tractar de compensar eixe frau, però no t’enganyes, mai  és el mateix.  La comunicació, si més no, funciona trucada, tendenciosament decantada cap a una de les dues parts. 

Retornant al primer paràgraf, afirmava que hem contaminat, que hem emplenat de components tòxics, paraules tan delicades com democràcia i llibertat, de manera que, igual valen per un rot que per un descosit. Entre la proposta ideològica que conformava la democràcia orgànica de Franco i la proposta ideològica de la denominada democràcia popular del món socialista/comunista va un món. Tot i que en l’aplicació pràctica, de vegades fora difícil diferenciar-les.

Una aproximació per valorar la praxis democràtica a l’àgora grega, o al senat romà, tampoc seria com per tirar coets. Les pràctiques democràtiques eren cosa d’elits i  no estaven a l’abast de les dones, ni de la majoria del poble.

I que ocorre a hores d’ara? Per exemple a l’estat espanyol, la dreta parla de democràcia liberal (en castellà per suposat). I si rasques una miqueta, costa poc d’entendre que proposen: “Cadascú a la seua i a fotre tot el que es puga”. I la paraula llibertat vol dir que no em poseu entrebancs polítics/socials/econòmics per fer allò que considere. Entendre que es pretén no és complicat:  Anem a fer una cursa (per la supervivència, per exemple) i com som lliures, cada persona la fa amb allò que té: Tu, amb el teu jornal de merda (perdó, de misèria), jo, amb la meua pensió qüestionada,  i ell amb les seues propietats, els seus ingressos laborals o per rendes especulatives, o per el que calga. Com el sistema així, pot petar en qualsevol moment, fins i tot un grup de multimilionaris als EEUU, he llegit que han demanat pagar més impostos.

Mentrestant, a l’estat espanyol, les nostres esquerres  locals, nacionals i estatals, partides i mirant-se el seu melic: Que si tu ets massa roget, tu massa verdet, o tu massa quatribarrat. O més dur encara, com fora de la política no tinc assegurats els ingressos econòmics que em permeten viure dignament,  estic disposat/ada a fer el que calga per aconseguir un lloc que m’aporte, si més no de moment, ingressos econòmics.

I de la democràcia què? Poca cosa per anar tancar el reso. En eixe equilibri, absolutament impossible, entre els dos extrems que la composen: IGUALTAT i LLIBERTAT, les persones  s’ubiquem on podem, sabem i volem. Particularment, optaria per una democràcia tendenciosament decantada cap a la igualtat. Igualtat entesa com el mecanisme per compensar les desigualtats. Tot el contrari del que està succeint des de fa uns anys on l’asimetria social s’està eixamplant i una minoria continua acumulant desaforadament el que abans es repartia entre la majoria. On la gent que, voluntàriament, s’ha presentat per gestionar allò públic i ha estat escollida, pot dir i fer barbaritats, pot demanar que s’apliquen condemnes de lustres per convocar la gent a votar, o també pot implicar-se per aconseguir un món més net i més nostre. Ací tupem amb un petit problema. Li ho vaig escoltar dir a J Sanus, exalcalde d’Alcoi: “Qui té la informació, té el poder”. I ni tu, amb el teu sou de…, ni jo amb la meua pensió, podem montar una cadena de televisió, o un periòdic de gran cobertura… que, a més a més, per funcionar caldria de la publicitat dels grans poders econòmics i aquestos, sembla que, descaradament, es decanten per eixa democràcia que no els hi pose massa entrebancs a continuar acumulant com siga.

Font: Àlex Agulló./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *